S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 21 de desembre de 2010

NADAL


Nadal ha d'anar en majúscula. Això malgrat que molts ens hem esforçat en cantar les gràcies del laïcisme, malgrat la càrrega religiosa que ens pesa com una rèmora que ens estampa en el mur de la por, malgrat
que hem guanyat la consciència de la ficció que ens ha forçat a descreure. Nadal ha de portar majúscula perquè si escarbem , darrere de totes aquestes clapes que ja no ens serveixen de massa, hi ha la celebració de la vida com un cercle que mai comença ni mai s'acaba. Ara, en aquestes dates , la vida dorm simplement, breument, conscient d'un despertar ni més ni menys important que l'anterior, o el de fa 150 anys. Això ens esborrona, ens descol·loca perquè pensàvem que l'evolució ens havia fet superiors, gairebé petits deus. que arribaríem a controlar el temps i a aturar-lo si fora precís. El Nadal ens recorda que es tanca un cicle i se n'obre un altre, que tot segueix igual, que no som tan importants com volem creure, o que sí que ho som, però com a part d'un tot més gran i més potent del que mai podrem arribar  a ser. Davant l'evidència molts optem per l'embriaguesa; per tapar-nos els ulls per no vore; per viure només a mitges.
És molt fàcil ara oblidar que vivim damunt d'una terra que respon als cicles del Sol i de la Lluna. Comprem pomes i taronges tot l'any i ja no veiem créixer els pollastres ni els porcs. El consumisme exacerbat ens tapa els ulls a la realitat autèntica i vivim les festes de la mateixa manera que vivim el dia a dia; amb l'única diferència de consumir un poc més. El Nadal ens marca una parada, un silenci intern, un moment de reflexió. Llàstima del soroll massa intens dels estímuls externs que ens impedeixen, si no ho tenim massa clar, celebrar la vida com cal.
En paraules del savi Raimon Panikker que ens ha deixat enguany el “Nadal és sobretot una festa, i la festa és un imperatiu humà. Un poble que no festeja es mor, s'asfixia, perd l'optimisme. “

El vídeo és de la nit dels coets d' Agost (l'Alacantí).
Nit del 27 al 28 de desembre.
BON NADAL.

dilluns, 20 de desembre de 2010

Passejada per la Plaça del MACBA. La ciutat de l'ordre.



 Un dia vaig acollir amb  interés i divertit les declaracions de l'arquitecte -i agitador cultural- Oriol Bohigas referents a la Sagrada Família que la titllaven de  "vòmit del catolicisme". Hui el sent escometre, sempre elegantment i sense perdre el posat de gran senyor de l'arquitectura i la cultura, contra els xiringuitos de les rambles. M'agrada l'esperit polèmic de l'arquitecte. Crec que cal un debat continuat sobre la ciutat. Per una altra banda, comence a plantejar-me els efectes nocius que massa debat i planificació poden tenir a les ciutats. S'ha de deixar una certa llibertat perquè diguen lliurement la seua.
Va ser en una incursió recent al barri del Raval que vaig descobrir amb tristesa que a la plaça del MACBA ja no havien skaters. Solia ser un espai ple de vida on s'hi reunia gent diversa i sonava tot el dia i part de la nit el frec de les rodes dels monopatins damunt del paviment i els cops secs i obtusos de la taula contra els cantons de granit. Els jóvens seien amb les cerveses i es barrejaven amb els turistes i amb els “culturetes” de visita al museu. M'agradava l'espectacle i sovint portava gent. I quan els deia que aquesta era la plaça que més m'agradava de totes les de Barcelona, alguns em miraven amb ulls galàctics. Simplement m'agradava aquella combinació d'intel·ligència, d'espai planificat posat al servei d'una vida que es reinventa cada moment i que és creativa i caòtica. L'ordre per l'ordre, allò a que aspira sense més l'afany burgés des dels despatxos i des dels llibres, pot ser terriblement trist. Fa anys, els diumenges a la vesprada el Parc de la Ciutadella s'omplia de gent que feia música, vena artesania, feia malabars o simplement badava damunt l'herba. Era un espectacle fabulós veure tanta gent congregada perquè sí. Supose que la cosa se'n va eixir de mare i ho van acabar prohibint. Una de les funcions de les autoritats és establir un ordre que possibilite la convivència. Hi ha el perill, com ocorre massa sovint, de matar totes les iniciatives que no siguen les institucionals.
La creació de l'intel·lectual és sempre de segona, tercera o quarta mà. Li manca espontaneïtat o frescor. Per una altra banda, la creació popular naix amb massa força, sovint se l' ha de polir. Les comunitats que volen ser massa civilitzades corren el perill de matar la necessitat d'expressar-se que tenen els distints grups que la conformen. L'ordre burgés pot establir un diàleg constructiu amb l'excés que sorgeix del caos i crear productes sublims. Pensem en les creacions màgiques de Gaudí com una combinació de “seny i rauxa”. L'ordre burgés, sense més, crea ciutats “mones”, o “de disseny” si ho preferiu, però mancades d'esperit i molt ensopides. Als polítics els agrada parlar – se n'omplen la boca- d'una ciutat per la gent. A l' hora de la veritat la idea que tenen és la d'una ciutat per un tipus de gent.

divendres, 10 de desembre de 2010

Pont a Oviedo.

Vam triar Oviedo per aturar-nos uns dies i ja ben instal·lats a l'hotel em van arribar les notícies de la vaga dels controladors aeris i les pluges que afectaven el sud de la Península. Vam respirar alleujats per l'encert de la tria (viatge en tren i nord). En els primers passejos vaig descobrir una petita ciutat aclofada dins d'una simfonia de llums tardorals. Els carrer Uría, el parc de San Francesc, la ciutat vella, la  ciutat dels estudiants, la Vetusta de Clarín...El fet és que per uns dies va complir la funció  de restaurar uns ànims que ja  començaven a cercar canvis després d'un trimestre prou carregat de bombo.
El turista arriba a Astúries cercant prats  on poder descansar les mirades   saturades de l'urbs. Ací hi ha el verd i les vaques, boscos ufans creuats per rius nets, capelles preromàniques i una mar bella i desagraïda -sublim- que emplena les platges de brancam i que un dia va escopir una gent pobra com la fam cap a terres llunyanes . Alguns (poques voltes  els que van marxar pobres) van portar sota el braç un feix d'arquitectures elegants i acolorides que hui puntegen les ciutats i alguns pobles costaners. A la platja de Ribadesella vam poder vore uns exemples magnífics d'edificacions indianes.
Em va sobtar d'Oviedo (Uvieu) la quantitat d'estàtues que els polítics havien dipositat ací i allà, en els abundants carrers i places peatonals. Predomina un gust innegable pel bronze- la tria del material no pot ser banal_, i l'estil de la majoria és d'un realisme amb un excés de sucre. N'hi ha dues que destaquen pel nombrós públic que convoquen: es tracta de la Regenta a la plaça de la Catedral i la de Woody Allen a la calle Milicias Nacionales, tota envoltada de pompons vermells enroscats amb llums de Nadal. Pense que és una bona imatge per entendre  l'evolució i l'estat moral de la ciutat.
També  recorde especialment la vista del port de Luanco des de la terrassa del bar on vam dinar i vam beure sidra. O l'estada tan plàcida a un bar a la vora del port de Cudillero on vam tornar a beure sidra i vam menjar sardines acabades de pescar i un bon rap (pixín) a la planxa. I ja que hem entrat en la gastronomia he de subratllar un arròs amb llet que em vaig menjar una nit i que em va provocar un plaer intens però també hores d'insomni.
Les tres ciutats principals ( Uvieu, Xixon i Avilés) formen un triangle destacable per la concentració de població però també per la diversitat de propostes urbanístiques, de paisatge i culturals. Cada ciutat te la seua manera de fer marcada per la seua situació geogràfica i també per la seua història . Destacaria el casc antic d'Avilés; realment sorprenent si tenim en compte la idea de ciutat de tradició minera i de la metal·lúrgia amb què m 'hi vaig aproximar.

dilluns, 29 de novembre de 2010

Bicicleta, cullera, poma.


