ROTONDES

Les rotondes han vingut per quedar-se. No fa massa anys no n'hi havien. He sentit dir que són d'influència francesa. Això vol dir que primer les van començar a instal·lar a aquelles terres. No ho sé, ni tampoc crec que tinga cap importància. El fet és que el nostre paisatge ha estat poblat per aquests elements de morfologies tan poc inquietants i que ocasionen comportaments tan lògics. El moviment circular és un dels més presents a la vida, com també el líneal, ambdós amb totes les seues variants. Resumint; no hi ha cap poble al nostre país que no tinga la seua rotonda. Jo diria que és una metàfora dels temps que hem tancat i també dels que vénen. Les coses es repeteixen tot i que potser no en la monotonia del cercle, sinó en la seua variant de moviment espiral o de moll.

La rotonda respon a aquesta necessitat imperiosa de fer rodar i alhora organitzar el trànsit de persones i de vehicles. Supose que primer van començar com un experiment. La seua efectivitat va fer que el projecte es generalitzara fins el punt que hui les rotondes ens semblen la cosa més normal del món. És cert que agafen més espai i que tenen més impacte visual, però també ho és que estalvien problemes si les comparem amb l'encreuament de tota la vida. Definitivament, són un símptoma de civilització i control i una eina d'organització i estructuració de l'espai. En aquest sentit i en altres, les rotondes em donen tranquil·litat. El fet d'errar la via és ara absolutament rectificable. Només per això cal considerar-les un allau important de la civilització i un espai de reflexió. En un moment en què la velocitat i la línia recta han esdevingut la màxima, entrar en una rotonda i pensar que t'hi podries quedar eternament, dins un moviment còsmic i d'etern retorn, provoca un efecte pacificador.

Per una altra banda, les rotondes, que en principi són un element neutre i purament físic, han acabat sucumbint a la pressió humana i sovint són un lloc d'encontre de subjectivitats, d'aquelles que els polítics o gent influent han decidit que han de representar-nos. Normalment són elements poc qüestionables, com ara el marbre a Novelda o el raïm i les botes de vi a l'entrada de la Romana. Tot sembla posat d'una manera succinta i com qui no vol la cosa, com qui la deixa caure, sense una intencionalitat precisa més enllà de l'acte. El viatger les veu però no les mira. Simplement són una fita que l'ajuda a avançar i a definir el trajecte en etapes diferenciades.