S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 15 de novembre de 2015

ROTONDES








Les rotondes han vingut per quedar-se. No fa massa anys no n'hi havien. He sentit dir que són d'influència francesa. Això vol dir que primer les van començar a instal·lar a aquelles terres. No ho sé, ni tampoc crec que tinga cap importància. El fet és que el nostre paisatge ha estat poblat per aquests elements de morfologies tan poc inquietants i que ocasionen comportaments tan lògics. El moviment circular és un dels més presents a la vida, com també el líneal, ambdós amb totes les seues variants. Resumint; no hi ha cap poble al nostre país que no tinga la seua rotonda. Jo diria que és una metàfora dels temps que hem tancat i també dels que vénen. Les coses es repeteixen tot i que potser no en la monotonia del cercle, sinó en la seua variant de moviment espiral o de moll.

La rotonda respon a aquesta necessitat imperiosa de fer rodar i alhora organitzar el trànsit de persones i de vehicles. Supose que primer van començar com un experiment. La seua efectivitat va fer que el projecte es generalitzara fins el punt que hui les rotondes ens semblen la cosa més normal del món. És cert que agafen més espai i que tenen més impacte visual, però també ho és que estalvien problemes si les comparem amb l'encreuament de tota la vida. Definitivament, són un símptoma de civilització i control i una eina d'organització i estructuració de l'espai. En aquest sentit i en altres, les rotondes em donen tranquil·litat. El fet d'errar la via és ara absolutament rectificable. Només per això cal considerar-les un allau important de la civilització i un espai de reflexió. En un moment en què la velocitat i la línia recta han esdevingut la màxima, entrar en una rotonda i pensar que t'hi podries quedar eternament, dins un moviment còsmic i d'etern retorn, provoca un efecte pacificador.

Per una altra banda, les rotondes, que en principi són un element neutre i purament físic, han acabat sucumbint a la pressió humana i sovint són un lloc d'encontre de subjectivitats, d'aquelles que els polítics o gent influent han decidit que han de representar-nos. Normalment són elements poc qüestionables, com ara el marbre a Novelda o el raïm i les botes de vi a l'entrada de la Romana. Tot sembla posat d'una manera succinta i com qui no vol la cosa, com qui la deixa caure, sense una intencionalitat precisa més enllà de l'acte. El viatger les veu però no les mira. Simplement són una fita que l'ajuda a avançar i a definir el trajecte en etapes diferenciades.


diumenge, 13 de setembre de 2015

All thoughts make no thought.








   «All thoughts make no thought». I així comença el dia, sense res manifestament destacable, tret del sol que s'entesta a lluir de manera calma, projectant ombres precises en un setembre com qualsevol altre, i tanmateix tan diferent, amb la presència de detalls gens escabrosos, com el fet que la gent recull els excrements dels seus gossos mentre altres passen corrent i amb un moviment de cap i un sò gutural i autònom , mútuament, es desitgen el millor. La teoria dels cossos funciona de manera relativament positiva i crea aquella sinergia del moment present que tots desitjaríem en totes les nostres relacions.
   Malgrat això l'avi exhala un "el món no té adob", mentre mira les imatges dels emigrants sirians que corren i criden de desesperació a la pantalla. Tot això li recorda a la guerra que ell va viure quan era un adolescent en els temps en què l'adolescència no existia. Efectivament, confirmen les dades, els emigrants del món es multipliquen, constitueixen una ferida al cos total del món, de la globalització i de no sé quantes abstraccions més. Les xarxes se'n fan ressò, del fet , i ens regalen imatges suposadament pactades de la sagnia de cossos que reverberen per les costures mal-cordades de les fronteres d'Europa, el vell continent que ha perdut les idees i els principis o els valors,  i lluita en  una guerra gens dialèctica  sense trinxeres definides a la manera material de sempre.
    Deu és amor i l'amor mata, i potser és aquesta la clau i no s'ha de burxar més i els assassinats múltiples i el petit cos sirià fotografiat a una platja és la prova del sacrifici per amor de les hegemonies més hegemòniques de l'occident sumat a les hegemonies més hegemòniques de l'orient. O Osama Al-Ghadab, ja sabeu, víctima precisa de la cameta de la reportera hongaresa, mala peça, amb la càmera al muscle, i ell amb el fill als braços, i els dos a terra víctimes de l'amor i d'aquella precisa prevenció humana acèrrima i ancestral en un ramal de l'espècie que segons demostren els fets, és la menys evolucionada de totes.
    El crit és l'inici, va dir John Holloway. Abans ho havia pintat Edward Munch. A partir del crit o de l'afecte, segons Beasley-Murray, es construeix l'hàbit, que en aquest cas és el confort que es relativitza en les arquitectures d'un camp de concentració; en la possibilitat de bullir aigua i preparar un té precari i en el fet que les accions del cos del grup siguen conseqüència del conflicte i de les lluites de poder. L'afecte i l'hàbit, gràcies Beasley, són molt més forts que la ideologia a l'hora de crear permanències, i la projecció dels cossos en una actitud política activa i positiva és clau per enfortir els vincles comunitaris i provocar el canvi. Hi ha crits a mansalva, però són crits a les pantalles que escoltem com qui sent ploure
    Donat el context, és important que la gent participe. El crit o l'afecte inicial, és a dir, el primer homínid que recull un excrement de gos, comença un hàbit i també aquell que per mor a l'ociositat va comença a córrer, o per pur plaer o per excentricitat, o obsessió. Només un ( és un dir)  dubte: cal establir, doncs, els nous hàbits, o les noves sinèrgies tot i desballestant, cremant, els/les velles o cal partir de les existents del capitalisme/comunisme, espanyolisme/catalanisme, etc, per crear-ne de noves? S'esperen respostes (és un altre dir).