Vinc de veure el documental que s'ha fet sobre el dia a dia de l'ex-alcalde de Barcelona Pascual Maragall des que se li va diagnosticar la malaltia de l'Alzheimer. Potser no som conscients del canvi que aquestes declaracions públiques tindran en la percepció de la malaltia per part de la societat perquè sovint no és la malatia sinó l'estigma el que realment marca el procés del malalt. El polític insisteix que no vol que ningú senta llàstima per ell, que ningú no li diga “pobret” i al començament, quan li pregunten com li agradaria que fora aquesta pel·lícula ell contesta “divertida”.
Al documental es veu clarament com el protagonista i el seu entorn evolucionen paral·lelament mentre el procés de la pèrdua de la memòria es va tancant. L'espectador pot preveure el progressiu aïllament del personatge, la seua lluita interna per retenir el seu jo, acompanyat per la progressiva pèrdua de la consciència de la malaltia. Els seus, des de fora, procuren amortir les cada cop més sovintejades caigudes.
Ens passem la vida acumulant històries, aprenent llengües, en definitiva, retenint dades diverses. La memòria és la bastida que aguanta el personatge que som. Què queda quan aquesta es perd? Mor el que som i queda un cos. Quan deixem de reconèixer els que han compartit amb nosaltres les nostres experiències ens comencem a dissoldre. Això, amb el nostre punt de vista que valora tant la retenció , el control i l'acumulació que és el que farceix els nostres personatges, suposa una desfeta total.
Abans de la invenció de la paraula, els malalts d'Alzheimer eren bojos  o gent que simplement  "havien perdut el cap" i que sovint anaven i venien pels carrers dels nostres pobles sense mes conseqüències. Els mateixos veïns controlaven les anades i vingudes i els seguien el joc. Molts segles de pràctica havien fet encaixar el problema en tot el tinglat de les comunitats. El nom suposà la identificació de les persones com a malaltes i la seua reclusió per evitar la vergonya. Ara, l'admirable eixida de l'armari de Pascual Maragall pot començar un canvi no ja en l'avançament dels estudis que porten  millores i la cura final d'un problema que afecta  la  ment de la nostra societat , sinó un canvi de perspectiva; una nova acceptació i integració -més madura i conscient que la que teníem- de les persones afectades.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Michele Louise. Nit de cinema i torró.


El fet que Y estiga lluny i ja no em puga seguir la quotidianitat de la mateixa manera, em porta a escriure sobre els aspectes més banals de la meua existència a la ciutat que hem compartit uns anys. Crec en una força tel·lúria (o és potser de caire més astral o espiritual?) que porta a les persones a compartir un espai i un temps.
Hui em naix explicar-li i explicar-vos que ahir vam comprar el primer torró de la temporada a la torroneria Verdú, cantonada Còrsega-Passeig Sant Joan. Ja havíem passat per davant d'anada al cinema i de reüll vam vore els primers colors del Nadal i en vam intuir els plaers que se'n podien derivar. Corríem perquè, per a variar, fèiem tard.
La pel·lícula la vaig triar jo: mea culpa. És diu “Michelle Louis” i és d'uns directors francesos( B. Delépine i G. Kervern) que fan un cinema molt interessant però del que has d'estar al cas i triar el moment. La història s'integra molt bé en el moment històric que ens ha tocat viure. Comença quan el director d'una fàbrica convoca les empleades per regalar-los una bata   amb el  nom de cada una d'elles brodat. “No cal que m'ho agraiu” diu aquell senyor mentre elles se'l miren amb ulls incrèduls. Les empleades van celebrar l'ocurrència amb alcohol abundant. L'endemà, en entrar a la fàbrica , comproven amb estranyesa que  les naus estan buides .  Tampoc  no hi ha cap responsable que en puga donar explicacions; tots han fugit o s' han amagat no se sap on. La causa: una relocalització exprés.
Sona això? Les afectades es reuneixen i decideixen ajuntar els diners que els queden per pagar un professional que mate el propietari d'un tret. I qui és el propietari? Per error en van matant un i un altre i la pel·lícula s'acaba sense que hagen acomplert el seu objectiu. Per un cas algú ha descobert el responsable últim dels problemes econòmics que patim? Les multinacionals, la banca, el sistema financer? Busquem responsables o admetem que els responsables som tots, que tots hem volgut participar d'un xollo que resulta que no ho ha estat tant ?
Si ets dels que t'agrada el sentit de l'humor sense concessions al bon gust ni a la correcció política gaudiràs de la narració. A mi em va fer pensar en un Santiago Segura a la francesa o si fem un esforç de localització més gran, a l' humor del nostre Xavi Castillo (tot això salvant els gairebé murs infranquejables de les fronteres identitàries). Els directors defineixen les seues pel·lícules com a cinema anarquista; no hi ha assajos previs, les treballadores de la fàbrica són víctimes autèntiques del sistema (quina paraula aquesta!) i la intuïció és l'única arma que diuen que han fet servir a l'hora de filmar. El producte és interessant. Únicament diré que per a  un diumenge a la vesprada hauria agrait un tò més amable estèticament  i menys incisiu quant a l'anecdotari de destarifos. Això dit, els moviments obrers no s'han caracteritzat mai per tenir una estètica agradable, païble. Ha estat l'estètica un preocupació exclusivament burgesa?
De tornada i per rescabalar-nos de  la desfeta en  els nostres esperits atribulats pel món cruelment lleig del film, vam obrir les portes de la torroneria amb la frisança de retrobar el gust per la vida. El torró és un dolç proletari i alhora una excepció dignísima a la regla estètica exposada a les ratlles de dalt. L' he encetat aquest matí per esmorzar. M' he regalat un tast contundent de l'hivern que s'acosta i he celebrat la vida amb un producte d'estètica proletària impecable.

dimecres, 17 de novembre de 2010

Haití i "La bassa de la Medusa"



M'alce i amb els ulls encara embotats pel son pose aigua a escalfar. L'aroma que desprén el bon té em revifa els sentits, em torna a poc a poc al món dels desperts. Hem de posar bona cara a la vida, pense, mentre aboque l'aigua bullint a la tetera i les fulles del té verd japonés comencen a desprendre totes les suposadament propietats miraculoses. Em quede uns segons mirant la tetera blanca – quasi un litre de té que em permetrà un xarrupeig contingut al llarg del matí mentre consulte el correu i escolte la ràdio o mentre faig feina per l'institut-.
Cafè o té? Ja fa uns anys que sent el debat. El cafè és masculí, agressiu ; el té és femení i parla de la subtilesa. El cafè connecta amb un individu atrafegat i productiu; el té amb l'espiritualitat, amb un món sostingut i observant. A partir d'ací ,tinc la tentació d'entrar en una anàlisi combativa de les pràctiques d'algunes multinacionals i del fet que Nespresso ha segrestat descaradament la nostra innocència i ens ofereix a canvi una petita càpsula - el súmmum del producte neutre, privat d'història, enllaunat- amb la qual comprarem la nostra salvació .
Ho deixe ací per continuar amb el meu té; bufe i en bec un glop. Assaborisc la subtilesa de l'aspre, el retinc uns moments i me l'empasse. Mentre xarrupe abstret, amb les mans envoltant la tassa, escolte la paraula “Haití”. Em ve la imatge de “La bassa de la Medusa”, de Thèodore Gericault. El vaixell francès Medusa encalla en un banc de sorra i ràpidament s'organitza el salvament dels passatgers segons la classes social. No hi ha prou pots salvavides i s'improvisa una bassa on s'hi encabeixen 149 hòmens de la condició més baixa. El propòsit era que les barques remolcaren la bassa 50 milles fins la costa, però en vore les dificultats de l'empresa, la gent de més nissaga va insistir en tallar els caps de remolc. Dues setmanes després un altre vaixell francès rescatava els 15 nàufrags supervivents; insolació, sed, fam, canibalisme...Així és com he vist hui la gent d' Haití, surant a la mar en un bassa xicoteta i mal forjada, víctimes de l'enfermetat, de la ignorància, de la desesperació, de l'oblit de la resta del món. Qui ha manat tallar els caps de remolc?

dilluns, 8 de novembre de 2010

Visita Papal


LA SONSÒNIA DEL PODER PAPAL

   La nit anterior havíem tingut la despedida de Y. que marxa de Barcelona a Romania per amor. Potser són uns mesos només donada la situació econòmica i social del país; potser és per sempre, diu ella. Això mai es sap. La vida et dóna sorpreses. Qui m'havia de dir a mi que esperaria la visita del Papa amb tanta ànsia, amb aquest cor i la resta de vísceres ofertes, com un sacrifici impiu, a l`ànima laica ?. Durant dies, potser setmanes, el meu seny s'ha debatut entre mostrar indiferència, menyspreu o la tan ubicua i difusa  tolerància que hom predica, o bé manifestar el meu rebuig cap a una esglèsia que ha esdevingut una anacronia i que només escolta el seu monòleg que ja és un zumzumeig que adormisca i que per una altra banda ja dura uns quants massa segles. El Papa Ratzinger Z ens ha vingut a salvar dels perills del laïcisme, del caos moral que això comporta. I quina alternativa ens ofereix?. La de sempre; tornar a fer caldo amb la mateixa gallina.
La imatge de les mongetes netejant l'altar és molt descriptiva i he vist que hui els mitjans de comunicació se'n fan ressò. També han comentat a bastament aquelles declaracions papals a Compostela sobre el laïcisme i la II República. Quina barra! Qui hi ha darrere? El Rouco? Ja van dir allò de què l'esglèsia catalana no existeix. Però enmig d'aquest enrenou mediàtic, si hi ha hagut un fet que m'ha deixat totalment flaixejat ha estat la persona de la Pilar Rahola fent una defensa de la figura del Papa Ratzinguer al programa del Cuní. Per no faltar en res a la veritat he d'afegir que és cert que ha dit que no li va agradar això de les monges fent de “chaches”. Aquesta dona no deixarà mai de sorprendre'ns. Admire la seua capacitat de girar arguments, com si girara calcetins, i a més amb una lògica espaterrant.

