Manual breu de perfeccionament radical.

40 aniversari d'un amic. Ens convida a berenar. Hui toca parlar dels ocupes. A la taula en som 13, premonitori. Hi ha els qui parlen i el qui callen. Dels 13  n’hi ha 4 que xarren i 9 que callen. Dels que xarren tots estan d’acord en la forma del discurs. Dels qui callen i fan que escolten, 3 estan totalment en desacord en la forma del discurs. La forma del discurs és el “cunyadisme” que no té res a veure amb què els que parlen siguen o no cunyats. 

AVÍS: Reconec l’ús partidista que en faig del terme per denigrar el discurs de l’altre. 

INTENT DE DEFINICIÓ: El cunyadisme opina de tot i sap de tot. El cunyadisme és sempre radical en els seus plantejaments. El cunyadisme pot admetre adhesions però mai rèpliques ni , sobretot, puntualitzacions. El cunyadisme és conservador. Hi ha cunyadisme d’esquerres? Possiblement, però a casa no existeix.  ;).

Els 4 que xarren usen ocupes amb “c” casa. Els 3 que callen, callen okupes amb “k” de kilo. On són els altres 6 que queden?. 4 joves menors de 20 anys i 2 jubilats septuagenaris. I, si aquests 6 callen també, quina diferència hi ha amb els altres 3 que callen? Que el silenci dels 3 es atronador i el silenci dels 6 és  desinteressat (manca d'interés).

Els 4 que xarren també callen el que realment volen dir que és:

• Els ocupes són uns “perroflautas” i uns delinqüents que haurien d’estar fora de la circulació. 

Còm o de quina manera? Això o no ho saben i no ho volen dir. 

Per contra els 3 qui callen, callen coses com ara:

• Qué hi ha de l’article de la Constitució espanyola que parla del dret a la vivenda?

O 

• El moviment okupa és un moviment social que cal debatre amb calma.

O

• Qué tal si parlem de la família d’okupes més famosa i més corrupta d’Espanya? (la monarquia).

El 3 que callen són conscients de les seues limitacions psicotècniques alhora d'expressar aquestes sentències d’una manera contributiva i positiva,  i es limiten a callar, i acaben per dedicar totes les energies restants a discurrir com deixar l’escena sense que es note massa. 

Acabe amb una cita de Marina Garcés i amb la reflexió corresponent. “ Assumir la condició natural i corporal de l’ésser humà implica acceptar la parcialitat i la precarietat de les nostres veritats, però també la perfectibilitat del que som i fem de nosaltres mateixos. “ I dic jo: hi ha certa filosofia especialitzada a fer-te posar pedres al fetge (fer-te sentir culpable) perquè aquest esperit del perfeccionament que predica només afecta als pringats de sempre que acaben sentint-se fatal pel que arriben a pensar i això els impedeix el FER. La resta de la humanitat continua exercint el seu dret a l’acció imperfecta i al pensament banal.