S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 24 de desembre de 2013

TINNITUS





Hui m'he alçat neguitós, he fet una mica de meditació i m'he adonat, potser per primera volta des que fa 2 anys vaig descobrir que ho tenia, que el tinnitus pot ser molest. Després he conclòs que tot depèn de l'actitud mental que tingues. La meua primera reacció va ser no fer-li cas; d'alguna manera era un sorollet familiar, ja havia sentit aquell pitit moltes voltes al llarg de la meua vida, però sempre despareixia. Quan ja portava mesos dins de mi, un dia li ho vaig comentar al meu metge i em va dir que m'hauria d'acostumar a ell. De fet, en cap moment no em va alterar; ben al contrari, a la nit, quan tota llum s'esvania dins la fosca, sentia aquell pitit com un amic que dolçament em venia a fer companyia. Després, quan el nom ja ha fet la cosa, i em va costar prou aprendre'l, entens que allò s'ha d'explicar, i ho fas de manera determinada i gens victimista, només per descobrir que molta gent gaudeix de la mateixa companyia. El cos madura per dins i per fora. Què farem?

Hui, seguint aquelles teories o creences que diuen o creuen que entre el món dels morts i el món dels vius hi ha ponts, he arribat a pensar que aquest fenomen dins del meu cos, podria ser un senyal que algú, des de l'altra banda, em vol dir alguna cosa. Aleshores m'he sorprès parlant amb els meus morts, i inquirint-los si he fet alguna cosa que els ha molestat o si hem volen dir res. He demanat un senyal més clar. No res... per ara, només la constància manifesta de l'acufen o tinnitus. Després he tornat als inicis i he parlat pausadament i llargament, i amb paraules dolces, amb el meu acufen particular amb l'única intenció de redescobrir-lo i he vist que podíem , havíem de ser bons amics. 



dilluns, 23 de desembre de 2013

LA GUIA I LA POR DEL TURISTA.


photo de Martin Parr


Fa uns anys vaig descobrir unes guies de ciutat de l'editorial Sans Frontiers que em van segrestar el meu interès pel viatge i el van acomodar a un estat de beatitud i seguretat impropis d'un viatger. Jo insistia que era per la practicitat i, efectivament, les ciutats del món, amb aquella guia de mides tan proporcionades als interessos del turista, tenien menys secrets. Des d'aleshores en vaig col·leccionar i en dec tenir una vintena, des de Marràqueix i Istambul, fins a Nova York i Paris. Tant és així que una de les primeres que vaig adquirir va ser el de la meua pròpia ciutat que aleshores era Barcelona. La deixava als amics que arribaven a casa de visita i això m'estalviava repetir recomanacions de restaurants que ja tenia subratllats a la guia i informacions sobre punts d'interès. Amb les anades i vingudes, la guia va desaparèixer un parell de vegades, i un parell de vegades més la vaig tornar a comprar per a ús propi i de visitants.

Soc conscient que copsar la ciutat a cops d'ull és com mirar les peces de carn penjades als ganxos de la xarcuteria, prêt a porter, però cal admetre les limitacions del moment històric que ens ha tocat viure, amb els tempus més marcats que mai, i amb la pressió d'aquella metàfora del llenguatge que el seu dia ja va analitzar Lakoff i que diu que el temps és or. Així vista, la ciutat per al turista és un moment en el seu temps d'oci on quatre monuments i quatre restaurants acompleixen una funció ansiolítica que dura el temps precís del viatge i només serveix després de tema de conversa entre amics i cerveses o vins. Potser se'ns nega el coneixement total a la manera que ho conceben els nous gurús espirituals però si hem aprés alguna cosa en tots els segles que portem de desgavell és que les petites mentides ens ajuden a sobreviure.

La producció d'aquestes guies tan fàcilment manipulables tenen molt a veure amb la influència de les noves tecnologies i amb el concepte d'unes pantalles desplegables que t'ofereixen el màxim d'informació en un mínim d'espai. Segurament, d'ací a no res, esdevindran innecessàries i seran arraconades per algun dispositiu que, instal·lat al mòbil, ens oferirà encara més informació en menys espai. El món romandrà en el seu punt estable de l'univers però a dins i més com de més prop es mire, hi continuarà bullint l'esperit d'un formiguer esperitat pels nous aires tecnològics i per la necessitat de moure's i descobrir la sopa d'all. Els mapes, i els seus derivats evolucionats a guies de viatge i el subproducte tecnològic que encara està per concretar, són una manera gens banal per entendre la nostra situació en el món i aquesta col·lecció de guies que atresore en calaixos i entre altres volums més importants de la meua llibreria, parlen d'una necessitat viatgera limitada per les pors a perdre's i que s'aferra a la barana del seu món per no esvarar-se i trencar-se la crisma. La por en els humans adquireix matisos múltiples i difícilment direccionables. Els avenços no fan més que certificar que som un punt patèticament perdut en l'univers. 




dilluns, 16 de desembre de 2013

Don Miguel Blesa i CIA.



   Esmorze amb Miguel Blesa, un dels millors amics (o potser ja ex-amic) de José MªAznar i ex-president de Bankia, una gran plataforma bancària feta dels naufragis de les petites i no tan petites caixes d'estalvi, i hui encarcerat per corrupció. Això de què esmorze, naturalment, és parlant d'aquella manera literària; no tinc accés a personatges semblants, el poder m'esborrona, em fa por, el considere un fenomen obscur que no controle. La gent amb poder deu viure en una febrada, sempre uns esglaons més amunt de la resta dels mortals. La perspectiva ha de ser necessàriament diferent.
   Ja n'havia sentit a parlar dels correus de Blesa. Durant tot el dia hi ha petites corrents de notícies que et sacsegen mínimament i que després es queden a la rereguàrdia. No tenim temps d'acudir a tot. Un excés d'informació és una altra manera de tenir-nos desinformats. Ara, després de llegir un article a “El diario”, m'acabe d'assabentar d'algunes coses més, com per exemple que els correus de Blesa han sigut el fet inculpatori que s'ha utilitzar per enviar-lo a la presó, que una mà anònima el va passar al Partit X, (que fins fa poc també era anònim) que alguns correus són flagrants i sangrants en demostrar les pràctiques abusives d'aquests taurons del poder, que les xarxes de relacions impliquen gent de dalt, de dins i de fora, que en un de tants, després que reberen la notícia que només el primer dia de venda de preferents havien entrat 1.300 euros el senyor Blesa va exclamar (en un castellà de dubtosa reputació) "Qué barbaro. Y eso que habíamos engañado a los clientes". També es parla d'una targeta de crèdit “black”, i cadascú que pense el que vulga, i que en una operació, el senyor Blesa va impedir que Ibèria fora comprada per un grup d'empresaris espanyols i va influir per a què l'adquirira la britànica British Airwys.
   Doncs sí, aquesta és la societat amb els seus poderosos posats a dit, que vam heretar d'un cabdill de “chicha y nabo” i de les seues decisions grandiloqüents i moralment disparatades. La figura del hidalgo, amb la seua consciència de claredat moral superior, mesclada amb la del broker, ha produït un curtcircuit de conseqüències xocants. Em referisc a tot però en especial a l'última notícia del paràgraf anterior. Aquesta gent que s'escandalitzen i juguen amb la paraula i amb l'espasa quan es tracta de defensar “la unidad de España”, no dubten en vendre-la al millor postor quan es tracta d'omplir-se les butxaques. L'hidalgo és un personatge caracteritzat per la seua altivesa, la seua correcció moral, l'immobilisme material i pels seus posicionaments inamobibles i insubornables, entre d'altres coses. L'entrada d'aquesta figura en el mercat i en una mundialització mal assimilada i passada de foc ha engendrat aquests especímens esvarosos i de poca consistència. El pare de l'invent, un ex-president i un hidalgo de pro, deu estar profundament afectat pel riu que se n'ha eixit de mare però a les seus memòries, recentment publicades, es manté en aquella dita també castellana que diu “ sostenella y no enmendalla”. 