MOSTRES DE FERVORS ALS BALCONS
Hi ha un tema que he seguit aquests dies amb un interès especial. Es tracta de la penjada d'objectes variats als balcons. Després d'uns dies de pura observació, d'ataüllar i pensar les actituds que la gent mostrava al carrer, divendres em vaig decidir a anar a buscar unes banderoles de les de “Jo no t'espero”. Ja no en quedaven . De tota manera, mentre pujava a casa no vaig deixar de mirar. Guanyava la indiferència. La gran majoria de catalans han apostat per no exhibir res que els poguera delatar. La pressió dels veïns de l'escala sovint és decisiva. A un veí que va penjar una pancarta amb el lema “El Papa pel litoral”, li van fer arribar un anònim que deia més o menys que si ell se n'anara pel litoral molts veïns li ho agrairien. Som animals simbòlics i la vida en comunitat necessita del símbol. Una societat sana creix amb el diàleg sa. Aquesta esglèsia, però, està massa mal acostumada a fer-nos empassar el seu monòleg sense que hi hagen rèpliques. És per això, però també com a resposta a moltes coses que no m'han agradat, que em vaig decidir a penjar unes paraules manllevades d'algú ben conegut i no precisament per ser “Imagine no religion”.

SOBRETOT SEGURETAT!
Dissabte a la nit quan tornava del supermercat, em vaig trobar un grup de catòlics que havien improvisat una processó.Anava la creu, símbol de salvació- per si no ho sabieu- i darrere una colla nombrosa de jóvens que cantaven i cridaven viva el Papa i després en català que visca el Papa. En un tres i no res havíem retrocedit 30 anys quan al poble fèiem les convivències o venien els missioners i recorríem els carrers a mitjanit cantant “Perdona a tu pueblo señor...”. Un espectador del happening improvisat que hi havia al meu costat va mirar cap a un balcó i li va dir a un jove, que devia ser el fill, amb un aire burleta “semblen els del “Hare Krisna”. A partir d'aquest moment els carrers es van començar a omplir de policies i mossos. Una amiga em va tocar i quan va començar a proferir paraules malsonants cap al pontífex algú li van bloquejar el telèfon.
Una altra anècdota va ser quan en tornar d'un sopar amb amics vaig trobar dos mossos a la cantonada que em van demanar acreditació per entrar a ma casa. Al meu DNI no hi ha l'adreça de Barcelona, i tampoc valia el Carnet de la biblioteca del barri, ni el del gimnàs i quan ja m'anava fent a la idea d'arraulir-me a un racó del caixer més proper se'm va ocórrer ( a mi que no a ells!) que els podia deixar el DNI i anar a buscar una factura on constara el meu nom i l'adreça. En aquell moment , mentre pensava una possible eixida vaig presenciar com el mosso deixava passar una noia que portava acreditació, però no a la seua parella. Ell va marxar a dormir a casa dels seus pares mentre deia: “el Papa no vol que follem aquesta nit”.

diumenge, 17 d’octubre de 2010

OSCAR BRIZ





Vaig conèixer l'Oscar Briz farà uns sis anys. Vivíem aleshores al carrer de l'Argenteria, al barri del born de Barcelona i treballava a un institut a Travessera de Gràcia. Un dia potinejava a l'internet i vaig descobrir en algún racó de la xarxa aquest músic que venia del País Valencià a fer un concert a la Rosa de Foc ( un bar musical engolit per la progressió esquizofrènica d'un Born que volen d'estampeta). A la vesprada, unes hores abans del concert vaig passar-hi per davant i hi vaig entrar no recorde ara massa bé amb quin propòsit. Vaig demanar una cervesa a la barra i li vaig preguntar al percussionista. Va ser ell qui em va presentar l'Oscar i ràpidament ens vam posar a parlar bàsicament de tot l'humà. Simplement vam considerar, sense dir-ho, que la divinitat podia esperar, tenia tot el temps del món; nosaltres estàvem aleshores a Barcelona i ací s'ha d'anar per feina. Des d'aleshores ens hem anat trobant d'una manera espaiada als concerts i farà uns mesos, després d'un cocert a Barna, vam tenir l'oportunitat de continuar la conversa que vam deixar a la Rosa de Foc, davant d'unes birres. Al concert de divendres al Palau de la Música de Barcelona vaig poder gaudir una altra volta del seu directe. Encara estic tocat.

L'Oscar és un ésser profundament polític, autènticament polític; d'aquells que abominen de les etiquetes, d'aquells que han abeurat la seua consciència a la pròpia experiència reforçada amb lectures sòlides i poc ordenades. Aquesta independència l'ha portat a fer una música que brega per ser eclèctica, completa i personal, i unes lletres que comuniquen i ens volen fer partíceps d'un pensament complex i subtil, no apte per a tots els públics. Aquesta actitud feréstega l'ha aïllat físicament , moralment i ideològicament de les “capelletes” tan empobridores. L'opció de cantar en català quan ja ho havia fet en castellà i en anglès ( amb els Whitlams d'Austràlia) és una tria madura que te més a veure amb una política d'arrels o de saber escoltar l'univers, o els pins, quan ens parlen, que amb la tendència tan usada per aquestes contrades, de prendre partit per uns o per uns altres.

L'Oscar és un home bó que busca i ha trobat entre els pins que envolten l'Alcúdia un refugi on poder crear. Des de la natura tot és diferent; a la ciutat tot naix i tot mor i res no és igual; tot progressa cap a un no res indescriptible; les coses tenen un principi i un final. El temps són hores, minuts, segons....els espais estan limitats; la casa, el carrer, el metro, la feina... La divisió, la fragmentació, la promesa (únicament la promesa) a canvi de la dignitat. L'Oscar juga fort; tracta de copsar tot un univers d'experiències en una vida, en una obra, en una cançó. A poc a poc és la manera de fer-ho, com el camí dels pelegrins; una passa en segueix una altra, en comunió amb la natura, sent com els peus baixen a la pols i tornen a pujar i tornen a baixar com si foren cicles de la lluna molt i molt curts, o com els cicles de les estacions o de l'aigua; sense perdre mai el fil ni el compàs perquè el cercle mai no s'acaba, mai no es tanca perquè mai no ha començat. La vida a la ciutat és una progressió linear, la vida al camp és un cercle o un ou; si romans observant i en silenci pots veure com la vida esclata cada instant. L'urbanita que havia estat i amb la maleta ben plena , torna (començar no seria exacte) a les arrels des d'on observa i canta des d'una talaia sense trencar l'harmonia del silenci.

En el seu darrer disc “L'estiu”, lletra i música arriben a una comunió total. El silenci juga un paper fonamental i això l'apropa, sense fer cap proposta en ferm, a un tipus d'espiritualitat de peus a terra. Passat l'estiu, el cos es troba en un punt de maduresa òptima; hi ha el recolliment propi del temps que invita a la reflexió de qüestions que en altres temps es presentaven més festives. L'amor ara va més enllà de l' efervescència que dibuixa la frontera de dos cossos; un acte pur que es torna cíclic, com una part fonamental de la natura . Tot és una continua recerca de l'innocència primera. Aquesta música s'escolta amb un plaer que va creixent a mesura que s'aprofundeix en el seu silenci.

