S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 24 de maig de 2011

Jornades post-electorals.




Dies post-electorals. Victòria exemplaritzant del PP a tot l'Estat. La crisi els ha passat factura, diuen els socialistes. A tot això encara perduren al carrer les cacerolades i els crits dels indignats pel sistema. Rajoy ha eixit al balcó de Génova i ha dit als seus seguidors: “ Esto si que es la verdadera democracia y no la de Sol”, referint-se a les manifestacions del M-15.. La plaça va quedar blava de banderoles; el mapa autonòmic també va quedar blau a excepció de quatre taques que no se'n van ni amb aigua calenta.
 Els comentaris generals dels qui m'envolten són més o menys “ Què fort! Quin país tenim! Còm pot votar la gent el que vota!” L'esquerra es posa les mans al cap, els que no han votat es posen les mans al cap... Hi ha una majoria dels que han votat que estan felicíssims amb els resultats, o si més no, la patada que han pegat al govern ha fet mal. Era la intenció. Un intel·lectual nonagenari francès invitava a la indignació i la indignació se'ns havia pujat al cap.
Comence el dia amb uns estiraments per l'esquena que m'està fent la guitza des de fa uns dies, corregisc uns exàmens mentre procure ser conscient de la postura i em toquen les dotze segut a la butaca amb un llapis a la mà subratllant ”El llibre del “dao” i del “de”” de Laozi Daodejing. Ací deixe algunes cites de saviesa oriental de la bona. Cal una altra perspectiva de les coses.

“El qui comprén no és erudit, l'erudit no comprén”
“El savi no acumula, però actuant en favor dels altres té més i més, compartint amb els altres té encara més.”
“En el món no hi ha res més tou i flexible que l'aigua, però tampoc no hi ha res més capaç de vèncer allò que és dur i rígid; no hi ha res que puga alterar-la”
“El savi diu: “només el qui pot acceptar la vergonya del seu país es pot dir cabdill; només el qui pot acceptar la desgràcia del seu país es pot dir rei del món””
“Si el poble deixa de témer la mort, com se l'intimidarà amb la mort?”
“La multitud té un objectiu; només jo sóc estúpid i tosc.”

dilluns, 16 de maig de 2011

DEMOCRÀCIA REAL JA. La revolució de les titelles.




Tots els dies passe per davant de “La titella del Raval” de camí a la faena, ben dematí, quan la botiga encara està tancada. Si tinc temps m'agrada parar-me i fer badar la mirada per l'aparador. N'hi ha de precioses., de titelles. M'agraden els colors tan vius i les formes que m'agiten la imaginació. Tot i això, mai no m'havia fet avant a entra-hi.  "Què  faré de les titelles?", pensava "ja no em caben més andròmines a casa". Un dia vaig passar per davant en el moment en què el propietari obria. Era un home de mitjana edat i anava ben empaquetat amb trage i corbata. El vaig trobar molt malcarat perquè quan li vaig dir “bon dia” em va repassar de dalt a baix  i ni em va contestar. Vaig pensar que matinar no li devia caure bé. A molta gent li passa. Quan vaig començar a treballar tenia un company de pis a qui no li podies dirigir la paraula fins que no passaven dues bones hores després d'haver-se alçat. Este home devia de ser d'aquells. Després de les dues hores de rigor ha de ser una persona fantàstica i creativa. Còm sinó podia tenir aquella botiga?
Un dia se'm va acudir entrar. Vaig dir “bon dia” i tot i que ja era migjorn el botiguer malcarat no em va contestar; és més,  ni tan sols em va mirar. Quan em vaig acostar al mostrador amb una titella que havia escollit em va mirar amb cara de bull-dog i amb els ulls d'ira em va dir “ We don't sell anything here”. Ràpidament vaig rescatar els meus rudiments d'anglès i vaig poder entendre la frase d'una manera precària però suficient, “no venem res ací...” va venir a dir aquell home. No em vaig atrevir a preguntar res més. Vaig deixar la titella contrariat i vaig eixir amb la cua entre les cames.
Ahir, mentre m'aponava per recollir la caca del meu gos al parc, vaig veure a la vora d'un parterre amb rosers una titella. De seguida vaig saber que era d'aquella botiga; era indubtable. No n'havia vist mai de tan ben fetes. Era qualitat tot el que tenia aquell desgraciat allà. I per què les volia si no eren per vendre?. Vaig mirar a dreta i a esquerra com si m'estiguera preparant per perpetrar un acte criminal i d'una xarpada me la vaig amagar a la butxaca de la jaqueta.
El primer que vaig fer en entrar a casa va ser passar el forrellat de la porta. Sense saber com, vaig tenir el pressentiment de fatalitat que allò que estava fent era perillosíssim. Vaig mirar per la finestra. Hi havia un cotxe de la policia davant del parc i dos individus ben trajats i amb barret negre -com els que porten els detectius clàssics- escorcollaven entre els parterres. Vaig respirar profundament tres vegades i vaig seure a la butaca sense atrevir-me encara a traure la titella .  Després d'una estona i ja amb més tranquil·litat vaig avaluar la situació.  Ningú no m'havia pogut veure agafar-la. La prova estava en què encara la buscaven. Així que, amb un moviment ràpid i violent, em vaig tirar la mà a la butxaca i la vaig traure. La titella va cridar “Ai...!!”. Em vaig quedar parat i amb un altre moviment d'espant la vaig llançar damunt del sofà. Va ser aleshores que vaig veure que portava a la mà una pancarta que deia “DEMOCRÀCIA REAL JA!” i amb els ulls incrèduls vaig observar com la titella s'incorporava lentament tot i queixant-se del mal que li feia la cama.
-Còm pot ser que parles?- li vaig preguntar encara atordit.
-Què tu no parles?- va ser la resposta.
  • Sí, però jo soc un home.
  •  Tu ets una titella com jo.
Li vaig demanar que m'aclarira tot aquell embolic. Em va explicar com aquell senyor que passava per ser el propietari de la botiga de titelles i que era tan malcarat no era més que un antic alt càrrec de Lehman Brothers. Sembla ser que amb la connivència dels alts poders d'ací i d'allà va tenir la idea de crear un magatzem de titelles amb la finalitat primera de tenir-nos a tots controlats.
  • Bàsicament, ara som les víctimes de les hipoteques i els aturats...però  la gran majoria acabareu també dins. Qué no tens hipoteca? Què no treballes a la privada?.... No patisques que t'ensarronaran a tu també.
L'experiència em va trasbalsar. He dormit malament . A les sis del matí ja m'he  alçat, m'he  pres un te ben carregat i m'he connectat a internet. Després de passar un parell d'hores buscant informació sobre la crisi, les multinacionals, la banca i el sistema financer, he decidit que hem faré activista. Encara no tinc res massa clar però la revelació ha estat que el món em necessita. A partir  d'ara em dedicaré a definir uns objectius clars. Diuen que és la part més complicada.