divendres, 6 de desembre de 2013

EFEMÈRIDES CONSTITUCIONALS





Les vistes des de Madrid, amb aquest aire d'hivern d'invasions profètiques, massa sovint són producte de miratges. Les figures s'alcen i semblen reals, i ells se les creuen a base de fer insistir la mirada en un espai concret, però quan s'acosten es desfan es tornen en vapor o una agrupació aleatòria de busques de pols. Els reis i els poderosos estan condemnats a mirar pels vidres entelats de la seua comoditat material. La incertesa els pot abaltir i l'eviten. Prefereixen insistir en el miratge. El poble té tot el temps que necessita i que li cal. Una de les característiques del poder és que el seu límit és temporal. Recordeu els grans imperis, la inutilitat, o la utilitat ( segons és mire) de la sang vessada, i el seu record consumit pel temps.
Ens envolten els morts. Patim per si ensopeguem amb algun, caiem i ens trenquem la crisma. Al nostre gran i particular dictador, per exemple, ens el podem trobar a diari, a l'hora de dinar, en qualsevol comentari que solta, com qui no fa res, el comensal més bèstia. Però les coses poden canviar. Ahir el jutge Rus retirava els passaports a dos torturadors del règim. El caporal es remouria a la seua tomba si no fora per l'encarcarament a què el van sotmetre i per l'artrosi que el paralitza. Els seus cadells encara es passegen immunes i legislen a dreta i a esquerra. Però tot comença a trontollar. Quan hi ha pastura suficient el ramat engreixa non-stop. En temps de sequera el ramat ha d'emigrar a valls més amples on l'herba creix més ufana. El ramat, però, aguanta tot el que pot en les terres on s'ha acostumat a pasturar fins que ja no queda res. Estem en aquest punt on el pastor ha de decidir si el seu ramat es queda o ha marxar.
A Madrid comencen a entreobrir les finestres. Hui, un expresident declara :” Si no se reforma la Constitución se puede derrumbar todo lo conseguido”. Des del govern insisteixen que la reforma no és desitjable ni oportuna. Billy el Niño i Muñecas , els primers acusats de tortures durant el franquisme per una jutge argentina, possiblement tampoc no voldrien que la constitució es revisara (tampoc no havien volgut cap constitució - ¿pero que es eso de la democracia?). Per una altra banda, l'acadèmic Francisco Rico posa l'accent d'Artur (Mas) on toca. La paraula és aguda, insisteix, res a veure amb l'Àrtur anglès. . Respire més tranquil. Era un tema ( i ara no faig ironia) que em tenia obsessionat. A partir d'ara a Madrid se'ls obre una finestra nova. Que córrega l'aire.


dimecres, 6 de novembre de 2013

El tancament de Canal9




El tancament de Canal9 és un altre esdeveniment que ens enfonsa encara més en la nostra misèria, en el nostre fracàs com a poble i en el triomf d'una política nacional española centralista que vol acabar amb totes les dissidències dels marges. Això que pot semblar un fracàs de les polítiques del govern del PP valencià, pot esdevenir fàcilment un triomf de les polítiques assimilacionistes del govern central i centralista del PP. Sembla com si el PP central hagués utilitzat el PPCV en un experiment que li pot eixir relativament bé. Anit, els tertulians cavernícoles reien desencaixats l'ocurrència del President Fabra i animaven a que totes les autonòmiques caigueren en efecte dòmino.


Diuen que el PPCV està dividit entre aquells que pensen que la decisió ha estat l'única possible i aquells que s'han posat les mans al cap en veure que ara les eleccions se'ls presenten una mica més complicades en faltar-los la trona des d'on subministrar la ideologia del triomfalisme i la banalitat que tant agrada al nostre poble i que els ha portat a governar tants anys. Ara la casa sembla més un garrofer sota el qual els lladres assegu dets i a l'ombra, compten el botí amb les mans àvides. Ja feia molts anys que Canal9 era poca cosa més que una plataforma al servei del poder, un exemple que les coses ací funcionaven d'una manera precària. 


Anit, quan em vaig assabentar de la notícia, vaig sintonitzar-lo per assegurar-me que fora veritat. Un comunicat que corria de dreta a esquerra a la part inferior de la pantalla ho confirmava. Mentrestant, una periodista de la cadena, es dedicava a visitar arrosseries de Madrid (còm no) per trobar allò que no era propi d'una paella valenciana (un pèsol, un color gens adient...etc). La periodista es posava les mans al cap cada volta que feia una troballa que demostrava la superioritat dels valencians en l'elaboració del plat.Fa uns anys, en un dinar que fa organitzar la Casa de València de Barcelona, vaig seure al costat de la presidenta qui va passar el dinar convencent-me que no hi havia altre plat al món com la paella i que l'haurien de declarar Patrimoni de la Humanitat. 

Canal9 només és el símptoma, com també ho és la corrupció. El problema real està en el meninfotisme o panxacontentisme insuflat a dosis petites però efectives. Al llarg de molts anys altres ens han dit com havíem de ser. La fòrmula era simple de seguir: paella, falles, i a molt estirar, moros i cristians . Si ja hem trobat els símptomes, per què no apliquem la medicació correcta? Educació, molta educació i molta autoestima.


dimecres, 30 d’octubre de 2013

La història. Dependències.

  



   La història, efectivament, ha de ser una invenció humana. Els gossos s'alegren quan em veuen; corren cap a mi. La Blanqueta em salta damunt amb els ulls expectants; l'he d'aturar amb la mà estesa damunt del llom per abaixar-la, sentint el pèl que ja li ha crescut massa després de l'última pelada. Carreguem les olives. Elles ens veuen passar, carrejant caixes amunt i avall. Deuen pensar: quins animals més estranys!. Però també el pensar deu ser una cosa exclusiva i pròpia dels humans, de la mateixa manera que ho és la història. Els animals de veres no fan aquestes coses, no inventen; mengen, caguen, senten i s'ha acabat; la seua ment no inventa mons paral·lels. Nosaltres, quan ens cansem de ser humans i volem parar la ment acudim al bagul de l'orient i anem a fer ioga, meditació, taitxí, shiatsu ....o resem el rosari i amb això fem que entenem. 