La música de “l'Estiu” no és una festa a la valenciana amb paella i mascletà; és com el pa que puja en la pau de l'alcavor; essencial i net. Arriba d'unes terres que reclamen el seu espai dins de la complexitat ,decidides a descol·locar a aquells que encara no tenen clar que s'han de trencar els motlles i que ja no ens val la palmadeta condescendent a l'esquena mentre “mos dónen sopetes” o com diria l'Ovidi Monllor “ja no ens alimenten molles”. Cal tenir la intuïció molt esmolada per captar allò que s'escapa al costum i al pur producte de consum. És potser per això, perquè hi ha un interés extern i una tendència interna a instal·lar-nos en la comoditat del costum, que després d'un grapat d'anys i de sis Cds hi ha tanta gent al nostre tros de la mediterrània que encara no el coneix.

dijous, 22 de juliol de 2010

IRAN. ALGUNS ASPECTES PRÀCTICS.


Kerman està a molts kilòmetres al sud de Teheran, a la província del mateix nom. No era qüestió d'anar-hi per terra i consumir dos o tres dies de viatge. No me'n recorde de l'aterratge, ni de les primeres impressions, ni de cap comentari, ni tan sols de la recollida de les maletes. Aquest buit a la memòria només l'omple una forta pressió als budells i la sensació tan desagradable de no arribar a temps. Tan aviat vaig tenir l'oportunitat vaig córrer cap als serveis i quan em vaig adonar ja m'havia aponat en aquell forat. Sí, els vàters tradicionals i els que la revolució s'entesta a instal·lar als llocs públics són d'aquells que alguns de nosaltres hem conegut de xiquets  ja com un objectre anecdòtic i que consisteixen amb dos posadors de peus i un forat al mig. Hi ha un model que té una certa pendent a la zona dels peus i que diuen que són més còmodes. No vaig tenir massa temps de pensar si encertaria o m'ho faria damunt dels pantalons que me'ls havia fet un fregall a l'alçada dels  turmells. Després el Navid em va dir que s'arromanguen a l'alçada dels genolls i s'aguanten d'un grapat amb les mans. D'aquesta manera la girada dels pantalons no toca el terra i no s'embruta. És una informació utilíssima si es viatja a països àrabs i sobretot si sou dones que sempre us heu d'agimponar (ajupir). Això sí, vaig agrair que hi hagués paper i no haver d'utilitzar la ubiqua manegueta. Entenc que l'aigua és purificant i refrescant però no m'hauria agradat eixir de l'habitacle tot fet un remull.
El Naipaul a Among the believers comenta que els vàters a l'Iran no estan mai orientats a la Meca. Amb això de l'orientació sempre tinc problemes perquè mai no sé quina banda de l'objecte és la que s'ha d'orientar o desorientar. Ajudaria molt col·locar fletxes com fan a tots els hotels per indicar on està la Meca; en dibuixen una al sostre. Aixì em vaig dormir jo la primera nit; pensant quina funció tenia aquell signe. Vaig tardar un parell de dies a escatir-ne el significat i l'utilitat.
Sembla que aquesta gent de la mesquita que governen el país han fet del cagar una qüestió de fe. La majoria instal·len vàters occidentals a les cases, però els aiatol·làs insisteixen que els bons musulmans s'han d'aponar per desembossar. A més a més ens explica el Navid que addueixen raons higièniques i de salut i que una llarga vida sense hemorroides està ben lligada a una pràctica continua d'aquest esport (i no és broma). Més val que els occidentals no cantem victòria perquè són ben conegudes les estupideses que ixen dels estudis d'universitats americanes.
Als serveis de carretera i als de molts restaurants, hi ha les següents divisions; servei per homes, sala d'oració per homes; sala d'oració per dones i servei de dones. Alguna vegada una companya gairebé es va encabir a la sala d'oració quan buscava el servei. Faig constatar això ací perquè em va cridar l'atenció aquesta manca de problema a l'hora d'unir una cosa i l'altra. El cristianisme sempre ha aplicat un excés de pudor a aquests temes; o, potser ha sigut la Il·lustració o l'higienisme del s XIX? A l'islam he pogut deduir una unitat més tancada i més sòlida en tot el que es refereix a les pràctiques de la vida i de la mort. La nostra ha esdevingut una societat més esquizofrènica en haver reeixit en la pràctica de la divisió. 

 Carrer i Basar de Kerman.                                           
 









Mesquita del divendres a Kerman i Casa del tè. 

dimecres, 21 de juliol de 2010

TEHERAN

A Roma coneixem un veneçolà que fa de cuiner a l'ambaixada de Veneçuela a Teheran. Ens explica que ens encantarà el país; que Teheran és una ciutat fantàstica, tan neta, tan organitzada, tan civilitzada.... A la tornada també ens trobaríem un grup de jóvens músics veneçolans. Costava un esforç visualitzar la casta religiosa ballant al so d'un concert de música caribenya: imagineu-vos els imams arromangant-se les faldotes més amunt dels genolls mentre les castes esposes remenen els malucs i alhora s'esforcen perquè no els caiga el hijab. L'aparellament antiamericà d'Ahmadineyad i Chàvez ha engendrat un monstre que s'acabarà menjant per la cua el règim. Fa goig d'imaginar-s'ho.
L'avió arriba a Teheran de matinada. Perdem molt de temps a l'aeroport amb els tràmits. Malgrat l'aparent tranquil·litat ningú no semblava disposat a agilitzar res i allà ens van tenir, sentats en cadireta, un parell d'hores. A l'avió, les xiques havien segut al costat d'una suïssa d'uns quaranta anys, rossa i bonica, que un dia havia escollit viure i treballar a Dènia perquè s'hi estava millor. Ara el seu objectiu era casar-se amb un iranià que havia conegut per internet i amb el qual va parlar per primera volta per telèfon a la cua del control dels passaports!!! En penjar, ens comenta que l'ha notat estrany. Ens explica que potser estava enfadat perquè ell li havia insistit molt que no anara. Ella però, va tenir sempre clar que no podia deixar anar aquest tren. Mentrestant, sa mare i els seus amics es morien de pena en associar-la a aquell país on havia decidit anar a viure.
El Navid ens recull i ens porta a l'hotel. Esmorzem i descansem un parell d'hores abans de fer les primeres visites al Teheran Nord. La ciutat té un nord i un sud i un est i un oest i el nord equival a riquesa, ordre, benestar, netedat i el sud tot el contrari. En això, aquesta ciutat no pixa fora de test.
Al nord, òbviament, va ser on el shah Reza Pahlavi, va habilitar una zona amb jardins molt arbrats on després la família construiria les seues residències. Diuen que l'objectiu de tant d'arbre era dissimular els palauets que s'anirien construint la família reial i la seua cort d'afavorits. Si hi ha una cosa que no es tolera a l'islam és la manca de modèstia. Un pot ser indecentment ric però mai no ho ha de mostrar. Vistes des de fora, les edificacions no mostren un gran atractiu però dins amaguen una prodigalitat de luxes fantàstics que no és d'estranyar que feren les delícies de les revistes del cor en temps del segon i últim sha Pahlavi. Eren els escenaris de les històries d'una cort que va seduir occident fins que va arribar el Khomeini i els ho va fotre tot.
Les opinions de la gent sempre van mancades de matisos; tenim tendències maniquees i ens movem entre el blanc i el negre, sense matisar. El règim dels aiatolàs és cruel i injust; però el règim del Sha era millor per als occidentals i per a aquells que se'n beneficiaven però no per al poble. L'advocada i Premi Nobel iraniana Shirin Ebadi descriu el règim del Sha com un sistema en el que havia “opressió política i llibertat per tota la resta. Els carrers eren una passarel·la de glamour però hi havia molt descontent.” El Sha es va desfer, sovint amb formes violentes, de nacionalistes i comunistes i el descontent el van catalitzar els líders religiosos. La corrupció i el cultiu d'una societat banal, purament material no hauria d'haver afectat el Sha. Diuen que els iranians toleren prou bé aquests defectes que veuen consubstancials a les societats humanes; el que va catapultar el Sha a l'exili, va ser mostrar i presumir de les seves riqueses.

