S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 22 d’octubre de 2011

CALLEU QUE VE L'ORATGE!


L’octubre sembla el mes d’agost, de la calor que encara fa. Tothom se n’estranya i ho comenten quan no tenen res millor a dir. De fet, la gent sempre diem poques coses interessants. Es tracta de fer vore que estem ací, que comptem, que som bona gent i ens dignem a saludar i a fer anar la conversa encara que siga amb banalitats semblants. L’oratge és un tema que no compromet ningú. Hi ha gent que es especialista en parlar-ne amb l’avantatge que ara els mitjans de comunicació donen tot tipus de detalls relacionats amb les condicions atmosfèriques que han sigut, són i seran. Este matí, sense anar més lluny, he escoltat a la ràdio que no hi ha hagut un octubre tan calorós des de l850.  “El cas és no parlar de res que tinga costella”, he malpensat. 
Els informatius són més aïna desinformatius i de la mitja hora escassa que duren, 20 minuts són per esports i els deu restants per a notícies que alteren els ànims i torben l’enteniment: atracaments, robatoris, assassinats... La violència contra les dones - és diu així ara - està de rabiosa actualitat. Tot ho diuen i ho comenten  com si fora un fenomen nou. Imagineu-vos; la violència, siga del color que siga i instigada contra uns grups o contra uns altres un fenomen nou!! I així és com ens ho engolim. En uns ànims emporuguits i alterats és difícil que entre el sentit comú. Fa uns dies l’avi em deia mentre mirava les notícies que el món mai no havia estat tan malament. “Com pots dir això, si tu has passat una guerra i una postguerra terribles?” , li vaig dir.
No tinc a mà cap estudi de cap universitat americana. En canvi si que recorde una companya de feina que parlava als adolescents de quinze anys com si foren nens de sis. Els companys al·lucinàvem que era l’única persona que mai no demostrava tenir cap problema amb cap grup conflictiu. Un dia vaig ser testimoni de com pegava una esbroncada fenomenal a un grup de 3er d’ESO molt conflictiu amb un llenguatge teatral propi de mestra de preescolar. Els alumnes, davant la meua sorpresa, van callar i van fer feina en silenci tota l’hora davant l’amenaça que si ella  tenia cap queixa del professor es posaria en contacte “personalment”- va remarcar l’oclusiva inicial- amb un senyor tragejat que es dedicava a fer llistats d’alumnes dolents!” . Podem dubtar dels resultats pedagògics que es poden obtenir d’este sistema però en aquell moment crític vaig agraír el resultat. Els que ens governen també saben que obtindran una resposta o una altra segons el llenguatge amb què se’ns adrecen i tenen clar que no els interessen les respostes madures, ni menys encara les crítiques.
Les persones majors i els xiquets són víctimes clares d’aquesta estratègia de la confusió, però malauradament també ho som la majoria, i sense adonar-nos. Ja ho sabien els romans això de “panis et circenses”. El problema  només pot venir quan falte el pa perquè el circ i l’oratge els tenim assegurats. Aquest cap de setmana sembla que les coses van a canviar: que arriba la pluja, vull dir, o això diuen. Jo ja en tinc ganes perquè així ja no hauré de regar les carxoferes.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

UN PAÍS IDEAL.


    Tot això que segueix ve d’unes notes que havia pres unes setmanes abans de deixar Catalunya i partir cap al Barranc Blanc. Feia molts mesos que no havia vist la Remei. L’esperava a una plaça amb pins ufans i bancs de fusta d’un poble del Vallès Oriental. Vaig veure que s’acostava . Els auriculars blancs, i potser la música que escoltava, la feien absent, i , tot i els seus anyets, amb aquell posat, semblava una adolescent. Li vaig fer un senyal amb el braç i en veure’m em va somriure i va accelerar el pas. Vam fer petons i em va etzibar; “¿què, còm és que te’n vas? Què faràs allà?”. La pregunta no em va deixar indiferent; la manera de fer-la tenia unes connotacions potents i aquell “còm és...” i aquell “...allà...”, malgrat la bona intenció aparent, m’obligaven a justificar-me. Ja ho he viscut abans això de justificar-me per tenir un president amb tocs berlusconians , perquè alguns del meu país s’entesten a creure que valencià i català són llengües distintes i perquè quatre polítics arrivistes ho exploten per obtenir un rèdit polític, i perquè, en definitiva, el País Valencià  i les Terres de l’Ebre, i Lleida, i La Franja, són menys catalans del que caldria i no responen a les expectatives.
La idea de Catalunya és un poble medieval de pedra on estiueja una burgesia il·lustrada que parla el català de Verdaguer, de Pla o de Sagarra. Hi ha al voltant camps de sembrat que verdegen i escampen una llum diàfana. Uns kilòmetres més avall, seguint les línies que marquen un sistema de carreteres radial i perfecte, hi ha l’urbs ideal ; un allau d’arquitectures benèfiques per la humanitat, un centre de poder i justícia; un focus que irradia cultura i llengua. Més enllà, sud enllà, ponent enllà, s’escampa una terra irredempta, un poble descregut i salvatge. Quant de mal ha fet Plató!.
Tot això m’ho vaig quedar per a mi i només li vaig dir a la Remei : “Què he de fer? És la meua família. Sempre hi tornem malgrat els fracassos”. Ella va fer que sí amb el cap i tots dos vam enfilar cap a la Fonda mentre li explicava que havia determinat que les meues fronteres foren  les del facebook, i encara hauria pogut afegir: i les del amor.

dijous, 13 d’octubre de 2011

RETORN.



    He deixat un temps d’espera abans de recomençar el blog des d’un altre context, al costat del Barranc Blanc. Potser només era una altra por que m’impedia escriure- una més- a deixar-me vore nu a ple sol, sense la protecció o mur de contenció que suposava l’anonimat de la gran ciutat. Quinze anys són molts i no són res i poden ser també una vida viscuda o una vida perduda. Tampoc no es tracta de tornar amb la maleta tan plena que t’impedisca caminar en la nova destinació. És bo entendre que, sovint, cal prescindir de l’equipatge, o portar el mínim, perquè el camí a recórrer encara ha de ser llarg i la passa ara ha de ser més ferma.
Des del balcó ja no veig les punxes de la Sagrada Família emergint de les boires dels arbres del parc. Ara veig els turons minerals, de contenció vegetal mínima i intuïsc la geografia d’ombres que fan els oms a la llera del barranc. Aquí i ara, en aquests anys que vivim, sempre perillosament, tota la meua història es conjuga en un silenci que és la marca d’un altre horitzó. Hi ha alguns sons que cauen dins d’aquest silenci com si fora una saca d’arpillera foradada.  A migjorn, mentre sec al sofà amb l’arròs que es cou a l’estómac,  sent les esquelles d’un ramat de cabres que des de fa uns dies vénen a pasturar al bancals erms que pugen per la Serra dels Castellans. A poqueta nit, és una processó de veus que  passen per davant de ma casa, sempre de llarg. Són de la gent que  fa la “ruta del colesterol”, tot un fenomen que ha canviat els usos i costums del poble valencià.