El Barranc Blanc

      El 2010 Itaru Sasaki fa instal·lar una cabina de telèfon al seu jardí d’Otsutxi per parlar amb el seu cosí mort. Un any després un tsunami acaba amb la vida del deu per cent de la població total del poble. Sasaki va donar a conèixer el seu telèfon del vent per tal d’ajudar la gent a gestionar el dolor. Des d'aleshores, milers de japonesos han acudit al jardí de Sasaki per a parlar amb els seus morts.   El símbol és potent i el 2020 el director Nobuhiro Sura fa una pel·lícula que acaba amb la protagonista adolescent parlant amb els seus pares i el seu germà morts pel tsunami des de la cabina de Sasaki. Prèviament, Haru, la protagonista,  havia fet un viatge de més de mil quilòmetres des de Hiroshima on vivia amb la seua tia des de la pèrdua de la seua família. Decideix emprendre el viatge després que la seua tia és ingressada a l’hospital després de patir un hictus.  Els desastres naturals són sobrevinguts, una mà invisible els desferma sobre la quotidianit

        Passem dos dies a Vilafamés. Coneixem el Museu d’Art Contemporani. Coneixem l’obra de Clàudia de Vilafamés. El poble és una evidència discreta i harmònica nascut de la pedra vermellosa del rodé i d’una constància adherida a la voluntat de sobreviure. La resta ha sigut, probablement, fruit de la casualitat, de la coincidència; l'atzar és una manera  d’explicar molts fenòmens. Tot ha resultat en la creació d’un segell artístic i turístic discret i amable a l’interior de Castelló, entre l'alé de les muntanyes al tos i la mirada clara de les valls que porten a la mar.     L’única obra de Clàudia que s’exposa  al MACVAC és de dimensions importants. Ocupa la paret lateral de la primera sala.  Hi ha una forma trapezoidal formada per dues cordes amb un nus als extrems. Hi ha vint-i-dues pomes col·locades al mig a mode de composició.  Cada una de les vint-i-dues pomes mostra un perfil diferent amb  voluntat que sembla lliure però que de fet queda mutilada per la fe f