Mentre passegem pels jardins, a l'ombra refrescant dels plataners i a la remor evocadora de les sèquies que baixen pletòriques d'aigua dels vessants del Damavand, algú treu el tema de la vestimenta de les dones. El Navid ens explica una història que diu que fa molts i molts anys hi havia un rei molt dèspota i molt roí . Se'l recorda, sobretot, per haver pres tres mesures impopulars. La primera és que va apujar els impostos. Tothom es queixava però ningú mai va tenir la gosadia d'enfrontar-se a ell directament. La segona mesura que va establir va ser que per cada matrimoni que es celebrara al seu regne ell tenia la potestat de passar la primera nit amb l'esposa. La gent encara es va indignar més però ningú no va obrir la boca perquè parlar-ho seria reconèixer el que havia passat. I ja per últim, la tercera llei establia que ningú no podia tirar-se pets. Curiosament, d'això si que se'n parlava, i encara més, s'organitzaven festes de pets clandestines i la policia detenia gent i els fuetejava i els deixaven anar una altra volta. Tothom en parlava d'aquest fet i no dels altres abusos i potser això va ser el que va salvar el rei d'una revolta popular.
Quan pujàvem cap al Palau Verd una parella de mitjana edat que esbufegaven i suaven a pleret van  parar i el marit ens va dir en un espanyol just:
-Hace falta un riñón y medio para subir y vosotros tenéis ventaja que sois tres.
La dona i el Navid van riure l'acudit i jo em vair quedar igual.
-El ronyó és l'home- ens va explicar després- i segons els aiatolàs, el mig ronyó és la dona que val la meitat.
L'acudit pretenia ser una crítica política. Entre ells es coneixen a primera vista i saben de quin peu coixegen, per això poden permetre's aquestes llibertats amb desconeguts. A mi l'acudit em va costar molta estona de reflexió i encara no li trobe la gràcia. Se n'ha de saber molt d'una cultura per entendre el seu humor. Definitivament, estàvem a molts quilòmetres de casa.
Ara és poqueta nit i he eixit a fer una volta pel parc Laleh. Teheran, tot i ser una ciutat caòtica, procura establir el seu ordre. Creuar els carrers és tota una aventura però hi ha una tècnica. D'una altra manera no quedaria ningú a la ciutat. Imagineu-vos una població moderna 15 milions d'habitants, dissenyada als anys 60-70 a l'estil de Los Angeles i sense metro. Per reblar el clau, i com que la gent no té altres diversions, quan acaben de treballar, i encara més els dies de festa, van a voltar amb el cotxe; a l'iranià li agrada presumir de cotxe. Desplaçar-se de punta a punta de la ciutat pot suposar 20 o 30 km i 3 o 4 h al volant en hora punta.
-És important que la teua nòvia visca prop de casa -diu el Navid-. Jo tenia una nòvia que vivia a l'altra banda de la ciutat i la vaig haver de deixar. Em consumia massa temps al volant. De vegades passava un més i no ens vèiem.
Els parcs són un pulmó i un lloc on gaudir del lleure, una mena de salvavides al que milers, o millor dit, milions, de Teheranians s'abraonen desesperadament quan comença a caure el sol.

diumenge, 18 de juliol de 2010

IRAN. ÚLTIMES IMPRESSIONS.


Ja havíem passat tots els controls a l'aeroport de Teheran i esperàvem l'embarcament del vol a Roma. Havíem fet l'última compra a l'única botiga de la sala per desempallegar-nos dels rials que s'havien enganxat a la butxaca: carteretes de safrà iranià a 30.000 rials (dos euros; cèntim amunt-cèntim avall). El P. feia cara d'indignat mentre comentava que al control d'homes s'havien quedat les cordes del sitar.
-Mira-ho de l'altre cantó- li va dir algú-; encara sort que no s'han quedat l'instrument.
-Ai el mòbil!... Que no el trobe! - va fer la C. mentre regirava la motxilla neguitosa i els altres la miràvem entre cansats i incrèduls-. Que algú m'acompanye que me l'he hagut de deixar al control...
    Efectivament, el mòbil estava al control i en aquell interval de temps els guàrdies havien intentat trobar la propietària fent una trucada al primer número que van trobar al registre. Eren les cinc de la matinada a Teheran i el telèfon va sonar a les dues i mitja a una casa del nostre poblat del sud valencià. Una bona amiga del grup que ja ens havia advertit dels perills d'aquell viatge va contestar el telèfon i en sentir parlar “moro” a aquelles hores de la nit va pensar que tots els mals auguris s'havien conjurat en un segrest . Ràpidament es va posar en funcionament un sistema informatiu i de rescat que no es va aturar fins que es van ben cerciorar que havíem arribat tots sans i estalvis a Roma.
    El viatge al país més perillós del món (segons les percepcions intencionades d'occident) es va acabar quan havent entrat a l'avió, les dones van començar a despendre's dels ropons que els cobrien el cos i el cap. Les més jóvens ho feien amb una alegria inusitada i deixaven al descobert els cabells ,que haurien incitat al pecat a aquells carques religiosos que deixàvem enrere, i els trossos de carn que haurien provocat un daltabaix sensual i concupiscent (com els agradava dir als nostres) al país dels aiatol·làs. Una vegada es va enlairar l'avió, les dones van començar a fer cues llargues i insistents al lavabo amb tots els estris de maquillatge a la mà.
    Hem buscat i hem trobat l'oportunitat de viure aquesta experiència . El viatge ha estat la nostra contribució, ínfima com un gra de sorra, al diàleg, a entendre i a no jutjar, o a fer-ho amb una mica més de criteri, un país conceptualment tan devaluat al nostre món. Estaven encara molt presents els descobriments del viatge i les sensacions que deixa una realitat d'un país complex i opac pels ulls occidentals, però estàvem molt cansats i aviat vam deixar que tot ho engolira la penombra en què les hostesses havien deixat l'aparell i ens vam esgolar en un son imprecís i irregular. 

    A la tornada, Barcelona se'm presentava com una ciutat acabada d'estrenar; més fresca, més neta i sobretot molt més sensual de com la recordava i els amics i coneguts que em van acomiadar amb aquella frase de “Irán y no volverán” ara em rebien amb allò de “què bé que no t'han lapidat!” i semblaven no creure's la mirada ben plena de llum que havia importat t'aquell país . Tothom que ha estat a l'Iran parla de l'hospitalitat de la gent, de la bellesa del seu territori i dels monuments que ha deixat la història, del silenci d'una cultura que pot esclatar en un art sensualíssim o en manifestacions de dolor improbables en altres contrades i sobretot, de la vitalitat d'una joventut que conforma el 70 % de la població total del país i que està més occidentalitzada del que voldria el govern  i  del que caldria. Des d'aquí només veiem allò que ens deixen veure i que només és una part ben real i ben negra. El fanatisme de la classe dirigent no és una altra cosa que la disfressa que ha adoptat la defensa d'uns interessos econòmics molt substanciosos.
    Ja sabem que el tipus d'economia global que patim no ha ajudat massa els països del Pròxim Orient. No es tracta de religió ni molt menys de cultura. La religió, una altra volta, s'utilitza per dominar un poble quan darrere només hi ha el petroli i les divises que proporciona. Els dirigents religiosos , recoberts amb els hàbits de la p. santedat són, diuen les bones llengües, uns corruptes de marca que envien els fills a estudiar a universitats americanes i viuen a cor què vols als millors barris de les ciutats iranianes. La història sempre és la mateixa.


    Continuarà...

    dijous, 1 de juliol de 2010

    diumenge, 11 d’abril de 2010

    Menjar conscientment per canviar el món.

    Paul Roberts és expert en alimentació, economia i medi ambient i ha escrit un llibre que es diu “El hambre que viene” on vaticina una crisi alimentària d'abast mundial. Tot i portar en la genètica un concentrat de pessimisme important, intente no deixar-me endur per corrents catastrofistes. El que no podem negar és que els hàbits als que ens ha acostumat el consumisme ja ténen conseqüències en el medi ambient i en la nostra salut, però també en l'ordenació política del món i en el repartiment de la riquesa.

    Gustavo Duch és fundador de Veterinaris sense Fronteres i al seu llibre “Lo que hay que tragar" qüestiona els monocultius, la producció d'agrocombustibles, l'agricultura transgènica, les accions de les multinacionals (Pescanova, Calvo, Montsanto, Danone..) i aposta per l'agricultura alternativa i la producció local. Com és possible que el sistema alimentari actual produïsca el doble d'aliments dels que la humanitat necessita i que tanta gent passe fam?. La causa, segons ell, és que tractem el menjar com una mercaderia.

    Una  entrevista a Duch que es va publicar a la Contra de la Vanguàrdia em va  posar sobre la pista de la versió oficiosa dels “pirates” somalís que van segrestar l'Alakrana. Els grups de poder de la globalització alimentària utilitzen els polítics d'intermediaris- sota amenaces vàries o bé fent-los partícips del botí-. La informació, en el millor dels casos, té dues cares, i la que ens han mostrat ací és la que ha convingut als polítics. El fet que uns pobres desgraciats que malviuen dins del caos i el desgovern d'un dels països més pobres del món els anomenen “pirates” ja és sospitós; prova que qui domina el llenguatge domina l'opinió pública i que el punt de vista d'uns perdularis negres i pobres no ens ha de canviar la percepció dels qui vivim en una societat opulenta i colonitzadora com la nostra.

