Vilafamés: Clàudia.

 

 

    Passem dos dies a Vilafamés. Coneixem el Museu d’Art Contemporani. Coneixem l’obra de Clàudia de Vilafamés. El poble és una evidència discreta i harmònica nascut de la pedra vermellosa del rodé i d’una constància adherida a la voluntat de sobreviure. La resta ha sigut, probablement, fruit de la casualitat, de la coincidència; l'atzar és una manera  d’explicar molts fenòmens. Tot ha resultat en la creació d’un segell artístic i turístic discret i amable a l’interior de Castelló, entre l'alé de les muntanyes al tos i la mirada clara de les valls que porten a la mar.

    L’única obra de Clàudia que s’exposa  al MACVAC és de dimensions importants. Ocupa la paret lateral de la primera sala.  Hi ha una forma trapezoidal formada per dues cordes amb un nus als extrems. Hi ha vint-i-dues pomes col·locades al mig a mode de composició.  Cada una de les vint-i-dues pomes mostra un perfil diferent amb  voluntat que sembla lliure però que de fet queda mutilada per la fe ferma de les cordes. La poma que fa vint-i-tres té un mos a la cara dreta i està suspesa directament de l’extrem superior del quadre. La rodonor de les pomes té una voluntat mòbil pròpia i consubstancial. Les pomes fan la impressió d'haver estat alliberades d’un cabàs i condemnades a formar una constel·lacion universal i lliure si no fora per la rigorositat tensa de les cordes.  Podrien ser una constel·lació d’artistes , com aquells que van coincidir a Vilafamés i van provocar una llum independent i pròpia de dècades prèvies, optimistes i utòpiques. Hi ha la poma que mostra dissidència a la part inferior dreta. Tot dins d’un fons negre que aporta relleu i lluminositat  als elements. 

    ¿Què vol dir pintar natures mortes, bodegons,  al s. XXI quan l’era del selfie sembla ja també en procés de desencantament,  en procés de donar pas a qualsevol altra tendència que només dure l’esclat sempre miope d’un present canviant ? Clàudia es mou al seu estudi amb la llibertat continguda i apresa  d’una dona que passa hores davant la tasca colossal d’aprendre els volums dels objectes i els seus problemes. Hi ha un punt de resolució apresa que es desprén d'una mirada que sospesa sempre un entorn fet de detalls que la majoria passem per alt però que ella capta amb una minuciositat científica. El seu producte és d'una bellesa  que l'úll poc avesat  de l'ascendent burgés interpreta com a poc problemàtic. Els seus són quadres que funcionien bé penjats a les patets de qualsevol menjador. Però on l'ull habitual i   acrític s’entesta en vore una reproducció del detall i una còpia , ella, probablement, experimenta un altre fracàs. D’ací el valor de la seua recerca i la insistència marcada per  sèries que programen i exerciten un tema i el repeteixen fins que els objectes,  models muts i perfectes en la seua rotunditat, li retornen una mirada de cansament ancestral. Al cap i a la fi, els models, i sobretot la seua tria artística, són també  element actiu, lliure, i per tant polític. 

    Els objectes que col·lecciona i acumula  als prestatges parlen d'un passat, i probablement de la fragilitat de la memòria que reté en ells una subespècie del que hem sigut. Li demane si li puc fer una foto. 

- Tinc un blog, saps?, possiblement escriga alguna cosa, no sempre ho faig, sovint em venç la peresa,  ja t’ho faré saber. 

-Cap problema, amb mascareta o sense mascareta?. 

-Crec que amb la mascareta captarem   millor l’esperit del temps.