diumenge, 15 de maig de 2011

SOLIDARITAT AMB ACCIÓ CULTURAL DEL PAÍS VALENCIÀ.



    INTERNET SOLIDÀRIA AMB ACCIÓ CULTURAL DEL PAÍS VALENCIÀ Benvolgudes/benvolguts, El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Fóreu molts els qui com a mostra de solidaritat i suport deixàreu els vostres blogs i pàgines webs sense senyal. Ara però, gairebé tres mesos després d'aquell fatídic dia, volen també deixar sense senyal a la nostra entitat, a través de la imposició d'unes multes injustes i desproporcionades (800.000€) per a una entitat sense ànim de lucre, que de no fer-se efectives suposaran l'embargament dels nostres comptes i béns mobles i immobles. Necessitem una vegada més de la vostra solidaritat, i per això us demanem que avui 11 de maig publiqueu l'editorial que us adjuntem als vostres blogs i pàgines webs. A més, també us adjuntem el banner d'Internet Solidària que haurà d'apuntar al següent enllaç: http://acpv.cat/ajudemacpv/ajudes-dp1 perquè si ho considereu oportú estiga a la vostra web o blog fins que aconseguim recollir tots els diners per fer front al pagament de les multes. Una vegada més, moltes gràcies pel vostre suport i ajut. Atentament, Toni Gisbert Coordinador d'ACPV 96 315 77 99 www.acpv.cat

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/196651

dissabte, 7 de maig de 2011

L'àvia Anka.