    Les multinacionals alimentàries tenen més poder del que ens imaginem; treballen sempre a l'ombra i van a per totes. De fet, van aprofitar el buit de poder i el caos regnant a Somàlia després dels desastres polítics i bel·lics de 1991 per instal·lar-se a les seues costes. La conseqüència va ser una disminució dramàtica de la pesca i un empobriment de la població de la zona. Això va provocar l'aparició dels mercenaris que al nord coneixem com a “pirates”. Darrere de tot això sembla que hi ha tot un entramat perillosíssim i que convoca riqueses insospitades als grans centres financers del món i pobreses luctuoses i flagrants en la banya d'Africa.




    Segons  Paul Roberts, part de la solució està a les nostres mans i passa per canviar els nostres hàbits de consum, i encara concreta més: passar més temps a la cuina. El cas és que treballem tant que no tenim temps de cuinar. Això fa que consumim aliments més preparats i allunyats de la matèria prima. Comprar productes poc elaborats significa tenir control sobre el procés de producció: és més fàcil saber d'on ve una poma que saber com i de què s'ha fet un suc de poma envasat o una melmelada. Serà qüestió de posar-se a canviar hàbits.

    dilluns, 5 d’abril de 2010

    Genet al menjador de ma casa.


    Les llomes s'estenen romes sota el cel blavíssim i  després d'un hivern inusualment plujós es permeten la gosadia d'injectar un verd ascètic i net als espartars que floreixen. Ho veig des del menjador de ma casa mentre m'imagine els escorrims d'aigua darrere de les ribes del Barranc Blanc i el silenci em regala una pau quasi espectral: pura meditació. Ho tenia clar; aquestes vacances eren per a descansar. Això no vol dir no fer res sinó passejades llargues pel camp, lectures assossegades i assaborides, converses amb amics i familiars amanides amb tes i algun que altre cubata....

    Els escenaris de les meues estades al poble són variats però tenen la seu central al menjador de ma casa on sec a la butaca i faig ullades ara per la finestra, ara cap als gravats que pengen a les parets o cap als objectes de ceràmica que emplenen les lleixes i que ja fa dies que m'han dit prou, que ja estan cansats de competir per l'espai. També els llibres se'n queixen però d'una manera més distesa perquè sempre acaben trobant coloc en qualsevol racó, independentment dels meus pocs i improductius esforços per posar ordre a les lleixes. A temporades, per qüestions econòmiques però també de filosofia de vida- pel tema de no acumular, de prescindir de tot allò que no es bàsic- he pensat deixar de comprar-ne però sempre hi torne. Hui concloc que no hi ha res com tenir temps i passar una estona morta mirant els lloms arrenglerats i els títols verticals quan de sobte fas alguna troballa, o simplement n'agafes un per que sí i llegeixes unes planes que et tornen a captivar i t'inviten a seguir encara més o a mamprendre altres lectures.

    Un dia d'aquestes vacances ja passades però encara presents, badava jo la vista per la prestatgeria on s'hostatja tota aquesta metralla d'idees que col·leccione quan veig “The burning library” d'Edmund White, un recull d'articles publicats per l'autor Nord-americà i on parla d'això i d'allò, però sobretot de literatura. L'avantatge que tenen aquestes publicacions és que pots picotejar i no et fan sentir malalt d'inconstància- el més proper al que ens ha acostumat internet , però en paper-.

    Ja fa anys que la meua amiga Caragh em va descobrir aquest interessantíssim autor i en una època vaig llegir alguns dels seus llibres de ficció autobiogràfica. “The burnig library” evidencia el seu vessant de crític literari i social sempre agut i original. El cas és que vaig obrir el volum just per un article que parlava de Juan Goytisolo - un altre dels meus autors reverenciats- i aquest em va portar a Jean Genet (bastant desconegut per a mi) i en concret a la seua obra pòstuma que tinc traduïda al castellà com a “Un cautivo enamorado” on parla de la seua experiència al costat dels palestins. Per la seua història personal, Genet sempre acaba aliant-se amb aquells que no tenen res. A més, ell mateix afirma que si algun dia els palestins arriben a ser independents, a tenir casa, govern i exèrcit propi, deixarà de militar al seu costat. Aquesta actitud és comuna a molts mortals entre els quals m'incloc; és el camí cap a Ítaca, la lluita per les causes justes, el que ens ho dóna tot. Una vegada allà ja no ens interessa perquè l'illa no és el que havíem esperat.

    És el que el que et porta badar davant d'un moble llibreria i reflexionar quan escrius; comences parlant de ta casa, dels teus llibres, de la teua ceràmica, de tot el que tens, i acabes amb aquesta idea del Genet que reivindica el valor de no posseir i d'estar enamorat i captiu en la lluita de tots aquells que no tenen res.

    divendres, 26 de març de 2010

    TANCAT PER VANCANCES.




     


    Tinc dues coses per celebrar: la primera que ha eixit el sol, la segona que comencen les vacances de Setmana Santa.  A vore si amb aquesta sobredosis de bones notícies se me'n va el refredat!. Enfront de casa han montat les paradetes de palmes d'Elx per al Diumenge de Rams. Això ja em transporta cap a les terres que em van vore nàixer.  Demà  me n'aniré al poble i segurament no penjaré res fins que no torne. Així que us deixe aquesta perla de despedida que ahir vaig estar una mica pesat amb tota això de la poesia.

    Si ahir esmorzava amb el Bush – uf quin cosa!-, hui ho faig amb l'Obama i amb la seua reforma sanitària. Vorem com acaba. La victòria d'Obama era una utopia. Els Americans havien votat “en contra de”, i aquest home negre tenia carisma i va transmetre esperança. Quina imatge ara que arriba el Diumenge de Rams ( qui no estrena no té mans)!: Obama a cavall d'una burreta entra per les portes de Jerusalem/Washington i la gent l'aclama brandint palmes blanques lligadetes amb llacets blancs i rosa (segons les tendències sexuals de cadascú) amb els eslògans de Shell, Montsanto, les farmacèutiques, les companyies de segurs, Macdonalds, Nestle ( li tinc especial mania), la banca etc. D'ací no res el crucificaran. La civilització s'alimenta de sacrificis; després en fem una religió i hala! arreglat...a per un altre.

    dijous, 25 de març de 2010

    Reflexions sobre l'experiència poètica.

    La poesia ha estat un tema bastant recurrent en la meua vida social del passat cap de setmana. Novesflors havia plantejat un joc al seu blog per endevinar si dos poemes que havia penjat havien estat escrits per un home o una dona. Jo vaig dir que els dos havien estat escrits per dones. La resposta va ser que els dos havien estat escrits per hòmens. Després vaig fer una reflexió en els comentaris del post però no hem vaig quedar del tot bé i  quan ahir anava cap a Granollers, acompanyat pel traca trac del tren em van anar venint unes reflexions sobre tot això i vaig prendre algunes notes. 

    "La vida i la mort, la catàstrofe i la construcció, el boom i la crisis; la salut i la enfermetat; el masculí i el femení..tot és una mateixa cosa. Va ser Sant Agustí qui ens va desviar del bon camí en dividir el cos i l'ànima. En Jesucrist havia unitat (el ying i el yang oriental). En el cristianisme hi ha divisió. Podrem tornar a considerar la totalitat? Molta gent ho intenta a través de la experiència de la meditació. La divisió comporta desmembració i dolor, però també ens porta a buscar una altra volta la unitat perduda. L'art és una manifestació de la divisió i del dolor que aquesta divisió provoca, però també és recerca d'unitat, de totalitat.

    Les dualitats es necessiten, mengen una de l'altra. Hi ha una poesia feta per hòmens i una poesia feta per dones, però això no garanteix un producte amb unes característiques determinades. Crec que el fet poètic té manifestacions femenines i masculines que són independents de ser home o dona. Jo soc un home i puc fotografiar una flor de la mateixa manera que ho faria una dona (tots tenim una part masculina i una femenina). En definitiva, el que  hi ha és el  fet poètic, l'experiència poètica. El cos actua com un filtre. Si l'eliminem, ja no hi ha llenguatge, ja no hi ha manifestació poètica. Algú diria que això seria l'autèntica poesia pura, el blanc, el silenci més absolut, la presència i l'absència, el control, l'acceptació de la dualitat. Però, podem acceptar per poesia un full en blanc?. La divisió i el dolor que aquesta divisió provoca és el sentit de la poesia i de l'art i, en definitiva, de la vida que coneixem. A un poeta que ha eliminat tots els filtres no li caldria escriure; no tindria res de què escriure perquè hauria eliminat el conflicte. Potser meditaria, però no escriuria. Hauria arribat al Nirvana poètic.

