S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 16 de març de 2010

Alan Ball i "Cinc noies i un vestit"


Els que ens coneixen saben dels nostres temes recurrents. Un dels meus és el guionista i director americà Alan Ball. El cap de setmana passat, així que vaig saber que “Cinc noies i un vestit” s'inaugurava al novíssim Almeria Teatre de Gràcia, vaig córrer a comprar les entrades. Vaig poder comptar unes 25 persones de públic un diumenge a la vesprada. Poca palla, però ja sabem com va això del món de la cultura. 
L'obra assatja els temes que l'autor desenvoluparà més endavant al cinema i a la televisió; la religió, les relacions de parella, la sexualitat, les drogues i la hipocresia social. La gran absent és la mort, que esdevindrà protagonista a tota la seua obra posterior i que ací no li dóna cap paper. Això fa que la peça ranquege en profunditat davant d'unes expectatives que jo portava ben consolidades des de casa. En la meua opinió, la mort dóna el contrapunt necessari i la profunditat espiritual que caracteritza les obres del Ball guionista. El missatge que ens vol transmetre Ball a partir del seu concepte de mort és “viure més conscientment”. A “American Beauty”, Ricky és un visionari perquè és l'únic capaç de trobar bellesa en tot allò que l'envolta. A aquesta peça li manquen aquestes subtileses Però sempre se li poden trobar disculpes a Ball . Aquesta és una obra del 1993, d'abans que l'autor fes el guió d'”American Beauty”; és un assaig del que vindrà després amb tanta força.
Cinc dames d'honor, tan diferents l'una de l'altra, i entaforades amb calçador dins d'un vestit fúcsia, s'autoexilien del casament de la germana d'una d'elles dins d'una habitació de decoració  kitch. L'esperit alliberador de la relació que s'estableix entre elles contrasta amb la pressió sufocant de l'entorn, una moral de classe mitjana que reclou la gent dins d'aparadors enlluernadors però amb un fons de mediocre. Els casaments són un bon termòmetre per mesurar la temperatura dels grups humans, sobretot si hom te l'habilitat del Ball de deconstruir les situacions observades i viscudes. “Cinc noies i un vestit” no està al nivellque ens te acotumats l'autor. No va més enllà de ser quatre ratlles que demarquen un espai encara incomplet. Sense la gran absent , la mort  , l'Allan Ball és incapaç de coordinar el seu ideari. Manca l'afany espiritual que és tan present a “American Beauty” i a “Six Feet Under”. 

4 comentaris:

Yolanda ha dit...

Bé, com que vaig anar al bonic Teatre Almeria amb tu, afegeixo que em va agradar molt l’interpretació de les actrius, joves conegudes de la televisió catalana … em pregunto com seria aquesta obra dirigida pel mateix Mr Ball?
Segur que força diferent … estic segura que al 2010 l’autor calificaria aquesta peça, com a mínim, d’innocent.
La mort el tornà “canalla” … Six Feet Under in memoriam

Andreu ha dit...

Tens tota la raó del món Yola. Crec que he sigut una miqueta injust. L'obra paga la pena de vore. És molt divertida i les actrius ho fan molt bé.

Anònim ha dit...

M'agada el que dius.

Noèlia ha dit...

Hi!!