S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 24 de desembre de 2013

TINNITUS





Hui m'he alçat neguitós, he fet una mica de meditació i m'he adonat, potser per primera volta des que fa 2 anys vaig descobrir que ho tenia, que el tinnitus pot ser molest. Després he conclòs que tot depèn de l'actitud mental que tingues. La meua primera reacció va ser no fer-li cas; d'alguna manera era un sorollet familiar, ja havia sentit aquell pitit moltes voltes al llarg de la meua vida, però sempre despareixia. Quan ja portava mesos dins de mi, un dia li ho vaig comentar al meu metge i em va dir que m'hauria d'acostumar a ell. De fet, en cap moment no em va alterar; ben al contrari, a la nit, quan tota llum s'esvania dins la fosca, sentia aquell pitit com un amic que dolçament em venia a fer companyia. Després, quan el nom ja ha fet la cosa, i em va costar prou aprendre'l, entens que allò s'ha d'explicar, i ho fas de manera determinada i gens victimista, només per descobrir que molta gent gaudeix de la mateixa companyia. El cos madura per dins i per fora. Què farem?

Hui, seguint aquelles teories o creences que diuen o creuen que entre el món dels morts i el món dels vius hi ha ponts, he arribat a pensar que aquest fenomen dins del meu cos, podria ser un senyal que algú, des de l'altra banda, em vol dir alguna cosa. Aleshores m'he sorprès parlant amb els meus morts, i inquirint-los si he fet alguna cosa que els ha molestat o si hem volen dir res. He demanat un senyal més clar. No res... per ara, només la constància manifesta de l'acufen o tinnitus. Després he tornat als inicis i he parlat pausadament i llargament, i amb paraules dolces, amb el meu acufen particular amb l'única intenció de redescobrir-lo i he vist que podíem , havíem de ser bons amics. 



dilluns, 23 de desembre de 2013

LA GUIA I LA POR DEL TURISTA.


photo de Martin Parr


Fa uns anys vaig descobrir unes guies de ciutat de l'editorial Sans Frontiers que em van segrestar el meu interès pel viatge i el van acomodar a un estat de beatitud i seguretat impropis d'un viatger. Jo insistia que era per la practicitat i, efectivament, les ciutats del món, amb aquella guia de mides tan proporcionades als interessos del turista, tenien menys secrets. Des d'aleshores en vaig col·leccionar i en dec tenir una vintena, des de Marràqueix i Istambul, fins a Nova York i Paris. Tant és així que una de les primeres que vaig adquirir va ser el de la meua pròpia ciutat que aleshores era Barcelona. La deixava als amics que arribaven a casa de visita i això m'estalviava repetir recomanacions de restaurants que ja tenia subratllats a la guia i informacions sobre punts d'interès. Amb les anades i vingudes, la guia va desaparèixer un parell de vegades, i un parell de vegades més la vaig tornar a comprar per a ús propi i de visitants.

Soc conscient que copsar la ciutat a cops d'ull és com mirar les peces de carn penjades als ganxos de la xarcuteria, prêt a porter, però cal admetre les limitacions del moment històric que ens ha tocat viure, amb els tempus més marcats que mai, i amb la pressió d'aquella metàfora del llenguatge que el seu dia ja va analitzar Lakoff i que diu que el temps és or. Així vista, la ciutat per al turista és un moment en el seu temps d'oci on quatre monuments i quatre restaurants acompleixen una funció ansiolítica que dura el temps precís del viatge i només serveix després de tema de conversa entre amics i cerveses o vins. Potser se'ns nega el coneixement total a la manera que ho conceben els nous gurús espirituals però si hem aprés alguna cosa en tots els segles que portem de desgavell és que les petites mentides ens ajuden a sobreviure.

La producció d'aquestes guies tan fàcilment manipulables tenen molt a veure amb la influència de les noves tecnologies i amb el concepte d'unes pantalles desplegables que t'ofereixen el màxim d'informació en un mínim d'espai. Segurament, d'ací a no res, esdevindran innecessàries i seran arraconades per algun dispositiu que, instal·lat al mòbil, ens oferirà encara més informació en menys espai. El món romandrà en el seu punt estable de l'univers però a dins i més com de més prop es mire, hi continuarà bullint l'esperit d'un formiguer esperitat pels nous aires tecnològics i per la necessitat de moure's i descobrir la sopa d'all. Els mapes, i els seus derivats evolucionats a guies de viatge i el subproducte tecnològic que encara està per concretar, són una manera gens banal per entendre la nostra situació en el món i aquesta col·lecció de guies que atresore en calaixos i entre altres volums més importants de la meua llibreria, parlen d'una necessitat viatgera limitada per les pors a perdre's i que s'aferra a la barana del seu món per no esvarar-se i trencar-se la crisma. La por en els humans adquireix matisos múltiples i difícilment direccionables. Els avenços no fan més que certificar que som un punt patèticament perdut en l'univers. 




dilluns, 16 de desembre de 2013

Don Miguel Blesa i CIA.



