S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 30 d’abril de 2012

Un llibre:" Qüestió de valors. Del consumisme a la sostenibilitat." de Jordi Pigem.




A tots ens pot arribar el dia en què ens regalen una Nespresso. Fa uns dies els va passar a uns amics - de gran consciència social, ecològica i econòmica. Aleshores hem de recórrer al somriure que teníem guardat, sense que es note massa, i deixar-nos emportar per la màgia del moment.

Aquests regals han acabat per marcar un moment precís en la nostra existència. Queda així patent la força del consum com un ent abstracte que guia una acció al marge de la consciència . Quina força poden tenir les idees complexes d'un filòsof davant la simplicitat d'un eslògan publicitari?   Jordi Pigem ho intenta al seu llibre. Cal obrir la porta del forn. Després, ja li traurem la calda.

 Les nostres relacions humanes i amb l'entorn són insostenibles. Això és perquè el concepte que influeix els nostres valors és el creixement quantificable. Ho experimentem des de l'escola. El xiquet relaciona aprendre, saber amb una nota que reb al final del trimestre. Com mesurem la felicitat?. Percebem el món a través d'uns valors  de jerarquia i creixement que ens han portat on estem. No es pot créixer indefinidament en un món finit. Hem de refer els nostres valors si volem que el món tinga continuïtat. Pigem proposa nous valors , sis en total, emparellats en: 1) personals (autorealització i fluir), 2) globals (revalorar el món i tenir una consciència planetària i 3) socials ( participar i relocalitzar).

Hi ha factors històrics que ens obliguen a actuar d'una manera ràpida i decidida. El canvi climàtic, el zenit del petroli (peak oil) i la crisi econòmica han fet, fan i faran, que la consciència es desenvolupe, ara ja, de manera exponencial. La sostenibilitat deixa de ser una tesi teòrica i demana una presència activa; cal desenvolupar-la.  Pigem parla de construir una consciència i uns valors que ens permeten desenvolupar una societat més equilibrada i al marge del creixement tal i com s'ha entés fins ara. En paraules d'Erich Fromm: "per primer cop a la història, la supervivència física de l'espècie humana depén d'un canvi radical en el cor humà." Cal, tal i com afirmava R. Panikkar, "un capgirament de tots els nostres sistemes de valors".

El llibre de Pigem fa de molt bon llegir. És una llàstima que més gent no en tinga accès. Al costat de la pregunta " qui no necessita una Nespresso?" podríem afegir "qui necessita un filòsof?. Sempre hi ha la possibilitat que les respostes ens sorprenguen.


dissabte, 7 d’abril de 2012

El que s'ha de dir. Günter Grass


L'escriptor alemany Günter Grass ha alçat polseguera després que publicara el passat 4 d'abril un poema on subratlla el perill que suposen les amenaces d'Israel de bombardejar Iran. El crit que convoca l'Holocaust ha arribat al cel. Aquells que administren el pensament i els béns comuns han decidit que l'escriptor de 84 anys ja està senil.
Ha de ser molt difícil fer una declaració tan robusta i tan contrària al silenci imposat en Alemanya respecte al paper conflictiu d'Israel a l'Orient Mitjà. Crec que és significatiu que haja triat la poesia per comunicar aquest pensament que és alhora precís i independent. Probablement un article hauria acabat acoblant d'una manera massa normal dins el maremàgnum del bla-bla-blà internacional. La poesia és un gènere precís i potent, i per tant més difícil de contestar. La poesia és un art vigent pot tancar un verí -parle de questions de la consciència- molt més mortal que la prosa.
Agraïsc des del meu blog la sinceritat, la independència i la força del vell i polèmic escriptor per llançar esca a les brases  de la consciència.

Però per què he estat en silenci fins ara?
Perquè pensava que els meus orígens,
desllustrats per una taca que mai no se n'anirà,
em lligaven a la creença que Israel, un país
al que estic i sempre hi estaré unit,
no podria acceptar aquesta declaració oberta.
¿Per què només ara, quan ja estic vell
i amb la tinta que encara em queda dic:
el poder nuclear d'Israel posa en perill
la pau d'un món que ja és tan fràgil?
Perquè el que s'ha de dir no pot ja esperar
i perquè amb aquesta culpa que ens llastra,
els alemanys podríem donar l'argument
 d'un crim previsible
 i perquè ara la nostra complicitat
no seria esborrada
per les excuses de sempre.
Per això he parlat,
fart de la hipocresia d'occident,
perquè espere que es desdiguen
del seu silenci els  responsables
del perill obert que encarem
i que  insistisquen als governs
d'Iran i d'Israel  que han de permetre que l'autoritat
internacional faça una inspecció lliure i oberta
del potencial i de la capacitat nuclear dels dos.

Günter Grass
(traducció de l'anglès d'Andreu Torregrossa)

dijous, 5 d’abril de 2012

Sohrab Sepehri. Les marques de l'aigua.


Sohrab Sepehri és un poeta i pintor persa que va nàixer a Kashan, a la província d'Isfahan, el 1928.
La seua poesia és una celebració de la vida, un cant a la simplicitat i a la humanitat. La seua obra és un pont entre orient i occident (budisme, misticisme i filosofia occidental).

He traduït al català un poema seu d'una altra traducció del anglès de Mahvash Shahegh.



La vida és una tradició agradable.
L'ala de la vida és més vasta que la mort.
La vida és un salt de la grandària de l'amor.
La vida no és res.
Ens vestim amb l'hàbit del costum
i oblidem.
No importa on soc
el cel sempre és meu.
Finestres, idees, amor,
la terra, tot meu.
Perquè ha d'importar si a voltes
pugen els gladiols de la nostàlgia?
Despullem-nos.
L'aigua està a tocar.
Agafem un cabàs 
i omplim-lo amb tots els verds
i tots els rojos.
No estem fets per a comprendre
el misteri de les roses
sinó per  a nadar en l'encís de les roses
o per a trobar la cançó de la veritat
entre un matí de glòria
i el segle.