S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 12 de febrer de 2011

De déus i homes.


Ahir vaig anar a vore “De dioses y hombres” del francès Xavier Beavois. La sala dels cinemes Verdi de Gràcia on es projectava estava plena. Certament la pel·lícula ha despertat un interès gran en un públic concret que busca respostes socials i espirituals a unes situacions que sovint ens deixen campanejant.
El director ens explica  la història de les darreres setmanes d'una comunitat cistercenca que fa vida i obra a les muntanyes de l'Atles algerià. El rerefons històric és important però no fonamental per entendre -la. Per captar l'essència del film és suficient anar amb el bagatge de les violències que ens estellen  per dins i per fora i una actitud de no qüestionar res ni prendre partida per ningú. És el que fan els frares portats pel seu compromís cap a la gent del poble i cap a Déu.
De tota manera no ve malament saber que les eleccions de 1991 porten a la victòria al Front Islàmic de Salvació (FIS) i que com a conseqüència d'aquests resultats es suspenen i comença a Algèria una guerra fratricida. Dins d'aquest context, el grup islamista GIA demana  abandonar el territori. a tots els estrangers.  Ací és on hem de situar el tema central de la la història; el dubte, el dilema moral entre quedar-se o sacrificar-se pel tipus de vida que han triat. 
El resultat de la tria final marca l'esdevenir i alhora desperta les consciències cap a l´única evolució possible: la comunió entre les distintes comunitats humanes. La sobrietat tot ho amera, de la mateixa manera que ho fa el mantell de neu que clou la història, i planta en l'espectador una llavor que va creixent a mesura que passen les hores. A l'última escena  es veu com  l'hivern engoleix les figures dels frares i els seus segrestadors que caminaven dificultosament en una filera d'ombres . Només queda la neu, el blanc, com un esperit únic sobre el qual es projecten els rostres dels frares que no són més que els rostres d'aquells que busquen la veritat a través de la compassió. Ja deia algú que la justícia és humana i la compassió divina.


divendres, 11 de febrer de 2011

La usura


                                     
És millor ser com un voltor amb un os, content,
que no un paràsit fart en un festí indecent.
És millor, en veritat, un sol pa de civada,
que embrutar-se menjant amb un home dolent.
Omar Khayam



La corrupció és un mal del nostre temps on els diners han adquirit una identitat pròpia. Raimon Panikkar explicava en una conversa amb el periodista Antoni Bassas que a l'Edat Mitjana un pagès sempre s'estimava més un porc o una vaca que li pogueren donar garrins o vedelles que no una moneda d'or d'on no en podia eixir res mes. Hui s'ha girat la truita. Els diners han desenvolupat la qualitat de produir-ne més de manera independent. Per un altre cantó, el que ens pot donar la terra no té cap valor. Hem creat una vida desvinculada de la realitat. Ara estem arribant al final del procés i podem vore que tot ha sigut un miratge. La realitat que han creat les finances té uns peus de fang. Tot s'enfonsarà però els poders que s'alleten de la mamella seca apuntalen el monstre per no quedar-se orfes. Tot ha sigut un despropòsit però pocs s'han lliurat de participar-hi. Tot això ha creat una societat on la corrupció és present a tot arreu, però també la desconfiança.
Les religions antigues ja en parlaven de la usura com a origen de tots els mals. Últimament m'ha arribat a les mans un llibre molt interessant d'Abdenur Prado on l'autor posa al dia qüestions cabdals per lligar l'Islam de la tradició amb els temps que ens han tocat viure. Prado en “El islam anterior al islam” diu que la usura suposa el trencament d'un equilibri natural i que això explica que haja estat condemnada al llarg de la història. En la usura, el benefici adquirit no és equivalent a la feina realitzada, ni a la seua qualitat, ni al benefici que reporta a la societat. La usura acumula i trenca la circularitat de l'energia. Tristament, hui ens hem acostumat tant a aquest funcionament que ens pot costar entendre la duresa dels antics. Acaba dient “Cicerón la considera un asesinato. Ciertamente: la usura mata y, hoy, a gran escala.”