   Mire la Blanqueta i després la Boli. Són diferents, com les persones. La Boli és més poregosa. Sempre hem suposat que algú, quan era xicoteta, li va pegar. S'espanta de seguida. La vida és un misteri. ¿Hem arribat ja a la conclusió que la genètica es fa?. L'entorn, les pors, han hagut de jugar un paper fonamental. La història dels vencedors i els vençuts és la base d'allò que entenem com història. Però hi ha una altra història. La que no es diu; la que no sabem, la del dia a dia. Aquesta història que inclou les fetes individuals i les seues circumstàncies és la que  ha hagut d'influenciar la genètica; la que ha fet que nasquérem els que ho hem fet entre quatre-cents mil bil·lions de possibilitats. Llegia Robert Pinsky quan m'he trobat aquest vers: ““The past is not decent or orderly, it is made up and devious.”. Algú consideraria que aquesta és una manera de dir massa directa per a un poeta. Potser, a l'hora d'escriure'l, va entendre la importància que aquesta cosa s'havia de dir amb claredat: EL PASSAT NO ÉS NI DECENT NI ORDENAT, ÉS INVENTAT I MENTIDER. I després encara afegeix : "The man was correct when he said it was not even past." (L'home tenia raó quan va dir que ni tan sols era passat). Aquest passat de què parla el poeta podria ser la història mentidera o podria referir-se també a la inconsistència inherent a una coordenada allunyada del present a la qual només ens uneixen vincles febles com són la memòria.

   La Blanqueta i la Boli ens miren mentre carreguem les olives a la furgona. Ens estimen a la seua manera, amb una consciència de la història genètica- com ha de ser. No entenen res però tampoc hi ha res a entendre. Nosaltres treballem, carregem olives amunt i avall, les portem a l'almàssera. Tomàs ens rep a la Finca Morote com cada any. Parlem amb ell de la mala temporada que hem tingut, de la plaga de la mosca de l'oliva que n'ha fotut la meitat, de la manca de pluja, de la política local, nacional i estatal. Diu que la temporada ha estat roïna mentre reny un client, discretament, per portar-li les olives en males condicions. És el caràcter de la terra. Davant d'això podem fer poca cosa. Hui està preocupat perquè se li ha caigut el mòbil a la sèquia. Són les noves preocupacions que la història ens tenia guardades.





dissabte, 26 d’octubre de 2013

Donzelles de l'any 2000. Antologia de dones poetes dels Països Catalans.





   El passat mes de juny d'aquest 2013 es va presentar el llibre “Donzelles de l'any 2000. Antologia de dones poetes dels Països Catalans” a Agost (l'Alacantí), el poble on va nàixer una de les editores i promotores del llibre, Noèlia Díaz Vicedo. Sorprenentment, la casa de la cultura es va omplir de gent majoritàriament no acostumada a circular en carreteres poètiques i l'acte va trencar l'atonia literària del poble i es va fer evident que la poesia pot tenir un gran poder a l'hora de canviar consciències. He de reconèixer que en un primer moment em va sorprendre el títol. Ara que he tingut temps de repensa-lo, he conclòs que les paraules “Donzelles” i “2000” formen una combinació interessant en rebolcar la tradició trovadoresca de “donzelles” dins d'un univers que fa anys semblava quasi gal·làctic i de ciència ficció i que hui és una realitat manifesta. El 2000 ha deixat de ser futur per esdevenir realitat i projectar-se en propostes i canvis per a altres futurs que vindran.

    Mª Antònia Salvà, la poetessa mallorquina que es considera també la primera dona poeta moderna en català, va fer la crida el 1934 convocant les futures generacions de dones poetes: “Oh vosaltres pressentides flors d'amor i gentilesa / que viureu quan mon amor s'haurà fet esborradís....”. Aquesta antologia és la resposta a aquesta invocació i és alhora una aposta política i cultural pel territori, una aposta oberta encara i per definir que combina el pragmatisme i la màgia del cos i la veu fet poema. Aquestes poetes que formen l'antologia van nàixer en un moment històric cabdal i frontissa, on la mort del dictador marcà una fita . Avui, passada ja la primera dècada del 2000, els sistemes i els cossos han arribat a una maduresa i s'enfronten a una anàlisi i al canvi. Totes aquestes veus que s'ajunten ací, pretenen aportar saó a un panorama cultural i polític assedegat i magre després que ja s'ha evidenciat l'esgotament d'un primer projecte inicial que s'encetava els anys setanta amb la proposta fusteriana de relació política i cultural entre els territoris de parla catalana i que ara demana ser completat.

    Des dels turons que configuren l'entorn físic del poble encara queden restes de les antigues torres que vigilaven el territori. Si hi pugem, al sud-est veurem la mar. Les altres coordenades ens orienten dins d'un món sòlid on destaquen turons, pujols i serralades situats de tal manera que seria possible la comunicació d'una alçada a la següent fins a permetre'ns dibuixar una geografia de fronteres complexa on bull una mescla d'adhesions identitàries confusa. La mar és més fiable; més femenina, un univers total i circular. Quan el món masculí i sòlid de les fronteres s'esmicola tornem la mirada a la mar que ens uneix. Les paraules, aleshores, deixen de ser llances de raó vertical i prenen formes orgàniques per convocar unitats des del vers i el cos; una particular desavinença amb les velles idees de la paraula i el territori.

divendres, 27 de setembre de 2013

SOBRE DEPENDÈNCIES I INDEPENDÈNCIES. La meua visió sobre el procés català.


Pintura de Sergio Mora


Quedar-se callat i esperar és sempre l'opció més sàvia, d'això no en tinc dubte. Sobretot, quan les postures i els bàndols estan tan ben definits. Al remat torna a ser tot una qüestió de d'equips i de blancs i negres. Després, quan t'acostes i observes, veus que és tot una grisalla, que no hi ha nitidesa, que les coses es barregen. És la vida mateixa; pretenem veure el món amb qualitat però de fet només veiem espectres. 

Últimament he llegit articles ací i allà de gent potent, de certa rellevància intel·lectual, amb premis literaris fenomenals, d' autors de llibres d'èxit, de polítics i gent de tro on es posicionen de manera clara sobre la qüestió catalana. Sovint, veient de qui ve l'article, no cal ni llegir-lo per saber a quina banda del conflicte s'hi establirà. Altres voltes, llegint un nom de reminiscències literàries tens l'esperança de trobar alguna cosa nova, una aportació a l'alçada dels premis que llueix l'autor, però  sovint passa que  la literatura és una cosa i la persona una altra de ben diferent, i no s'escriu igual quan es fa des una perspectiva que respecta les lleis de la ficció que des dels inconvenients del cor i els budells.


Les paraules no són una qüestió menyspreable. Sovint, o sempre, les guerres comencen per l'ús que se'n fa de les paraules. Anem alerta, doncs. Així, podem parlar del conflicte català o del conflicte espanyol segons es mire des d'una banda o de l'altra. O podem parlar de nacionalisme, que si s'utilitza des de Madrid es farà en contra del nacionalisme català qui alhora tornarà la pilota acusant el nacionalisme espanyol d'haver inoculat mals directes i indirectes a Catalunya. Sembla que no cal dir res més. El nacionalisme no és propietat deningú;  està rebregadíssim i treballadíssim tant als llibres com a les fronteres i a les trinxeres; és un ferit de guerra permanent i pateix una excel·lent salut de ferro. Els arguments que l'utilitzen són molt pobres, i sobretot esdevenen patètics quan ministres citen nobels que escriuen i parlen sobre les tendències nazis del nacionalisme de l'altre. Realment trist; d'una alçada intel·lectual rastrera. En tot cas, el nacionalisme més perillós, és sempre el que té els exèrcits i tota la borumballa legal i logística de la seua part. Jo, com Jean Genet, sempre preferisc la raó del més feble, del més petit, del que llença la pedra i no la bomba. Després, quan arribe el moment en què els petits es facen grans i opressors, sempre em reservaré el dret de canviar d'equip, o millor encara, de retirar-me a un monestir budista.


