S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 25 de març de 2010

Reflexions sobre l'experiència poètica.

La poesia ha estat un tema bastant recurrent en la meua vida social del passat cap de setmana. Novesflors havia plantejat un joc al seu blog per endevinar si dos poemes que havia penjat havien estat escrits per un home o una dona. Jo vaig dir que els dos havien estat escrits per dones. La resposta va ser que els dos havien estat escrits per hòmens. Després vaig fer una reflexió en els comentaris del post però no hem vaig quedar del tot bé i  quan ahir anava cap a Granollers, acompanyat pel traca trac del tren em van anar venint unes reflexions sobre tot això i vaig prendre algunes notes. 

"La vida i la mort, la catàstrofe i la construcció, el boom i la crisis; la salut i la enfermetat; el masculí i el femení..tot és una mateixa cosa. Va ser Sant Agustí qui ens va desviar del bon camí en dividir el cos i l'ànima. En Jesucrist havia unitat (el ying i el yang oriental). En el cristianisme hi ha divisió. Podrem tornar a considerar la totalitat? Molta gent ho intenta a través de la experiència de la meditació. La divisió comporta desmembració i dolor, però també ens porta a buscar una altra volta la unitat perduda. L'art és una manifestació de la divisió i del dolor que aquesta divisió provoca, però també és recerca d'unitat, de totalitat.

Les dualitats es necessiten, mengen una de l'altra. Hi ha una poesia feta per hòmens i una poesia feta per dones, però això no garanteix un producte amb unes característiques determinades. Crec que el fet poètic té manifestacions femenines i masculines que són independents de ser home o dona. Jo soc un home i puc fotografiar una flor de la mateixa manera que ho faria una dona (tots tenim una part masculina i una femenina). En definitiva, el que  hi ha és el  fet poètic, l'experiència poètica. El cos actua com un filtre. Si l'eliminem, ja no hi ha llenguatge, ja no hi ha manifestació poètica. Algú diria que això seria l'autèntica poesia pura, el blanc, el silenci més absolut, la presència i l'absència, el control, l'acceptació de la dualitat. Però, podem acceptar per poesia un full en blanc?. La divisió i el dolor que aquesta divisió provoca és el sentit de la poesia i de l'art i, en definitiva, de la vida que coneixem. A un poeta que ha eliminat tots els filtres no li caldria escriure; no tindria res de què escriure perquè hauria eliminat el conflicte. Potser meditaria, però no escriuria. Hauria arribat al Nirvana poètic.

Crec que la qüestió no és poesia feta per hòmens o poesia feta per dones, sinó una experiència femenina i una altra masculina del fet poètic que es dóna amb independència de la identitat sexual i que dóna sentit a l'expressió.”

                                                                        oooooooo


 He esmorzat amb la imatge del Bush torcant-se la mà en la camisa del Clinton després d'haver donat la mà a un haitià. Una imatge que fa pensar molt sobre la relació que té el poder amb la pobresa. Tremendament descriptiva en la seua crueltat.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Com pot una experiència tan intima i particular com és la creació, la creativitat trobar el seu punt de partida en les categories, els paràmetres? És ben cert, que tot el conforma el nostre ser, la nostra experiència comparteix un grau de colectivitat amb l'entorn en el que ens desenvolupem, però és de fet el nostre cos, el que fa de filtre en el que reelaborem amb paraules els nostres fets viscuts. En definitiva no som res més que cos, la presència física en aquest món i en els móns que a partir d'aquest ens aventurem a crear...

Anònim ha dit...

si...per fi he pogut fer un comentari...al cap i a la fi...allò de: 'anònim' no em desagrada gens...