S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 18 d’agost de 2013

Nova York 3. Colombus Park.






Dr Sun Yat Sen presideix les accions de la comunitat xinesa a Colombus Park amb l'aire que l'escultura atorga als il·lustres. Gràcies a materials més resistents al pas del temps que els teixits cel·lulars, adquireix una representativitat quasi dèica, de sant, amb la mirada fixa i determinada  resguardada  pels arcs de les celles. Sun Yat va viure entre 1866 i 1925. De la seua vida es destaca la seua contribució a l'hora d'enderrocar la dinastia Ming i d'importar valors occidentals a les formes polítiques i morals de la Xina pre-revolucionària. Per tot això se'l considera pare fundador la Xina moderna.


En Colomus Park hi ha dones que passegen, juguen o parlen segudes a un banc amb el paraigües obert per a protegir-se del sol. Al fons hi ha la música d'un ravel. Les notes passen lleugeres i queixoses, com els ossos dels vells xinesos que passegen amb serenitat entre les ombres dels plataners, les moreres i els roures. Els xinesos exhibeixen la seua maduresa sense fer alts ni baixos; ni l'amaguen ni se n'orgulleixen, com un tràmit més; sense excitació ni avorriment. La comunitat xinesa a Manhatan manté la seua presència, si és que no l'augmenta, sense pausa i sense pressa. Acaten els canvis amb perseverança i amb silenci.


A un costat del parc hi ha un edifici de pedra descobert pels costats i cobert per dalt. Desconec la intenció inicial; possiblement, purament decorativa, o per a fer concerts en dies de pluja. Hi ha gent sentada. És un bon lloc per a descansar i protegir-se del sol. A un cantó hi ha un home d'uns seixanta anys, amb el cabell i la barba blancs descurats, deixats anar, i amb símptomes d'haver begut més del compte. De sobte es sent que algú crida. Per les cares podries dir que res ha canviat. El ravel continua tocant com si res, els avis passegen, altres juguen. Els crits pugen en intensitat. Van adreçats a l'home de cabells blancs deixats anar. Malgrat els crits, el seu cos no respon. Davant, un home negre, voluminós, sense samarreta, amb un turbant blanc, li dirigeix crits i gestos violents. A poc a poc se li acosta més i més fins que d'un grapat, l'agarra amb les dues mans i el sacseja fins que el tira de la cadira. Un sord que no haguera mirat l'escena, hauria pensat que res d'extraordinari no estava passant. L'home del cabell blanc deixat anar es queda a terra com si res. Ningú no mira o ho fa tan de cua d'ull que no es nota. L'home gros de color alça la cadira per damunt del cap i sense deixar de cridar la llança d'una alçada de 4 metres contra unes escales de pedra. Els dos hòmens negres xarren; el més gros, el que ha llançat la cadira, es posa una capa blanca i sense deixar de gesticular i xarrar en veu alta, marxen de l'escena. Aleshores, i només aleshores, alguns del xinesos s'aventuren a acostar-se tímidament i miren avall, com aquell que mira l'aigua per la boca d'un pou, on hi ha la cadira estellada. A tot això, el ravel no ha deixat de tocar. 
 Al carrer del costat compte fins a cinc funeràries. Hi ha alguns funcionaris que passen carros de flors artificials perfumades amb vetes blanques inscrites en xinès d'un local a un altre.