El meu punt de partida em deixa en una posició vulnerable . Sóc un valencià dels que encara creuen en la seua petita identitat però que alhora es senten ciutadans del món. Al DNI em posa que tinc nacionalitat espanyola però jo mai no ho he decidit, de la mateixa manera que els meus pares no em van demanar opinió per posar-me el nom ni cap autoritat competent em va deixar triar la família ni el meu aspecte físic. Vull dir que hi ha coses que et venen donades. El tema està en poder destriar quines d'aquestes coses són realment inevitables i quines es poden canviar. I a partir d'ací que cadascú traga les seues conclusions. 

Puc fer  un esforç i posar-me  en la pell d'aquells que pensen que el ser espanyol ja és un fet que dura tants anys que hauria de constar imprès a l'ADN. He de dir que els entenc. Els entenc perquè he vist que gent propera a mi ho pensa i ho viu i això em fa arribar una reminiscència de caliu i una enveja sana de voler ser com ells, de sentir-me amb aquesta comoditat de què disposa la gent que se sent recolzada en el seu sentiment per tot un univers legal, polític i d'opinió pública. Jo, en canvi, sovint, i des que me n'he vingut a viure al poble on vaig nàixer després de 15 anys a Catalunya, tinc la sensació que ma casa és tan petita i malforjada, que en qualsevol moment un vent o un llamp, o un truc de porta la poden assolar. Aquesta és la diferència, i pense que no és petita. 


Vull pensar que tots els esforços esmerçats en assimilar-nos ( a tots aquells que no compartim la creença que hi ha un únic ADN espanyol on consten les barres dels colors de la bandera, de la infal·libilitat de la monarquia, de la llengua castellana com l'única possible, del ser de dretes, o com a mal menor d'UPyD o de ciutadans....entre altres coses) han estat benintencionats. Crec que aquesta gent, pensava i pensa que la millor manera de SER és ser espanyols a la seua manera. Ho han tingut sempre tan clar que que mai no se'ls ha acudit que podien haver-ne d'altres  i ara s'ofeguen en pensar que la situació a Catalunya és límit. El que deia  Maria Mercé Marçal, que donava gràcies per haver nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida,   ara pot sonar com un crit dels que hem viscut al marge . El viure al marge, si la teua economia t'ho permet, sempre et dona la possibilitat de pensar maneres alternatives. El problema ve quan els altres només t'ofereixen una opció.


I què dir de la majoria silenciosa? Fa uns mesos prenia una cervesa a la Plaça Reial de Barcelona amb dos molt bons amics meus que pertanyen a aquesta majoria silenciosa de què s'omple la boca Mª Dolores de Cospedal i CIA i que per tant, no van participar de la VIA CATALANA el darrer 11 de Setembre. Quan els vaig preguntar, retòricament, per veure per on eixien, sobre la seua postura sobre la independència de Catalunya, un d'ells em va mirar amb la cervesa a la mà, va fer un glop llarg, em va mirar als ulls amb un deix amarg i posant-se la palma de la mà al clatell a la manera de "peineta española" em va soltar : “jo m'independitzaria, però només d'alguns espanyols”.  

 La consciència que estem construint és global i per tant, hauríem de començar per agranar els racons i desfer els parèntesis. I amb tot això vull dir que m'agradaria pensar, i crec que, tret d'alguns, tothom veu clar que ací no hi ha cap guerra possible i que la solució és més aviat quixotesca i s'ha de lliurar entre el pragmatisme i la bogeria.


dimecres, 28 d’agost de 2013

Nova York 7. Williamsbur; el barri dels jueus ortodoxos.





És destacable com canvia la percepció que tenim de l'entorn segons el clima, o potser, com diu James Turrell, és qüestió de la llum que arriba de forma diferent. Els carrers de Nova York mullats també ens són familiars perquè també els hem vist a les pel·lícules amb l'acabat de xarol de l'asfal; com també hem vist els carrers amb bosses d'escombraries i l'aigua de l'East River amb el reflex del pont de Williamsburg. Els edificis del port, uns més vells que altres, semblen més pesats sota la pluja i també els gratacels que es veuen a l'altra banda del riu prenen una consistència més gràvida. Caminem cap a l'estació a Macy St. El territori, dins d'uns límits molt demarcats, està pres per la rutina de la comunitat de jueus hasídics. Retrocedim als anys cinquanta amb els busos grocs i els vestits de les dones que quan van més enllà de la porta de casa canvien el turbant per una diadema també fosca i ampla, de tela, damunt d'una perruca retro. Hi ha molts hòmens jóvens que espenten un carro (també negre) de xiquet cobert amb un protector de plàstic. Van decidits, amb la passa llarga; i mentre amb una mà espenten amb l'altra parlen amb el mòbil. La roba negra, amb l'abric recte i el barret d'ala els fan semblar més alts. Alguns s'han folrat el barret negre amb una bossa de plàstic per a protegir-se de la pluja. Van segurs; no és la primera volta que ho fan. 


Fa un parell de dies, una amiga mestra em va enviar pel mail una activitat per a fer a classe amb barrets. La idea és que un barret diferent t'ajuda a pensar de manera diferent tot allunyant-te de l'ego. Sí, ja ho sé, són coses de mestres però els que ho som, ens les hem de creure si volem continuar en el joc i gaudir-lo. Qué pensaríem si ens posàrem el barret d'un jueu hasídic? És suficient un barret per a canviar de manera de pensar? Què pensaríem si ens posàrem el bonet blanc del papa Francesc? Acabaríem perdonant pecats i opinant amb qui se n'ha d'anar a dormir la gent?  

Hem falten dades per reconstruir el dia d'un jueu que viu al barri. Tenen molts fills; una mitjana de 8 per família i de bon matí els carreguen als autobusos grocs que els porten a les seues escoles on aprenen moltes coses de la Torà, supose que les memoritzen, a la manera més tradicional. Després van a la faena; a les botigues, a l'oficina. Aquesta gent no s'embruta les mans a l'obra, ni al bancal; se'ls veu sempre nets i distingits, però per contra del que puga semblar es veu que tampoc no són rics. No van a la universitat, temen que l'estat els adoctrine fora del seu control i  per tant, a l'hora de buscar faena, l'han de trobar dins de la mateixa comunitat. La resta de jueus de la ciutat i del país, tampoc els veuen amb els millors ulls. Segurament pensen que les seues formes no són convenients i els dificulten progressar dins d'una societat on domina la moralitat i les formes cristianes i protestants. Quan arribàvem a l'estació m'ha caigut un bolígraf i un d'ells m'ha aturat i després de dir-me alguna cosa m'ha senyalat a terra. Gràcies a aquest acte de misericòrdia cap a mi, tota la meua percepció s'ha conmogut.