divendres, 4 de setembre de 2015




A les butxaques de la nit,
sense cap condescendència,
resta la vida.
A glopades la fumes,
amb devoció pactada crema
l'espera; una, dues,
la felicitat és una espera.

La història és un segon,
el cri-cri dels grills
una mitra,
el silenci  un pòsit,
la vida  obscena
 i la nit una criba.
Si som no som.

dimecres, 29 d’abril de 2015

Per a Cèlia.










Ha sigut el drag qui ha engolit
la princesa valenta i amable?

El cel és un esguell
per on cosir la vesprada
pensant-te,
un espill d'oronetes
de veus, de nuesa
geològica .

Ja ho digué el poeta,
abril és el mes més cruel
i molts no el vam entendre.

Puja l'herba-sana
com un pinzell pel llenç,
puja la rosella
i les malves
com ungles
o solatges
 d'aquarel·la.

Pensant-te en silenci
al caliu de la posta del sol
faig present la memòria
d'aquell matí d'hivern
al carrer de la Lloma
quan m'explicares com fer
 gaspatxos amb tallarins
i botifarra de ceba.



diumenge, 19 d’abril de 2015

Recomane llibres.





   
Hi ha dos llibres que he llegit recentment i que m'agradaria recomanar. El primer és “Gegants de gel” de Joan Benesiu i el segon “La pell de la frontera” de Francesc Serés. Els dos tenen punts en comú. Ambdós autors situen les seues narracions en llocs que en un primer moment poden semblar un límit però que vénen a confirmar que en el nostre món les fronteres són fictícies. Per una altra banda, els dos combinen ficció i realitat i afegeixen un material fotogràfic fresc i que possibilita el joc i la reacció d'un lector cada volta més acostumat a la interacció amb registres complementaris. 

No sé si estic d'adord amb Manuel Bauxauli quan afirma  al pròleg que “Gegants de gel”  no apareixerà a la llista d'autors més venuts. És cert que no estem davant d'un producte comercial explícit i banal. Ben al contrari, és una obra que recala en l'ànima i proposa un silenci per resposta davant de la descoberta de la impossibilitat del límit. En contra del que suggereix Baixauli,i trencant l'associació d'idees que es fa quan parlem de best-sellers, hi ha pocs llibres que m'hagen enganxat des del primer moment i que m'hagen portat fins el final mantenint el nivell d'interés i la sorpresa. 

La ciutat d'Ushuaia, a la tierra del fuego i el punt més concret del Bar Katowice, són el punt físic a partir del qual es vertebren i roden les històries d'uns personatges que acabaran per donar entitat única a un món obert i conflictiu que no és més que el nostre. El saber fer de l'escriptor conjuga la seua experiència personal i una àmplia cultura en un relat de relats que primer m'ha fet pensar en els Contes de Canterbury o el Decamerò, però també en la pel·lícula Babel, amb uns personatges en peregrinació però amb un propòsit menys concret i més desestabilitzador. Quan acabem el llibre tenim la sensació de no haver arribat enlloc, però donades les circumstàncies, això no és res més que un mèrit buscat i aconseguit. 

Joan Benesiu, pseudònim de Josep Martínez Sanchis, entra en el món de la literatura catalana com una ventada que ho sacseja tot. Per una altra banda, el fet que l'autor haja vagat mesos amb la novel·la sota el braç tocant portes quan al mèrcat hi ha tanta cosa prescindible, ens fa qüestionar el nostre petit i viciat món d'agents i premis literaris que no han sabut veure, o no han volgut, una novel·la de la força i qualitat de “Gegants de gel”.