Ahir llegia una entrevista a Gao Xingjian, premi Nobel de literatura l'any 2000. Entre altres coses parlava de l'estupidesa de l'ésser humà i de la capacitat per enverinar que tenen les ideologies. L'autor pensa que a la naturalesa humana habita el mal i que la funció de l'art i de la literatura és despertar les consciències. M'ha colpit una frase que diu “ és essencial conèixer la condició humana, saber que un botxí no és el dimoni, és un ésser humà.”. M'ha estat inevitable pensar en la pel·lícula de Berlanga. Alló que dóna entitat a la literatura i a l'art és la seua capacitat, al marge de l' autor, d'abstraure's de les ideologies i de les identitats. Només així, és capaç de despertar consciències netes i disposades a deixar de banda la tendència a la classificació, al blanc i al negre.
Fa dies que tinc per casa “El Danubi” de Claudio Magris. El viatge al llarg del gran riu europeu conforma alhora el fil argumental i l'estructura. L'autor fa el viatge des del naixement del riu en terres alemanyes fins a la desembocadura al Mar Negre en Romania. La immensa cultura literària de l'autor crea una xarxa metaliterària per on es fa de vegades feixuc de transitar. Tot i això, mai t'abandona la sensació d'estar al mig d'un gran projecte.
El trajecte pel Danubi està marcat pel conflicte i en escarbar en ell sempre arribem a la conclusió que està basat en el sense sentit, en l'estupidesa innata dels pobles i dels individus, en l'obsessió per la consecució del poder. Maó, Gadafi, Stalin, Hitler....no són per la gran majoria exemples edificadors de persones felices. Per què aleshores aquesta obsessió pel poder? Potser tinga raó Gao Xingjian que tot ve perquè l'acció humana parteix de l'estupidesa. Guanyar la consciència és l'única manera de superar aquest entrebanc tan important. L'art, la pràctica d'una espiritualitat autèntica, i sobretot una autoimposada sobrietat en la manera de fer i de viure crec que ens podria ajudar a superar-la. Des d'aquesta talaia de la consciència semblen ridícules moltes de les accions humanes.
Una de les grans sorpreses del llibre de Magris és l'àvia Anka. Aquest personatge, com tot el que és creació, bascula entre la realitat i la ficció. És una dona de vuitanta anys que acompanya el narrador en un tram del viatge. Els tentacles que la uneixen i la separen de les distintes ètnies que han habitat el territori els darrers segles l'han feta alhora propera i distanciada del conflicte. A partir del seu encontre a Bela Crkva al Banat romanès, ja no serà el riu qui marque el trajecte: “Però soc aquí amb l'àvia Anka, que decideix personalment què ve abans o després, amb la tranquil·la certesa de qui viu segur d'ell mateix i no necessita cap ordre sistemàtic.” L'àvia Anka  és romanesa, sèrbia, suaba i en ella “que parla totes les llengües, les nacionalitats se superposen i s'envesteixen” i també les ideologies: “...l'àvia Anka no pot veure Tito ni el comunisme.......però l'amor que sent per l'ordre i el seu sentiment eslau fan que apreciï la Unió Soviètica, per la qual cosa es mira amb menyspreu la Amèrica i Reagan...”. Podria reproduir nombroses anècdotes i acudits que el narrador esmenta a mesura que la figura del personatge es fa més gran. No és només pel fet que ha estat casada i vídua quatre vegades, que ens fa recordar la  dona de Bath dels Contes de Canterbury, sinó també pel fet que posa l'experiència humana per davant dels llibres. Aquest personatge de Magris acull tots els prejudicis però els supera amb una força que és vital i que ha de ser font d'inspiració de les obres d'art autèntiques. En paraules de Magris: “ ...els conflictes, en l'àvia Anka, són absolutament impersonals; cada prejudici reconeix el dret o més ben dit la necessitat dels prejudicis dels altres.” Seria interessant que tots posàrem en pràctica quotidiana aquesta manera de fer.

dimarts, 3 de maig de 2011

Escenes per a un món nou.



La Kate Middleton i el Príncep Guillem d' Anglaterra ja s'havien casat i feien vida de novençans al Palau de Buckinham amb els gossets de l'àvia amunt i avall. La Dolores encara havia pogut vore la cerimònia al blackberry que li havia deixat el seu fill durant una reunió de junta directiva a l'institut públic on treballa i fa de secretària. Només va alçar el cap per dir que la fotografia amb els dos negrets no li semblava la més adient per la portada de la revista de l'institut. La cap d'estudis li va contestar amb un intencionat “tots som fills de Déu” i això la va deixar més tranquil·la.
Davant d'un allau de gori-goris, l'aura del beat Joan Pau II es fa més gran. Arriba aquest miracle a la seua serva Dolores, vinguda de Navarra, acompanyada pel seu marit - edificat com un senyor com cal pel trage d'Armani i una corbata de seda. Els ulls de Dolores s'omplen de llàgrimes sinceres i el rímel ja no se li escorre perquè després de tantes emocions ja no li'n queda. Mitja hora abans l'hem vista a la tele. Un periodista li preguntava com es sentia i quin significat tenia per ella aquest acte. Ella mostrava desassossec i emoció i li resultava complicat contenir les paraules i els gestos quan deia que la societat anava molt malament i que el pitjor era que la joventut no tenia valors i que tot se n'aniria en orris. Malgrat tot es sentia afortunada de ser-hi, de poder vessar llàgrimes abundants i sinceres davant l'aura del beat, davant el taüt de xiprer cobert per un altre de zinc i encara per un altre més de fusta de faig (o era de noguer?) El cos embalsamat del beat no es podia mostrar com és el costum però sí que hi havia la sang del pontífex finit i ara beatificat. El Vaticà ho havia anunciat “la reliquia serà exposada perquè es venere” Serà una xicoteta ampolla de sang inserida dins d'un relicari preciós, obra de l'artista Carlo Balljana , feta expressament per l'ocasió.
Ahir dilluns, la Dolores va esmorzar un Actimel i un suc de taronja davant del televisor a sa casa de Pamplona. La cara, però, li va mudar el color en vore la imatge estrafeta de Bin Laden; els ulls tancats i el rostre amb revetxins de sang, la barba tan característica de la imatge que tots guardem d'ell, la roba blanca. Li va venir la imatge de Jesucrist mort. El pensament la va horroritzar i es va senyar. Després li va venir un sentiment de confort en adonar-se que tot anava bé, que el Beat ja havia començat a fer-ne de les seues.