"Unorthodox", de Deborah Feldman és el relat autobiogràfic que m'ha aclarit moltes coses. És un text assaonat on l'autora parla dels seus orígens com una marca indeleble i del seu final com una eixida triomfant. Al mig, hi ha una visió única de la comunitat de jueus ortodoxos hasídics de la branca dels Satmar que viuen al barri de Williamsburg, al nord de Brooklyn, a Nova York. El llibre, alhora que una confessió i una denúncia, ha sigut el pas definitiu o el salconducte que li ha permés a l'autora alliberar-se de la teranyina de la seua comunitat. Els seus començament dins de la comunitat ja no són els que poden augurar una bona adaptació. Davant la impossibilitat de casar el seu pare dins de la comunitat, els avis de Deborah li van buscar una esposa jueva europea i pobra. La seua mare, en un principi cegada per una abundància que mai havia vist, aviat es separa del pare. Al llarg del llibre , el lector entretindrà la idea que la raó de la fugida de la mare quan Dèbora només tenia uns mesos era deguda a la inestabilitat psicològica del pare però cap al final ens assabentem que encara hi havia una altra raó de pes que encara dóna més força i complexitat a la història i al text. 

 El relat és linial i després de parlar-nos dels seus ascendents, passa a explicar-nos la seua infantesa a la casa dels seus avis amb detalls que ens ajudaran a entendre millor aquesta comunitat. Feldman pateix la inconsistència dels seus orígens i es refugia en els llibres (prohibits) que són la seua primera finestra a l'exterior.


dimarts, 27 d’agost de 2013

Nova York 6. Al Guggenheim.





L'edifici com a joc, l'art com a joc, com a caprici. La llum de James Turrel, l'edifici caracol, o més aviat espiral. Juguen amb l'espai només aquells que s'ho poden permetre, davant de Central Park, al cor de Manhattan. Comencem el trajecte sense presses, bevem un cafè a la cafeteria del Centre, un altre got de paper plastificat que conté un beuratge bollint. El deixe descansar damunt de la barra mentre escric i mire pel finestral l'edifici de cara-vista blanca de davant; les finestres sense protecció visual proporcionen combustible abundant a la imaginació. Es veu l'ombra darrere de la llum del dia, però s'intueixen vides. Darrere d'una de les finestres, a l'alçada de la cafeteria, hi ha una dona jove, sembla sud-americana, amb la bata que porten les assistentes, que faeneja. Dues finestres més enllà, es veu la roba blanca d'un llit i un embalum també de roba blanca que sembla que es mou. És un home, o una dona, incorporat al llit. Darrere de mí, a la meua esquena, més enllà d'uns quants pilans i envans divisoris, queda l'obra de Kandinski, el Kandinski a París, que anuncia l'exposició, amb colors vius i formes desordenades dins del llenç.

Deixeu-me dubtar un moment de les intencions últimes de l'art, o potser hauria de dir de l'ús que se n'ha fet d'ell, instal·lat en edificis excessius, considerats també art, segrestat pels poders econòmics, administrat al públic a dosis petites i triades a canvi d'un peatge. Kandinski era un home i un artista compromés. La seua obra va ser sacrificada primer pels nazis i després per Stalin per acabar tancada en un edifici d'una fundació privada en nom del capitalisme.

Formes rodones a terra, a les parets, sempre en ascens continuat; parets blanques i llum zenital. Tot crea la il·lusió d'un ascens innocent. Res no creix, dic jo, de forma continuada, fins l'infinit, res no roman. L'època de la reproducció també qüestiona l'art. S'insisteix en l'originalitat com una característica “sine qua non”. La repetició, la reinterpretació, s'entesten en demostrar que les idees no pertanyen a ningú. Els sistemes, igual que les persones, produeixen contradiccions. En el fons , cada artista presenta la seua visió com l'única possible.

Els hòmens a NovaYork no es depil·len. Ho comprove a la fila de l'exposició de James Turrell. La gent espera pacient, segura del que fa , com si tingueren la seguretat que l'experiència de l'art els portarà a una altra dimensió. Evitem fer veure que ens mirem uns a altres. Potser la intenció de l'artista fora aquesta, que ens miràrem a la cua, que ens reconeguérem en els altres. De fet, l'art és un intermediari, una pantalla més, com un llibre o un ordinador. Les cues ens fan sentir petits. A les cues ens trobem i ens perdem. Més enllà de la pantalla, creixen o minven com la lluna o com el dia, però més ràpidament, sense l'element intrús de la natura. A les cues experimentem la nostra soledat en companyia. Ha mort molta gent fent cua; també han parit algunes dones i més d'un artista ha aprofitat l'espera a una cua per pensar un quadre o un poema. Nassos, braços, peus i mans, cabells i ungles, camises i bruses, pantalons negres, pantalons blancs, grisos, samarretes sense mànegues que deixen veure uns muscles forts i una pell suau, estampades, blanques, negres; sabates amb peus grans dins, d'home, de dona, o petits, de la grandària d'un got, de xiquet. Nassos i passos de botes militars portades per pacifistes de convicció ferma; barrets, auriculars i aparells varis: telèfons mòbils perquè, sobre totes les altres coses, tenim la necessitat de comunicar-nos. 

Torne a caure  en el compte que a Nova York no he vist cap home depilat. I és que , on veges pèl, ceba. Les modes són circulars, o més aviat, avancen en espiral. L'espiral és una forma que desorienta; no saps si puja o baixa o si no fa ni una cosa ni l'altra. L'espiral comença on s'acaba, i acaba on comença. És un límit difícil entre la línia recta i el cercle. La llum de Jamen Turrell és una promesa darrere de la cua i de l'espiral. Continuem esperant fins que arribem a un cartell que posa “ Wait from this point, aprox 15'”, i continuem esperant. S'acaba l'espiral. Comença la rampa; directa i en línia recta. És un senyal formal clar.

Hi ha gent que ensenya. Hi ha gent que aprèn. La gent que ensenya aprèn, la gent que aprèn ensenya. Hi ha gent que ni ensenya ni aprèn. I això no té cap importància. La promesa és que James Turrel ens ensenyarà a mirar dins de l'espai, la llum, amb fronteres difuses, i com els cossos aprenen l'espai a través de la llum i com s'hi situen en la llum i en l'espai. L'espai no és mai únic sinó que està connectat amb altres a través de la llum que permet la transició. El silenci és la llum perquè el silenci permet la transició.

