El Barranc Blanc

        Dia de la Immaculada Concepció. Felicite per whatsap algunes amigues amb la fòrmula de “per molts anys”. Una em contesta que no és el seu aniversari. L’aniversari és una invenció recent, li dic,  relativament recent, a la mediterrània. Fa ja uns quants anys, probablement més de cent, no era difícil trobar gent que no et sabia dir els anys. Sabien que eren xiquets, i després jóvens, i més tard casats amb fills menuts que després es feien grans i es casaven i els feien avis. Més que per anys, la vida s’explicava per cicles i allò que més s’assemblava a un any era el cicle de les collites que anava amb les estacions. El calendari estava ple de festes i el santoral ajudava a col·locar-se en el moment del curs de l’any però això no treia que molts, probablement analfabets, per als quals la vida era una successió de dies, se’n descomptaven. “Quants anys té ta mare?” vaig sentir preguntar a una dona del poble quan jo era un xiquet. “Ma mare en té quatre voltes vint i

M’acoste al centre per comprar fruita i ous. Aprofite i també compre companatge, pa sense gluten, amoníac, lleixiu, pegament de contacte, etc, etc. Estan podant els arbres de l’avinguda. P s’horroritza quan li ho dic.  -En  ple estiu?  Els meus veïns sempre han viscut en conflicte amb l’element arbre. El rebuig a l’arbre és una constant i es mama des del llenguatge. Si et diuen que una casa és un garrofer volen convèncer-te perquè no la compres perquè és vella i amb molt espai inútil, una font de despeses innecessàries; i si a algú li dius que li plantaràs un arbre a la porta s’imaginarà l’arbre creixent i les arrels progressant per baix del menjador, trencant les canonades, les rajoles,i protuberar infinitament fins assolar l’edifici i encara les cases veïnes. A més, a mesura que les branques cresquen, incomptables colònies de pardals s’hi establiran i cagaran tones de merda damunt dels cotxes i les voreres. Els arbres, que a altres llocs són considerats elements civi

40 aniversari d'un amic. Ens convida a berenar. Hui toca parlar dels ocupes. A la taula en som 13, premonitori. Hi ha els qui parlen i el qui callen. Dels 13  n’hi ha 4 que xarren i 9 que callen. Dels que xarren tots estan d’acord en la forma del discurs. Dels qui callen i fan que escolten, 3 estan totalment en desacord en la forma del discurs. La forma del discurs és el “cunyadisme” que no té res a veure amb què els que parlen siguen o no cunyats.  AVÍS: Reconec l’ús partidista que en faig del terme per denigrar el discurs de l’altre.  INTENT DE DEFINICIÓ: El cunyadisme opina de tot i sap de tot. El cunyadisme és sempre radical en els seus plantejaments. El cunyadisme pot admetre adhesions però mai rèpliques ni , sobretot, puntualitzacions. El cunyadisme és conservador. Hi ha cunyadisme d’esquerres? Possiblement, però a casa no existeix.  ;). Els 4 que xarren usen ocupes amb “c” casa. Els 3 que callen, callen okupes amb “k” de kilo. On són els altres 6 q

                                                             Detall de "La família de Carles IV" de Francisco de Goya.     La parella real visita Benidorm. Porten la boca tapada per una carasseta sense glamour. Ella està extremadament prima, deu patir dels nervis i no és d’estranyar,.  Els nervis són un problema també per molta gent del carrer. Jo també patisc de nervis, d’estrés, d’ansietat. Són malalties que van amb el segle o amb els temps i les seues circumstàncies. Abans eren pròpies de les classes socials més altes, després, al llarg del segle XX, sobretot després de les grans guerres, es va estendre a la burgesia i ara fins i tot les classes més populars (eufemisme) també les pateixen. Els nervis i els trastorns digestius van molt de la mà.      La reina portava  una “bateta fresqueta” que li passava els genolls i li deixava els braços a l’aire i unes espardenyes de cànem amb quatre dits de taló. A la imatge que vaig veure als mitjans, els monarques es mo

- A París, l’any 1936, Charles Tamkó Sirab publica “Manifeste Dimensioniste” on explica que la literatura deixarà la línia per aventurar-se en el pla, la pintura deixarà el pla per endinsar-se en l’espai, l’escultura buscarà el moviment i com a conclussió final, anuncia la conquesta artística d’allò tetradimensional. Volia dir que la línia estava al punt 0 o u o a l’inici de tot. En una entrevista que l’escriptor peruà Jaime Bayly li fa a María Kodama l’any 2013, la vidua de Borges li explica que fou el seu pare japonés qui li va ensenyar què era la belllesa quan li va mostrar una imatge de la Victoria de Samotràcia. "Però pare, si no té cap". "I qui t’ha dit que la bellesa és un cap?, mira com el vent mou la túnica. Això és la bellesa.". És el tercer punt del “Manifest….i ja fou assolit fa més de dos mil anys pels grecs i des d’aleshores anem fent voltes a la sènia. Pot ser per això el poeta hongarés va acabar dedicant-se al ioga. - Còm? - L’humanis