El Barranc Blanc

M‘arriba la notícia de la mort de Lluís Alpera, l’home. El poeta viurà mentre llegim els seus versos. Les paraules dites tenen la qualitat de les llavors i creixen o minven o es fan fonedisses. Itaca és un regne amb peus àgils i corre davant nostre. Fer durar el viatge és viure. Però Caront sap com arribar-hi i on fondejar la barca. Una barcassa en forma d’ictus se’n porta l’home. Però el poeta viu tot tement la mort i encara la vellesa i els seus efectes al llibre que faig descansar a l’abdomen mentre arrepapat a la butaca teclege paraules a l’ordinador. Es tracta d’una edició de «Tempesta d’Argent», d’Edicions 62. El pròleg és d’Àlex Broch i sota el signant hi ha la data de desembre de 1985. És un dels primers llibres de poesia en valencià que vaig comprar o pot ser fora el primer. Hi ha una altra data sota el meu nom, a la primera pàgina: 1989. Era el meu primer any a la Facultat de Filosofia i Lletres d’Alacant i me’l creuava pels corredors. Era un home de corpenta ...

     La mirada d’Albert Rivera no té un objectiu precís. Vira com si seguira el vol d’una mosca. El seu centre és tridimensional; il·limitat. Els moviments que fa amb la boca tendeixen a l’horitzontalitat i a cada punt mostren les dents i la punta de la llengua. L’aspiració de Rivera és circular i de dimensions poètiques. Només la corbata, que en el seu cas pendula constantment, el manté ancorat en una superfície conflictiva, en un mar que combina líquids pactats entre l’insconscient d’un aznarisme avortat, l’FMI, l’IBEX35 i Mario Vargas Llosa. En descriure’l em ve al cap la imatge d’un petit titànic sempre al punt àlgid de la col·lissió. O si ho preferiu, imagineu aguantar la pujada de l’orgasme de manera indefinida. És un producte dissenyat per a un públic que combina aspiracions macròniques de tall nacional. Elles i ells el veuen com el fill perfecte , el gendre perfecte o l’empleat de banca perfecte. L’èxit dels que han portat...