Les cues generen interès. Són un bon reclam. Quan veu una cua la gent es pregunta si no es perdrà alguna cosa vital si no s'hi posa. Després de més de mitja hora, un home negre i jove amb ulleres i uniforme ens fa passar. Hi ha una sala en la penombra, només il·luminada per unes llumetes al sostre. Com prometien, la llum és indirecta. No podem reclamar. Ens hi reunim un grup d'unes deu persones. Com que no veiem res més destacable ens situem de cara a la paret frontal on hi ha el que sembla una projecció d'ombra. La gent continua esperant que passe alguna cosa, que baixe una magrana del cel, s'obra, i aparega James Turrell i ens diga alguna xorrada. Una dona negra d'uniforme, amb posat transcendental comença a parlar. Ens pregunta què pensem que és això. Algú diu que és una ombra. Ella diu molt bé, però que també podia ser un llenç. La gent fa que sí amb el cap i continua esperant que baixe la magrana del cel o que es despenge James Turrel en conill (en pilota picada). Després diu ara toqueu-ho i la gent comença a allargar els braços i comprova que és un forat en la paret i no un llenç ni una ombra projectada. Ningú no riu. La gent es dedica a tocar el buit fins que decideix deixar la sala. A fora la cua ha crescut. Els últims, potser hauran d'esperar una hora o més. Tinc tentacions de dir-los que vagen a prendre cafè. No ho faig perquè pense que al remat l'objectiu últim pot ser la cua.


dilluns, 19 d’agost de 2013

Nova York 5. Gratacels.




Se n'ha parlat molt de l'skyline de Nova York. Vist des de l'altra banda de l'East River, el cor de Manhattan és un feix de línies rectes que repten verticalment en una carrera de cossos sòlids i pesats. En això, com en tantes altres coses, la vanitat humana continua lluitant contra les lleis de la física que han demostrat la tendència dels cossos sòlids a l'horitzontalitat. A la nit, amb l'electricitat que defineix els misteris dels contorns, la postal s'acosta un poc més a un estat de bellesa que va més enllà de l'efecte immediat. Nova York vol alçar-se cap a l'infinit, arribar on mai ningú ha arribat. Aquesta va ser la primera intenció; pujar fins que l'aire no tinga ja oxigen i encara més; pujar mentre la imaginació, la tècnica i la voluntat ho permeten.

Nova York són els gratacels i el Manhattan més fotogràfic. Més enllà, hi ha la vida de la gent que s'hi deixa la pell, la creativitat i la llibertat. Alguns sobreviuen; altres moren en l'intent. El projecte del turista a Nova York, en canvi, és rebossar-se amb una pell nova. L'esperança, la llibertat, la democràcia, les mateixes possibilitats per a tots  són les promeses; la farina i l'ou.

La foto “Esmorzar en un gratacels” és una de les més conegudes del s. XX. Tota una imatge amb tot un recorregut que exemplifica molt bé la situació de l'obrer suspés en el no-res. La foto va ser presa el 20 de setembre del 1932 i se'n desconeix tant l'autoria com la identitat de tots els obrers malgrat que la agència Colber, propiètaria dels drets de la fotografia, ha fet un esforç rockefelià per trobar-la. Tampoc sembla que fos una imatge casual, sinó que el projece Rockefeller buscava una imatge que el promocionara i van trobar que aquesta tenia una força important i arribaria al públic. La recordareu. Hi ha una viga de ferro que sembla suspesa en el no-res i una tira d'obrers seguts damunt,, suposadament esmorzant, o fent que esmorzen. Cap d'ells no sembla conscient del perill que l'espectador del s XX intueix. A mi , per exemple, em vénen al cap les regulacions actuals sobre la seguretat al lloc de treball. Segurament, de treballadors a l'època en què es van construir els gratacels en moririen a muntons deixant les famílies sense els ingressos que el pare o el fill aportaven, i per tant, a la misèria. Algun treballador de l'època podria haver viscut al bloc d'apartaments on ara jo passe una temporada, o inclús a l'apartament que ocupe, compartit amb els membres d'una família nombrosa o inclús amb altres famílies. Ara és un lloc agradable; ampli per a dues persones que van a passar les vacances. Ahir vam conèixer la primera veïna; una xica que encara no arribava a la trentena, vestida de negre, amb la cara pàl·lida segons la moda de les sagues de vampirs que revifen de tant en tant. Eren les nou del matí i tenia símptomes evidents d'haver dormit poc o malament, d'haver begut alguna que altra cervesa i d'haver-se allitat amb algú (no sé si per amor o simplement pel gaudi que el contacte físic suposa). 

Endevine que l'ambient de fa huitanta anys no s'assemblava massa. Endevine carreres de xiquets amunt i avall i dones que parlaven un anglès precari o no el parlaven en absolut i pujaven i baixaven, o omplien els corredors ara buits amb la xerrameca pròpia de qui passa el dia en un espai reduït i tancat i que ha d'escampar-se amb la paraula i els vapors que ixen de les cuines. Un dia arribarien a dir-li a alguna d'aquestes dones, que el seu marit havia caigut d'un andami, o li'l portarien mort. Són els riscos de ser pobre, però l'alegria també ho és, com la que es vivia als corredors o a les escales o que tenia la dona negra esdentegada que reia sense parar al districte financer.

D'entre tots els edificis que hi ha a Manhatan el Rockefeler Center està entre els més representatius. John D. Rockefeller Jr, va promoure el projecte i  el 1962 es van col·locar ben visibles els seus principis, la seua filosofia vital en una placa a la Plaza. Cal notar que són deu, com els deu Manaments i que tots ells comencen amb  “I believe....”. És un Credo per a ell i una Taula de la llei amb els Manaments per als de baix. I aquests manaments es poden resumir en dos “Fes el que jo diga i no faces el que jo faig.”; infal·lible. És la promesa d'un món que ja hem viscut i que no ens ha acabat de convéncer. La grandiloqüència de les paraules llibertat, individu, oportunitat, dignitat, veritat i justícia, queden eclipsades per la història dels darrers cent anys.

Nova York 4. El llenguatge.VINE, COMPRA i VES-TE'N.





Mentre fem els trajectes de metro em dedique a llegir la publicitat del vagó. A una banda:
LIBERATE YOURSELF FROM CROWDED ISLES. Try SOAP.COM

20% OFF your first order.

FREE 1-2 day delivery on orders $35+

SKIP the drugstore. STOP shopping like a FOSSILE. Try soap.com.
(Allibera't dels supermercats
PROVA, DESCOMPTES, GRATIS...si et fixes en els verbs que es destaquen mai no hi ha un COMPRA, quan és l'objectiu primer de la publicitat.
A l'altra banda:
LOOKING FOR STYLE? Come and get it.

HEAD TURNING TRENDS.

HEARTS-STOPPING PRICES..

Designer Shoe Warehouse
DSW
(Busques estil? Vine i aconsegueix-lo! ....)

Preguntes amb respostes, com les que es fan als xiquets. El que pensen els demés de tu com a allò que ha de guiar la teua vida. Darrere de tot hi ha l'imperatiu VINE, COMPRA i VESTE'N. 
M'adone de la lluentor de les barres de metro, del tacte metàl·lic que provoca seguretat i també fredor. Pense en la gent que s'ha alçat de les mateixes butaques. A l'eixida de Lexington Av, ens esperen unes xiques arregladetes i ens pregunten a la seua manera si pensem que la religió és necessària. I encara un altre anunci davant d'un cafè que diu:
Drink coffee. You'll sleep when you die.

( Beu Café. Dormiràs en morir-te)

Beu, menja, compra. El cos com un receptacle, un forat negre amb boca i sense fons. La gent beu al metro sense parar, no mira enlloc, busca en la mirada el buit i de tant en tant xupla del canut. Després, llança el got a les papereres que han de buidar contínuament. Tones i tones de residus que diuen que es reciclen.