    Crec que la qüestió no és poesia feta per hòmens o poesia feta per dones, sinó una experiència femenina i una altra masculina del fet poètic que es dóna amb independència de la identitat sexual i que dóna sentit a l'expressió.”

                                                                            oooooooo


     He esmorzat amb la imatge del Bush torcant-se la mà en la camisa del Clinton després d'haver donat la mà a un haitià. Una imatge que fa pensar molt sobre la relació que té el poder amb la pobresa. Tremendament descriptiva en la seua crueltat.

    diumenge, 21 de març de 2010

    L'ÀFRICA DE M. BARCELÓ

    Fa uns anys una amiga em va regalar dues làmines de Miquel Barceló. Són les meues finestres al continent oblidat. Normalment passe per davant i  no m'ature. Hui he escollit abocar-m'hi.

                         a M. José
    Com un acte d'amor
    descomunal i net
    estampat al mur,
    com un raucar
    improcedent i sincer,

    com una mà oberta
    com el crit dels graffittis
    com la ratlla del sol
    que esventra els colors més sagnants,
    com una allau de moviment,
    supura damunt del paper
    la taca del continent.
    Amaga el negre de la geniva zenital.
    Amaga el budell foradat.
    Mostra la ferida de festa
    immune i descoberta,
    declarada en la seua innocència
    descastada , superba i gràcil.

    dimarts, 16 de març de 2010

    Alan Ball i "Cinc noies i un vestit"


    Els que ens coneixen saben dels nostres temes recurrents. Un dels meus és el guionista i director americà Alan Ball. El cap de setmana passat, així que vaig saber que “Cinc noies i un vestit” s'inaugurava al novíssim Almeria Teatre de Gràcia, vaig córrer a comprar les entrades. Vaig poder comptar unes 25 persones de públic un diumenge a la vesprada. Poca palla, però ja sabem com va això del món de la cultura. 
    L'obra assatja els temes que l'autor desenvoluparà més endavant al cinema i a la televisió; la religió, les relacions de parella, la sexualitat, les drogues i la hipocresia social. La gran absent és la mort, que esdevindrà protagonista a tota la seua obra posterior i que ací no li dóna cap paper. Això fa que la peça ranquege en profunditat davant d'unes expectatives que jo portava ben consolidades des de casa. En la meua opinió, la mort dóna el contrapunt necessari i la profunditat espiritual que caracteritza les obres del Ball guionista. El missatge que ens vol transmetre Ball a partir del seu concepte de mort és “viure més conscientment”. A “American Beauty”, Ricky és un visionari perquè és l'únic capaç de trobar bellesa en tot allò que l'envolta. A aquesta peça li manquen aquestes subtileses Però sempre se li poden trobar disculpes a Ball . Aquesta és una obra del 1993, d'abans que l'autor fes el guió d'”American Beauty”; és un assaig del que vindrà després amb tanta força.
    Cinc dames d'honor, tan diferents l'una de l'altra, i entaforades amb calçador dins d'un vestit fúcsia, s'autoexilien del casament de la germana d'una d'elles dins d'una habitació de decoració  kitch. L'esperit alliberador de la relació que s'estableix entre elles contrasta amb la pressió sufocant de l'entorn, una moral de classe mitjana que reclou la gent dins d'aparadors enlluernadors però amb un fons de mediocre. Els casaments són un bon termòmetre per mesurar la temperatura dels grups humans, sobretot si hom te l'habilitat del Ball de deconstruir les situacions observades i viscudes. “Cinc noies i un vestit” no està al nivellque ens te acotumats l'autor. No va més enllà de ser quatre ratlles que demarquen un espai encara incomplet. Sense la gran absent , la mort  , l'Allan Ball és incapaç de coordinar el seu ideari. Manca l'afany espiritual que és tan present a “American Beauty” i a “Six Feet Under”. 

    dissabte, 13 de març de 2010

    VOLUNTAT

    Percebs una voluntat de canvi.                                 
    Una pluja fina ho amera tot de llums difoses;
    l'asfalt respon amb tendresa inusual
    a les ombres tèrboles sota els paraigües
    en aquesta ciutat que tot ho estalvia.

    Hui és diumenge i sents com el cos
    et regurgita versos fenyuts
    que no vols deixar d'escriure.
    Tants anys has guardat aquest monstre fatal
    de la poesia que hui malda per eixir,
    per anar a fer un tomb imprecís i heroic
    per les velles pells de l'Eixample!

    Tot ho retens darrere dels vidres pigats
    amb una frisança que no et deixa desfer-te
    d'un cansament – o d'una por- de segles.
    Hui sents que el cor et batega
    o potser et demana ,serenament,
    que ascles la carassa d'argila cuita
    que no et deixa créixer a l'alçada que cal.

    dimecres, 10 de març de 2010

    Agostera pel món. Entrevista a Noèlia Díaz Vicedo.

    Potser hauria de crear una nova carpeta amb el nom de "Agosters pel món", que n'hi ha uns quants.  Així m 'aplicaria a la moda en què han caigut les televisions de disputar-se les identitats dels consumidors televisius- o són clients?, o votants?-. Però Noèlia no parla de la seua identitat com a agostera, que dóna per suposada, sino de la seua identitat com a valenciana  de les comarques del sud (que ja té  mèrit la cosa) i des de Londres, on viu i treballa des de fa uns anys .
    Ara no puc badar molt més perquè m'esperen a la faena, però no podia marxar sense penjar l'entrevista  que publica hui el diari Información d'AlacantLes coses clares i el xocolate espés. A vore si anem fent paret per aquelles comarques del sud. Això és una bona pedra.  La gent que vivim fora de la Terreta tenim moltes coses a dir.


    ENTREVISTA: NOELIA VICEDO, PROFESORA EN LA UNIVERSIDAD QUEEN MARY

    ´En el Reino Unido el valenciano tiene una aceptación y cariño especial´

    J. M. GRAU ¿Cuántos años lleva en Londres y qué trabajo realiza?
    Va para cinco años. Aterricé en enero de 2005 para empezar los estudios de doctorado sobre la poeta catalana Maria-Mercè Marçal. Aquí estoy en el departamento de Estudios Hispánicos de Queen Mary, Universidad de Londres, donde tengo la oportunidad de enseñar catalán, literatura catalana contemporánea y español. Pero en Reino Unido llevo unos años más.


    - ¿Cómo se ve en el Reino Unido nuestra lengua autóctona?
    Aquí existe un interés general por todo tipo de conocimiento. Nuestra lengua aquí tiene una especial aceptación. No sólo por los alumnos de la universidad, sino en cuanto a materia de investigación. Por ejemplo, algunos de los más importantes investigadores y estudiosos del catalán medieval, de historia de la lengua, o de estudios contemporáneos están aquí. Existe un cariño y sobre todo un interés especial por la riqueza cultural y el desarrollo de la lengua catalana. La Sociedad Anglo-Catalana lleva en pie desde el año 1948.


    - Explíquenos a los que siempre tenemos el lío: ¿valenciano y catalán es lo mismo?
    Son dos variantes de una misma lengua, independientemente del nombre que le demos. Académicamente el nombre de la lengua es catalán y así se la conoce internacionalmente. Existe la necesidad de consensuar un nombre común. Lo que ocurre es que a unos cuantos políticos les ha interesado utilizar la lengua y el anticatalanismo fácil para ganar votos. Se sorprendería la gente si supiera la cantidad de lectores de catalán del Pais Valencià que están enseñando en universidades en Europa y en EE UU.


    - ¿Cree que nuestro gobierno autonómico ha dado un impulso, o todo lo contrario, al valenciano?
    El porcentaje de hablantes en valenciano desde que está este gobierno ha bajado. Esto es una prueba de que no hay un interés por potenciar el uso de la lengua. Veo significativo que la consellera de Cultura no hable valenciano. Las oportunidades de usar ambas lenguas no son las mismas. Las actitudes hacia ambas son distintas. Cuando se trata de usar el valenciano en Alacant, por ejemplo, se adopta una actitud agresiva por parte de la gente. Mientras que para la gente que utiliza el castellano por elección se desarrolla cierta actitud de benevolencia. Los jóvenes de nuestro Pais no pueden seguir estudiando su lengua porque ni la conselleria ni la Generalitat en general apoyan una iniciativa tan básica como tener la oportunidad de estudiar en tu propia lengua.


