Nova York 3. Colombus Park.






Dr Sun Yat Sen presideix les accions de la comunitat xinesa a Colombus Park amb l'aire que l'escultura atorga als il·lustres. Gràcies a materials més resistents al pas del temps que els teixits cel·lulars, adquireix una representativitat quasi dèica, de sant, amb la mirada fixa i determinada  resguardada  pels arcs de les celles. Sun Yat va viure entre 1866 i 1925. De la seua vida es destaca la seua contribució a l'hora d'enderrocar la dinastia Ming i d'importar valors occidentals a les formes polítiques i morals de la Xina pre-revolucionària. Per tot això se'l considera pare fundador la Xina moderna.
En Colomus Park hi ha dones que passegen, juguen o parlen segudes a un banc amb el paraigües obert per a protegir-se del sol. Al fons hi ha la música d'un ravel. Les notes passen lleugeres i queixoses, com els ossos dels vells xinesos que passegen amb serenitat entre les ombres dels plataners, les moreres i els roures. Els xinesos exhibeixen la seua maduresa sense fer alts ni baixos; ni l'amaguen ni se n'orgulleixen, com un tràmit més; sense excitació ni avorriment. La comunitat xinesa a Manhatan manté la seua presència, si és que no l'augmenta, sense pausa i sense pressa. Acaten els canvis amb perseverança i amb silenci.


A un costat del parc hi ha un edifici de pedra descobert pels costats i cobert per dalt. Desconec la intenció inicial; possiblement, purament decorativa, o per a fer concerts en dies de pluja. Hi ha gent sentada. És un bon lloc per a descansar i protegir-se del sol. A un cantó hi ha un home d'uns seixanta anys, amb el cabell i la barba blancs descurats, deixats anar, i amb símptomes d'haver begut més del compte. De sobte es sent que algú crida. Per les cares podries dir que res ha canviat. El ravel continua tocant com si res, els avis passegen, altres juguen. Els crits pugen en intensitat. Van adreçats a l'home de cabells blancs deixats anar. Malgrat els crits, el seu cos no respon. Davant, un home negre, voluminós, sense samarreta, amb un turbant blanc, li dirigeix crits i gestos violents. A poc a poc se li acosta més i més fins que d'un grapat, l'agarra amb les dues mans i el sacseja fins que el tira de la cadira. Un sord que no haguera mirat l'escena, hauria pensat que res d'extraordinari no estava passant. L'home del cabell blanc deixat anar es queda a terra com si res. Ningú no mira o ho fa tan de cua d'ull que no es nota. L'home gros de color alça la cadira per damunt del cap i sense deixar de cridar la llança d'una alçada de 4 metres contra unes escales de pedra. Els dos hòmens negres xarren; el més gros, el que ha llançat la cadira, es posa una capa blanca i sense deixar de gesticular i xarrar en veu alta, marxen de l'escena. Aleshores, i només aleshores, alguns del xinesos s'aventuren a acostar-se tímidament i miren avall, com aquell que mira l'aigua per la boca d'un pou, on hi ha la cadira estellada. A tot això, el ravel no ha deixat de tocar. 
 Al carrer del costat compte fins a cinc funeràries. Hi ha alguns funcionaris que passen carros de flors artificials perfumades amb vetes blanques inscrites en xinès d'un local a un altre.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Manifestacions a València. Reflexions.

Imatge
      Manifestacions contra els gestors de la crisi de València. La de la capital ha sigut massiva. Jo vaig estar a la d’Elx. Al final es va convertir en una manifestació contra Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana. Hi havia algú que es va esforçar en cridar “ i Sànchez també”, però va quedar neutralitzat pel convenciment general que Mazón havia sigut el màxim responsable.  No hi té cap responsabilitat el govern central? Ara comencem  amb el “ i tú més” al que ja ens ha acostumat la política. L’antisistema, la ultra-dreta per dir-ho clar, observa i veu com s’aproxima una possible oportunitat. Encara hui estan creant l’escenari que serà  quan la majoria pense que el que hi ha  no funciona. És per això que és tan perillós quan es diu allò de “tots els polítics són iguals” perquè eixe és el caldo de cultiu . El pas següent  és  que sorgisca el líder, el personatge ideal que siga capaç de dirigir les masses. Ho és Abascal; o Alvi...
Read more »

Els jardins de l'Albarda a Pedreguer.

Imatge
    Jardins de l’Albarda a Pedreguer. De camí hem vist els pins assecant-se. La sequera que patim és inèdita. A la zona àrida del país es nota menys, les plantes estan més adaptades a patir set. En canvi, la Marina Alta és una comarca on l’aigua ha caigut sempre  de manera abundant. Els pins han desenvolupat menys arrels perquè no els calien i ara s’assequen.  El paisatge no és un jardí, però un jardí pot formar part d’un paisatge si està integrat en l’entorn. De fet,  el paisatgisme es dedica a fer jardins, a dissenyar-los, a crear-los dins d’un paisatge determinat. Hi ha jardins que formen part d’un paisatge i hi ha jardins que són elements aïllats del paisatge general.  Arribem als jardins. Dins la garita de les entrades hi ha una xica que atén un grup de dones estrangeres i a fora, mig recolzat en el taulell un xic jove, moré i amb barba ben retallada els explica l’origen del nom dels jardins. És per la partida que es diu l'Albardera, esc...
Read more »

Primeres comunions.

Es dissabte. M’he despertat a les sis del matí pels trons. M’he quedat al llit fins les set, amb els ulls oberts. Quan m’he alçat he vist que el carrer estava només amerat. L’aigua no havia corregut. Ara són ja les huit, he pres dos tes i escolte la pluja xiplejar a l’altra banda de la finestra. Plou d’una manera tranquil·la i ja no trona. Hem arribat a un punt que ja no sabem què fer de tanta aigua. No estem acostumats. Fa només dues setmanes no sabíem què fer amb la sequera. Ens preguntàvem com seria l’estiu si no plovia.  Hui fa la comunió Sofia. No recorde cap comunió ploguda. He hagut de fer un esforç per empatitzar amb l’emoció dels xiquets el dia de la seua primera comunió. Jo ja ni me’n recorde si jo estava emocionat el dia de la meua primera comunió. Recorde, això sí, que un amic dels pares que tenia una parada de fruita al mercat d’Ibi, va portar caixes i caixes de fruita de temporada: cireres, albercocs, maduixes i nespres. No sé quanta fruita vaig menjar aquell dia. Mol...
Read more »