Quan arribem a l'apartament, després d'un dia fent voltes per la gran ciutat, els peus i le cos rebentats i la ment adormida amb la sonsònia dels crits sense boca que et donen ordres per tot arreu, el primer que veiem és l'estora del veí que diu "GO AWAY" (ves-te'n), a la porta. Dues portes més enllà, uns altres veïns han enganxat a la porta un paper que diu que en cas d'emergència salvem els seus gatets i el peix.  La ciutat ha creat un llenguatge precís per fer-se entendre on l'interlocutor és general. Al poble encara busquem qui ha dit, a la ciutat, això ja no cal; pot haver sigut qualsevol; de fet sempre és el grup qui ho diu tot.  És una altra de les paradoxes de la gran ciutat, que tot i que clama per l'individu, sempre es defineix pel grup on els individus no compten. A tot això, la publicitat continua amb els seus crits de sirena i ens promet tornar-nos allò que ens fa únics i la ciutat o el grup ens ha tret.





diumenge, 18 d’agost de 2013

Nova York 3. Colombus Park.






Dr Sun Yat Sen presideix les accions de la comunitat xinesa a Colombus Park amb l'aire que l'escultura atorga als il·lustres. Gràcies a materials més resistents al pas del temps que els teixits cel·lulars, adquireix una representativitat quasi dèica, de sant, amb la mirada fixa i determinada  resguardada  pels arcs de les celles. Sun Yat va viure entre 1866 i 1925. De la seua vida es destaca la seua contribució a l'hora d'enderrocar la dinastia Ming i d'importar valors occidentals a les formes polítiques i morals de la Xina pre-revolucionària. Per tot això se'l considera pare fundador la Xina moderna.


En Colomus Park hi ha dones que passegen, juguen o parlen segudes a un banc amb el paraigües obert per a protegir-se del sol. Al fons hi ha la música d'un ravel. Les notes passen lleugeres i queixoses, com els ossos dels vells xinesos que passegen amb serenitat entre les ombres dels plataners, les moreres i els roures. Els xinesos exhibeixen la seua maduresa sense fer alts ni baixos; ni l'amaguen ni se n'orgulleixen, com un tràmit més; sense excitació ni avorriment. La comunitat xinesa a Manhatan manté la seua presència, si és que no l'augmenta, sense pausa i sense pressa. Acaten els canvis amb perseverança i amb silenci.


A un costat del parc hi ha un edifici de pedra descobert pels costats i cobert per dalt. Desconec la intenció inicial; possiblement, purament decorativa, o per a fer concerts en dies de pluja. Hi ha gent sentada. És un bon lloc per a descansar i protegir-se del sol. A un cantó hi ha un home d'uns seixanta anys, amb el cabell i la barba blancs descurats, deixats anar, i amb símptomes d'haver begut més del compte. De sobte es sent que algú crida. Per les cares podries dir que res ha canviat. El ravel continua tocant com si res, els avis passegen, altres juguen. Els crits pugen en intensitat. Van adreçats a l'home de cabells blancs deixats anar. Malgrat els crits, el seu cos no respon. Davant, un home negre, voluminós, sense samarreta, amb un turbant blanc, li dirigeix crits i gestos violents. A poc a poc se li acosta més i més fins que d'un grapat, l'agarra amb les dues mans i el sacseja fins que el tira de la cadira. Un sord que no haguera mirat l'escena, hauria pensat que res d'extraordinari no estava passant. L'home del cabell blanc deixat anar es queda a terra com si res. Ningú no mira o ho fa tan de cua d'ull que no es nota. L'home gros de color alça la cadira per damunt del cap i sense deixar de cridar la llança d'una alçada de 4 metres contra unes escales de pedra. Els dos hòmens negres xarren; el més gros, el que ha llançat la cadira, es posa una capa blanca i sense deixar de gesticular i xarrar en veu alta, marxen de l'escena. Aleshores, i només aleshores, alguns del xinesos s'aventuren a acostar-se tímidament i miren avall, com aquell que mira l'aigua per la boca d'un pou, on hi ha la cadira estellada. A tot això, el ravel no ha deixat de tocar. 
 Al carrer del costat compte fins a cinc funeràries. Hi ha alguns funcionaris que passen carros de flors artificials perfumades amb vetes blanques inscrites en xinès d'un local a un altre.


dissabte, 17 d’agost de 2013

Nova York. Primera impressió.





   No he sentit dir a ningú que hi ha estat que no li ha agradat la ciutat. Tots s'en meravellen del que ja han vist a la televisió. És pot ser la mateixa fascinació que es produeix quan veus un famós pel carrer. D'alguna manera ja el coneixes. En el taxi, de camí a l'apartament que havíem llogat a Williamsburg, he tancat un moment els ulls i he sentit una altra volta la sensació de no ser enlloc , enmig de nusos de carreteres de molts carrils, una al costat de l'altra, que ara es bifurquen per tornar a bifurcar-se, per a baixar o pujar o creuar per damunt d'una altra carretera en un joc de línies d'asfalt que semblen no tenir fi. L'única esperança és el moviment. Saps que no et quedaràs allà on no ets ningú, on ningú no és ningú. Els nusos de comunicacions de les grans ciutats són un no-lloc perfecte, com els aeroports. Hi ha gent que ha estat forçada a adaptar-se, com l'Henri. La resta dels mortals només esperem que el trànsit siga breu. 

   L'Henri, el conductor colombià, ens indica la gent que viu a cada barri: ací latinos, puertorriqueños, allà italians, i al vostre barri jueus ortodoxos....estos son jodidos hermano, van a la suya, no se mesclan.....L'Henri acaba totes les explicacions amb un esto es puro mar, hermano, siempre llegas al mar. I amb això em va recordar César Manrique. L'Henri va navegar bé en un puro mar de ferro-pneumàtic i asfalt i ens va portar al lloc segur on havíem d'arrelar uns dies en un intent de ser menys turistes i més viatgers. El pont de Williamsburg, vist des de la finestra de l'apartament, ens salvaria de la desfeta; ell, i els reflexos dels milers de llumetes reflectides en l'aigua. La ciutat, enmig d'un plugim fi, amb l'acabat de xarol de l'asfalt, començava a definir-se més enllà de les pel·lícules.


divendres, 16 d’agost de 2013

Aeroports.






Comence els meus apunts sobre Nova York amb la meua obsessió amb les fronteres. És una obsessió poètica, imaginària, d'abast extrasensorial i de reminiscència social. Des d'un bon començament et fan entendre que l'accés als EEUU no ha de ser fàcil; és una qüestió de seguretat, una manera de fer-se entendre, de mostrar múscul. La gent entenem molt bé que és això de sentir-se segur. 

En un principi no hi havia res, vull dir, cap perspectiva humana. Després es van establir les primeres poblacions. Seguidament, passats molts anys, va arribar allò que es coneix amb el nom de grans civilitzacions que van crear grans estructures de poder i un mal rotllo important. Vist amb ulls d'ara, ens pot semblar que en aquells temps tot era violent (les pel·lícules es centren en les escenes bèl·liques que són les més interessants). Ara, en canvi, el tele-espectador tendeix a pensar ,de manera insolidària ( que és l'única manera pràctica de pensar), que vivim en una pau suficient o bé que la violència està controlada perquè hi ha un país bo que vetlla per la seguretat de tots. Doncs aquest control comença als aeroports. Hi ha moltes maneres d'exercir el control però sempre és amb violència, ja siga física o mental. 