El llibre de Seŕes, per una altra banda, està conformat per un conjunt de narracions-reportatges que tenen com a nexe d'unió el qüestionament de la frontera. L'autor és un home que passeja de per les comarques del Segrià i el Baix Cinca amb una llibreta i una càmera fotogràfica, i sobretot amb l'ànim de descoberta en un territori que es representa fora, o no mereixedor, de l'espectre de la ficció. Serés ens porta de la mà en un viatge cap al futur per un present davant del qual preferim anar amb els ulls embenats. El calidoscopi que presenta a partir de les seues entrevistes mostra la ferida descarnada a través de l'anècdota. La frontera és, una altra volta, un anar i tornar constant d'històries inacabades que formen part d'un altre relat de relats més complex i ambiciós que hem d'escriure entre tots. 

Seiem. Posem els mòbils en silenci. En alçar-se el teló, la frontera comença a desdibuixar-se i l'abisme és una avinguda concorreguda de somnis i sobretot de preguntes. 


dissabte, 28 de març de 2015

Rita Barberà o l'alcaldessa perpètua.



Què vos suggereix la fotografia de Rita Barberà escarxofada a la butaca de l'AVE amb els peus nus descansant delicadament a la butaca de davant? A mí primer que res m'arriba una reminiscència d'aquella pudor a peus encastada fins al moll de l'os d'aquells expressos que només fa una vintena d'anys recorrien la península amunt i avall, desplaçant vides i tot el que comporta, però també models socials i de convivència solidària que ara, amb els nous motlles d'interessos, s'han esvaït o s'han mudat en una altra cosa. La imatge de Rita Barberà, alcaldessa perpètua de València, repantigada, desperta el felí que portem dins i que s'acarnissa amb les entranyes pudentes de peix. És així com el sector que es fa dir progressista la voldria i la descriu; una morta política pudenta damunt el cadàver de la qual s'hi manifestaran discòrdies.

Però Rita Barberà és una moribunda a l'estil de N'Obdúlia Montcada, menys aristocràtica i més xabacana o coenta si voleu, i que en el llit on haurà de morir, encara juga unes cartes que poden sorprendre els possibles hereus i el lector o espectador. Menystenir-la seria no conèixer-la. Posar-se la bena davant dels ulls és un esport poc hàbil. Queden dies per esbrinar el resultat final i encara quan es sàpiga, encara quan pensem que haurà perdut, la moribunda-morta seguirà en esperit en la partida. Passa el mateix amb altres personatges de la política mundial com ara el tàndem Reagan/Thatcher, que encara toquen a quatre mans una simfonia que sembla infinita, o estatal com Jordi Pujol, l'esperit del qual continuarà viu en la història malgrat les inconveniències que puga generar. Hi ha personatges que van més enllà de la política i s'instal·len en l'ADN d'una societat . Allò que mataria una persona normal a ells els fa més forts. Mireu Esperanza Aguirre; n'és un altre exemple. 

El secret rau en el missatge. Ha de ser simple perquè comunique bé: “yo por mi hija mato”, com diria la Belén Esteban, que es trasmuta en “Valencia!” en Rita Barberà, però dit amb contundència cassallera i esperpèntica. Darrere no hi haurà res però el missatge és clar i objectiu i sobretot no és perd en anàlisis innecessàries que acaben per desautoritzar el que les pronuncia. És el problema del rojerio i de la progressia que venen peix al mercat amb manual d'instruccions en lloc de convèncer amb la gràcia del llenguatge corporal tal i com s'ha fet tota la vida. Per contra, el crit de la Rita és precís i vehement i les crítiques a la seua manera desimbolta de resoldre la quotidianitat només fan que atiar el foc de la seua permanència.

dimecres, 18 de març de 2015

Epicuri




Distretament, sense saber-ho,
aspire a tu i al teu jardí
on àtoms animats i cogitants
hi aturen el seu pas
a l'ombra de les parres.
Ferm i aïllat del dolor i del temor
protegit pels murs del vi
de la conversa, dels amics i de la festa,
bastit únic, sense cos i ànima,
pura gresca d'àtoms que mengen
pa amb olives i beuen vi del barral,
viuria com un déu entre els homes.


dimarts, 17 de març de 2015

A ma mare





Quan no em veges
penjaré un poema
 de Mahmud Darwish
on lamenta l'absència
i fa créixer l'arrel
del tòpic mediterrani
de la infantesa i la mare
amb mà de pasta de pa
i alè de cafè
 perquè els meus jardins
amb els ulls tancats
són la mirada clara
i la pell d'aigua
d'on vaig nàixer.

dilluns, 16 de març de 2015

Bellesa i poder




No havia pensat mai
abans de llegir Canetti
que el poder començava a la boca,
a les dents ordenades
com un exèrcit,
tan suaus i blanques
com voldríem la vida.
Darrere, hi ha, diu,
l'infern o la presó.

Així, aquells vells
de la meua infantesa
esdentegats com lleons
sense crinera
esperaven el final vençuts
i així els dentistes de hui
fan l'agost
matisant dentadures
vampíriques
per uns morts ideals.