    - ¿Qué diría a las familias que prefieren que sus hijos sepan inglés o francés antes que valenciano?
    Creo que estas familias están siendo víctimas de una campaña puramente política y contraproducente para sus propios hijos. Rechazar el aprendizaje de cualquier lengua me parece una actitud errónea por parte de los que anteponen la importancia de una lengua sobre otra.

    dilluns, 8 de març de 2010

    Neu a la Sagrada Família.

     



    Cau una neu constant damunt dels arbres del parc. S'imposa un escenari nou davant de l'horitzó que hem vist tants dies sense massa canvis aparents. Les volves ho emblanquinen tot i accentuen l'exoticitat de la Sagrada Família. M'imagine els falcons que aniuen a les torres mirant-s'ho tot amb els ulls rodons i incrèduls, arraulits als plecs de les pedres. La gent, amb un cor més jove que de costum, parla als supermercats i al metro. De sobte, tots hem perdut uns quants anys. La neu ha fet que huí siga un dia de festa. Han suspés les classes a l'institut i quan hem comprovat que no teníem problemes per tornar a Barcelona, ens hem sentit més còmodes dins d'aquest paisatge tan inesperat.


    dissabte, 6 de març de 2010

    "Un déu salvatge" de Yasmina Reza

     

     
    Anit vaig anar a vore “Un déu salvatge”, una petita joia teatral de l'escriptora francesa Yasmina Reza. L'escriptora és filla de pares jueus i ha traduït “La Metamorfosis” de Kafka, dos fets que necessàriament la connecten amb un pensament i amb una visió de la condició humana que es veu reflectida a l'obra. “Un déu salvatge” és una comèdia àcida sobre les relacions humanes, o més aïna, sobre el principi misteriós i profundament arcaic que les guia. La intenció de solucionar els conflictes amb el diàleg en un marc de pretesa distensió , tolerància i educació queda ben emmarcada entre els tambors tribals amb què comença i acaba l'obra.
    Dos nens han tingut una baralla i un li ha trencat dues dents a l'altre. Liderats per la intenció civilitzadora i moralitzadora de la Vanessa, els quatre pares es reuneixen per tal de solucionar el conflicte. Però el marcat individualisme dels personatges fa que tot plegat ens porte a un carreró sense eixida on la voluntat ja no té res a dir. Arriba un moment que els personatges són arrasats barroerament per un gen primitiu i inhòspit. Els llibres i les tulipes que custodiaven l'escena acaben per terra de la mateixa manera que ho fan els personatges. Mentrestant el públic riu copiosament i això, dic jo, és una manera d'assentir.
    L'obra m'ha fet qüestionar algunes coses. En primer lloc, i davant d'un escenari kafkià, em vaig plantejar la situació social i política que vivim. El Miquel (Ramon Madaula) havia deixat anar el hàmster de la seua filla petita perquè li feia un fàstic insuportable, amb l'excusa que els sorolls que feia per la nit no el deixaven dormir. Això ho explica al començament de l'obra, quan les dues parelles s'esforçaven per fer conversa i passa per un fet purament anecdòtic. Però quan ja tot comença a trontollar i tots s'enfronten amb tots hi ha un moment que els altres personatges l'acusen de poc més que d'haver comés un crim sàdic i vergonyant i de manera inesperada s'obre un debat fora mida sobre drets i deures fonamentals. No em digueu que això no us recorda el debat kafkià que vivim sobre “las corridas de toros” amb la cirereta confitada de l'Esperanza Aguirre amb capot i muleta coronant el pastís?. Perquè a això s'ha reduït el debat polític aquests dies...”i la casa sin barrer”.
    Però un tema que em toca directament com a educador és el que planteja el personatge moralitzador de la Vanessa amb el qual em sent patèticament identificat perquè al cap i a la fi, és  el desencadenant de tot. I és que la Vanessa pretén saber-ho tot , com els mestres que ens passem el dia marcant un ramat d'adolescents i tractant d'instruir-los de com han de viure . En un moment de l'obra el seu marit li diu irònicament que ja és conscient que ella està un graó per sobre de la resta en la cadena evolutiva humana. La Vanessa, una dona extremadament educada i refinada fins al punt de fregar la repel·lència , escriu llibres sobre l'Àfrica i vol passar per ser-ne una experta. Però hi ha un cinqué protagonista que és l'alcohol. Al final és aquesta droga la que ofereix una eixida, gens digna, al conflicte plantejat.
    Tot plegat enceta una sèrie de preguntes sobre la incapacitat del pensament occidental a donar cap resposta eficaç als problemes més bàsics. Qué ha fet l'educació per l'home i per la societat ? .Què és la civilització? Qué aporta el matrimoni?De què estan fetes les relacions entre els individus, entre les nacions o països o estats?. Quin és el paper de les drogues? Hi ha un pessimisme que ho inunda tot i malgrat això,no deixareu de riure.


    diumenge, 28 de febrer de 2010

    Borumballa a Jesús (Tortosa)

    Des de fa uns anys, amb tota la mandanga de la nova cuina, pastisseries i restaurants catalans han posat de moda el terme encenalls per referir-se a llesquetes finíssimes i recaragolades d'alguns productes. Normalment, són productes impossibles per a l'economia del client mig però que presentat així ,en quantitats purament decoratives, donen una altra entitat al plat. Al País Valencià n' hauríem de dir borumballes però no tinc constància que aquesta paraula s'haja utilitzat en el màrqueting culinari al sud del Sènia. Per aquells que desconeguen l'origen de la paraula els diré que estem parlant d'aquelles llenques que salten de la fusta quan el fuster passa la plana o el ribot. Normalment, al nostre territori l'ús figuratiu de la paraula no té connotacions massa bones. Dir "això és borumballa" és com dir que una cosa té poc valor. És potser aquesta la raó per la qual el terme es resisteix a l'hora d'utilitzar-se en el món de l'alta cuina a les nostres terres.
    Tota aquesta etcètera ve perquè des de fa un temps la paraula Borumballa s'ha guanyat la majúscula des que es relaciona amb un grup de valencians que fan (fem) música de dolçaina a Barcelona. Un aplec de cases regionals a Mollet ens va oferir la primera oportunitat d'actuar en públic i el resultat va ser tan poc encoratjador que no hi ha prou en confiar en la mala memòria del públic i en el seu desconeixement musical i de l'instrument. Ara Borumballa ja és una altra cosa. L'actuació que hem fet aquest cap de setmana a Jesús-Tortosa demostra que hem millorat molt qualitativament i quantitativament. La qualitat no només té a vore amb la música i l'art, sinó també amb les relacions que hem establert i en els moments de felicitat que hem passat junts.


    Per a mi l'Ebre era només una terra de pas fins que no va esdevenir referència literària en haver llegit primer el Jesús Moncada i després el Sebastiá Juan Arbó i l'Emili Rosales. No va ser fins ahir que vaig ficar cullerada en el caldo que es cou per allà. Només ha sigut un tast d'unes terres que prometen i  espere no tardar massa en poder revisitar-les amb molt més de temps. Hi ha el tòpic que diu que a les Terres de l'Ebre ja són valencians. També es diu al revés; que els de Vinaròs ja són Catalans. Això només és una demostració més que els límits sempre són arbitraris i només si s'hagueren construït murs infranquejables les comunitats humanes haurien evolucionat de manera completament autònoma.

    Hem trobat un ambient molt familiar . És cert que el caràcter de la gent de l'Ebre és molt més proper al valencià . A banda de l'intercanvi de població que ha hagut entre territoris veïns, crec que té molt a vore en el fet que la gent de l'Ebre té una relació molt estreta amb la terra i el riu. Formen una societat que com la valenciana, s'ha vist forçada a emprendre un progrés a marxes forçades que encara no ha paït . La diferència és que la societat valenciana, tal i com afirma l'Enric Juliana, és potser la comunitat menys acomplexada de l'Estat. En canvi, la comunitat que formen les gents de l'Ebre, pel poc que sé i he pogut vore, sembla ser  la que  té menys autoestima de tota Catalunya.

    Queda pendent una visita més pausada. Ja és molt passejar pels carrers i percebre les glòries i els inferns de la ciutat de Tortosa a través de la seua epidermis. També és molt haver viscut com es fa la festa i haver-nos integrat en el brogit que ens porta tantes referències del nostre sud. Però és evident que és molt poc per conèixer la zona i molt menys per poder treure massa conclusions.

    Borumballa i el grup de dances.