Amb la vinguda de les grans societats organitzades, i amb ajuda de les religions, la por es fa ritual, i passem a la ciutat medieval emmurallada i als monestirs que garanteixen el sentit de pertinença. Als aeroports, els murs de pedra han esdevingut murs administratius. Els aeroports ens provoquen aquesta sensació descoratjadora i reafirmant de les fronteres . Quasi sempre hi ha algú que de mala gana t'obre la porta, però hi ha allò d'enfrontar-se amb l'obstacle, amb la consciència de què la teua llibertat és precària. 

 A l'aeroport de Madrid ja avisen els passatgers que viatgen als EEUU que s'han de presentar una hora i mitja abans del vol, quan normalment les portes s'obren mitja hora abans. Després hi ha tot el ritual de traure's les sabates, passar per l'escàner, deixar la teua petja digital i de l'iris. Tot això, a més de fer-te les preguntes més estúpides que et pugues imaginar com la de si portes caragols o cucs a la motxilla, bombes de mà o directament, si has matat algú o tens la intenció de fer-ho. Els vetlladors de l'ordre, els defensors de la frontera americana, són majoritàriament negres d'estructura corporal imponent, hercúlia, i fan cara de pocs amics. D'alguna manera s'ha de fer notar la diferència; el fet que no tots els països són iguals, que no totes les fronteres requereixen el mateix zel, i que de fet, estem tocant les portes de la Roma política i cultural del s. XX que té intencions clares de fer tot allò que calga per no  deixar de ser-ho el s. XXI.


dissabte, 22 de juny de 2013

TRAVELS WITH CHARLEY by John Steinbeck





Charley no és ni més ni menys que el canitx de John Steinbeck, l'escriptor americà que es va fer famós per la seua novel·la “The grapes of wrath” i qui en 1960, després d'una etapa d'esterilitat literària, deguda, va pensar ell, a una manca de contacte amb la realitat del seu país, va decidir emprendre un viatge de més de10.00 km al voltant d'els Estats Units, a cavall de Rocinante, la seua furgona acondicionada. Aquella gesta, diuen ara un grapat de decebuts ingenus no va ser tal i com l'escriptor va explicar al llibre.
Pensant-ho bé, no m'interessa si John Stenbeck va estar als llocs que diu que va estar en les dates que diu que va estar, ni si va fer les coses que diu que va fer. Pensant-ho bé, i tot i que respecte el públic que s'ha sentit ofès davant les revelacions més o menys científiques que demostren el contrari del que l'escriptor diu al seu llibre, aquest aspecte m'interessa ben poc. Soc del pensar que la vida ja és prou ficció per perdre el temps determinant fins quin punt el relat d'un escriptor s'adapta a la realitat. En tot cas, aicò li ho podríem demanar a un científic. Si al llarg de 50 anys, els lectors d'Steinbeck s'han empassat el llibre amb el convenciment de què allò que llegien era real, qué més es pot demanar? Qualitat literària? Això ja és una altra cosa. Molt lluny del seu “The grapes of wrath” i considerant que és absolutament una altra cosa, “Travels with Charley” m'ha semblat un llibret digerible però que en cap cas no és digne de ser relacionat amb el primer.
Òbviament, és un llibre interessant des del punt de vista de la literatura de viatges i de les reflexions i descripcions que conté. El meu deure com a lector es queda ací. Deixe a altres la tasca d'esbrinar dèficits i de quadrar el cercle de la relació ficció-realitat.


But it isn't hunger that drives millions of armed American males to forest and hills every autumn, as the high incidence or heart failure among hunters will prove. Somehow, the hunting process has to do with masculinity, but I don't know how.” ( p 57)

“For some years now God has been a pal to us, prcticing togetherness, and that causes the same emptiness a father does playing softball with his son” (p 78)

“I find out of long experience that I admire all nations and hate all governements, and nowhere is my natural anarchism more aroused than at national borders where patient and efficient public servants carry out their duties in matters on immigration and customs.” (p. 84)

“Government can make you feel so small and mean that it takes some doing to build back a sense of self importance.” (p.88)

“I had neglected my own country too long. Civilization had made great strides in my absence.” (p-90)

“Only when agriculture came into practice,...did a place achieve meaning, and value and permanence... Roots were in ownership of land, in tangible and immovable possessions. In this view we are a restlesss species with a very short history of roots, and those not widely distributed. Perhaps we have overrated roots as a psyquic need. Maybe the greater the urge, the deeper and more ancient is the need, the will, the hunger to be somewhere else.” (p.104)

“It seemed to me that regional speech is in the process of disappearing, not gone but going. Forty years of radio and twenty years of television must have this impact.... What I am mourning is perhaps not worth saving, but I regret its loss nevertheless.” (p 107)

“ But it is true that we have exchanged corpulence for starvation, and either one will kill us.” (p 107)

“Yellowstone is not more representative of America than Disneyland.” (p 161)



dissabte, 15 de juny de 2013

ALMASSET.





Al-masset, al maset,
ventre de lloma
en cos d'anguila
d'argila
vertical,
vol de perdiu
que s'acosta
pertinent
i floreix
com una escultura
d'Andreu Alfaro.

dijous, 13 de juny de 2013

TIMÓ DE CABDELL. CANTUESO.





Cura, sana,
la tia Mariana,
timó de cabdell
que fa de capell
de foc i de flama
que em crema la cama
i em fa de tudell
damunt de la canya
que toca amb la banya
la punta de cel
color de magrana,
olor de tissana
de roig i de grana
flairós passarell
de marge i muntanya.


Ruda. Ruta chalepensis.



"In the marketplace they are piling the dry sticks." Sylvia Plath

Et convoque a la foguera,
bruixa, fetillera, mare,
amant i ferotge fera
de groc pubescent,
de cadència exorbitant,
entre fulles pudoroses,
amb constància aerodinàmica,
enmig del forat del juny.
Et convoque a la foguera,
mare, bruixa, fetillera,
paridora, llevadora,
car sempre és fàcil culpar la fosca,
guaridora, protectora,
amiga acèrrima de la creu
i del dimoni.


diumenge, 2 de juny de 2013

PORRINA. (Asphodelus fistulosus)







Els camps d'asfòdels serien l'equivalent del purgatori cristià en la mitologia grega. (Homer. Odissea. XIV:16)



Camps d'asfòdels,
varetes de Sant Josep,
herba porrina,
cabdal de fulles
de punta de llança,
blanca esperança
a la posta del sol,
soledat que avança
a la gransa de llum,
als solars del polígon
on espera l'oblit
o l'estridència floral
de la puta primera,
on s'escarrampa, s'eixanca,
a la vora l'asfalt,
on pixen els hòmens
després del desig complit.

dilluns, 27 de maig de 2013

DE CARD, CARDAR.




De card, cardar
escarrampar-se, pujar
amb llengües de rèptil
amb ungles d'acer
defensar, atacar.

Madam porpra
puta i reina
a la ranera d'orgasme
brumerolegen
mel·lífers  soldats
a fer-vos la guerra.