   Esmorze amb Miguel Blesa, un dels millors amics (o potser ja ex-amic) de José MªAznar i ex-president de Bankia, una gran plataforma bancària feta dels naufragis de les petites i no tan petites caixes d'estalvi, i hui encarcerat per corrupció. Això de què esmorze, naturalment, és parlant d'aquella manera literària; no tinc accés a personatges semblants, el poder m'esborrona, em fa por, el considere un fenomen obscur que no controle. La gent amb poder deu viure en una febrada, sempre uns esglaons més amunt de la resta dels mortals. La perspectiva ha de ser necessàriament diferent.
   Ja n'havia sentit a parlar dels correus de Blesa. Durant tot el dia hi ha petites corrents de notícies que et sacsegen mínimament i que després es queden a la rereguàrdia. No tenim temps d'acudir a tot. Un excés d'informació és una altra manera de tenir-nos desinformats. Ara, després de llegir un article a “El diario”, m'acabe d'assabentar d'algunes coses més, com per exemple que els correus de Blesa han sigut el fet inculpatori que s'ha utilitzar per enviar-lo a la presó, que una mà anònima el va passar al Partit X, (que fins fa poc també era anònim) que alguns correus són flagrants i sangrants en demostrar les pràctiques abusives d'aquests taurons del poder, que les xarxes de relacions impliquen gent de dalt, de dins i de fora, que en un de tants, després que reberen la notícia que només el primer dia de venda de preferents havien entrat 1.300 euros el senyor Blesa va exclamar (en un castellà de dubtosa reputació) "Qué barbaro. Y eso que habíamos engañado a los clientes". També es parla d'una targeta de crèdit “black”, i cadascú que pense el que vulga, i que en una operació, el senyor Blesa va impedir que Ibèria fora comprada per un grup d'empresaris espanyols i va influir per a què l'adquirira la britànica British Airwys.
   Doncs sí, aquesta és la societat amb els seus poderosos posats a dit, que vam heretar d'un cabdill de “chicha y nabo” i de les seues decisions grandiloqüents i moralment disparatades. La figura del hidalgo, amb la seua consciència de claredat moral superior, mesclada amb la del broker, ha produït un curtcircuit de conseqüències xocants. Em referisc a tot però en especial a l'última notícia del paràgraf anterior. Aquesta gent que s'escandalitzen i juguen amb la paraula i amb l'espasa quan es tracta de defensar “la unidad de España”, no dubten en vendre-la al millor postor quan es tracta d'omplir-se les butxaques. L'hidalgo és un personatge caracteritzat per la seua altivesa, la seua correcció moral, l'immobilisme material i pels seus posicionaments inamobibles i insubornables, entre d'altres coses. L'entrada d'aquesta figura en el mercat i en una mundialització mal assimilada i passada de foc ha engendrat aquests especímens esvarosos i de poca consistència. El pare de l'invent, un ex-president i un hidalgo de pro, deu estar profundament afectat pel riu que se n'ha eixit de mare però a les seus memòries, recentment publicades, es manté en aquella dita també castellana que diu “ sostenella y no enmendalla”. 


divendres, 6 de desembre de 2013

EFEMÈRIDES CONSTITUCIONALS





Les vistes des de Madrid, amb aquest aire d'hivern d'invasions profètiques, massa sovint són producte de miratges. Les figures s'alcen i semblen reals, i ells se les creuen a base de fer insistir la mirada en un espai concret, però quan s'acosten es desfan es tornen en vapor o una agrupació aleatòria de busques de pols. Els reis i els poderosos estan condemnats a mirar pels vidres entelats de la seua comoditat material. La incertesa els pot abaltir i l'eviten. Prefereixen insistir en el miratge. El poble té tot el temps que necessita i que li cal. Una de les característiques del poder és que el seu límit és temporal. Recordeu els grans imperis, la inutilitat, o la utilitat ( segons és mire) de la sang vessada, i el seu record consumit pel temps.
Ens envolten els morts. Patim per si ensopeguem amb algun, caiem i ens trenquem la crisma. Al nostre gran i particular dictador, per exemple, ens el podem trobar a diari, a l'hora de dinar, en qualsevol comentari que solta, com qui no fa res, el comensal més bèstia. Però les coses poden canviar. Ahir el jutge Rus retirava els passaports a dos torturadors del règim. El caporal es remouria a la seua tomba si no fora per l'encarcarament a què el van sotmetre i per l'artrosi que el paralitza. Els seus cadells encara es passegen immunes i legislen a dreta i a esquerra. Però tot comença a trontollar. Quan hi ha pastura suficient el ramat engreixa non-stop. En temps de sequera el ramat ha d'emigrar a valls més amples on l'herba creix més ufana. El ramat, però, aguanta tot el que pot en les terres on s'ha acostumat a pasturar fins que ja no queda res. Estem en aquest punt on el pastor ha de decidir si el seu ramat es queda o ha marxar.
A Madrid comencen a entreobrir les finestres. Hui, un expresident declara :” Si no se reforma la Constitución se puede derrumbar todo lo conseguido”. Des del govern insisteixen que la reforma no és desitjable ni oportuna. Billy el Niño i Muñecas , els primers acusats de tortures durant el franquisme per una jutge argentina, possiblement tampoc no voldrien que la constitució es revisara (tampoc no havien volgut cap constitució - ¿pero que es eso de la democracia?). Per una altra banda, l'acadèmic Francisco Rico posa l'accent d'Artur (Mas) on toca. La paraula és aguda, insisteix, res a veure amb l'Àrtur anglès. . Respire més tranquil. Era un tema ( i ara no faig ironia) que em tenia obsessionat. A partir d'ara a Madrid se'ls obre una finestra nova. Que córrega l'aire.