Manual breu de perfeccionament radical.


40 aniversari d'un amic. Ens convida a berenar. Hui toca parlar dels ocupes. A la taula en som 13, premonitori. Hi ha els qui parlen i el qui callen. Dels 13  n’hi ha 4 que xarren i 9 que callen. Dels que xarren tots estan d’acord en la forma del discurs. Dels qui callen i fan que escolten, 3 estan totalment en desacord en la forma del discurs. La forma del discurs és el “cunyadisme” que no té res a veure amb què els que parlen siguen o no cunyats. 



AVÍS: Reconec l’ús partidista que en faig del terme per denigrar el discurs de l’altre. 



INTENT DE DEFINICIÓ: El cunyadisme opina de tot i sap de tot. El cunyadisme és sempre radical en els seus plantejaments. El cunyadisme pot admetre adhesions però mai rèpliques ni , sobretot, puntualitzacions. El cunyadisme és conservador. Hi ha cunyadisme d’esquerres? Possiblement, però a casa no existeix.  ;).


Els 4 que xarren usen ocupes amb “c” casa. Els 3 que callen, callen okupes amb “k” de kilo. On són els altres 6 que queden?. 4 joves menors de 20 anys i 2 jubilats septuagenaris. I, si aquests 6 callen també, quina diferència hi ha amb els altres 3 que callen? Que el silenci dels 3 es atronador i el silenci dels 6 és  desinteressat (manca d'interés).

Els 4 que xarren també callen el que realment volen dir que és:

  • Els ocupes són uns “perroflautas” i uns delinqüents que haurien d’estar fora de la circulació. 

Còm o de quina manera? Això o no ho saben i no ho volen dir. 

Per contra els 3 qui callen, callen coses com ara:

  • Qué hi ha de l’article de la Constitució espanyola que parla del dret a la vivenda?

O 

  • El moviment okupa és un moviment social que cal debatre amb calma.

O

  • Qué tal si parlem de la família d’okupes més famosa i més corrupta d’Espanya? (la monarquia).

El 3 que callen són conscients de les seues limitacions psicotècniques alhora d'expressar aquestes sentències d’una manera contributiva i positiva,  i es limiten a callar, i acaben per dedicar totes les energies restants a discurrir com deixar l’escena sense que es note massa. 

Acabe amb una cita de Marina Garcés i amb la reflexió corresponent. “ Assumir la condició natural i corporal de l’ésser humà implica acceptar la parcialitat i la precarietat de les nostres veritats, però també la perfectibilitat del que som i fem de nosaltres mateixos. “ I dic jo: hi ha certa filosofia especialitzada a fer-te posar pedres al fetge (fer-te sentir culpable) perquè aquest esperit del perfeccionament que predica només afecta als pringats de sempre que acaben sentint-se fatal pel que arriben a pensar i això els impedeix el FER. La resta de la humanitat continua exercint el seu dret a l’acció imperfecta i al pensament banal.  




Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Manifestacions a València. Reflexions.

Imatge
      Manifestacions contra els gestors de la crisi de València. La de la capital ha sigut massiva. Jo vaig estar a la d’Elx. Al final es va convertir en una manifestació contra Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana. Hi havia algú que es va esforçar en cridar “ i Sànchez també”, però va quedar neutralitzat pel convenciment general que Mazón havia sigut el màxim responsable.  No hi té cap responsabilitat el govern central? Ara comencem  amb el “ i tú més” al que ja ens ha acostumat la política. L’antisistema, la ultra-dreta per dir-ho clar, observa i veu com s’aproxima una possible oportunitat. Encara hui estan creant l’escenari que serà  quan la majoria pense que el que hi ha  no funciona. És per això que és tan perillós quan es diu allò de “tots els polítics són iguals” perquè eixe és el caldo de cultiu . El pas següent  és  que sorgisca el líder, el personatge ideal que siga capaç de dirigir les masses. Ho és Abascal; o Alvi...
Read more »

Els jardins de l'Albarda a Pedreguer.

Imatge
    Jardins de l’Albarda a Pedreguer. De camí hem vist els pins assecant-se. La sequera que patim és inèdita. A la zona àrida del país es nota menys, les plantes estan més adaptades a patir set. En canvi, la Marina Alta és una comarca on l’aigua ha caigut sempre  de manera abundant. Els pins han desenvolupat menys arrels perquè no els calien i ara s’assequen.  El paisatge no és un jardí, però un jardí pot formar part d’un paisatge si està integrat en l’entorn. De fet,  el paisatgisme es dedica a fer jardins, a dissenyar-los, a crear-los dins d’un paisatge determinat. Hi ha jardins que formen part d’un paisatge i hi ha jardins que són elements aïllats del paisatge general.  Arribem als jardins. Dins la garita de les entrades hi ha una xica que atén un grup de dones estrangeres i a fora, mig recolzat en el taulell un xic jove, moré i amb barba ben retallada els explica l’origen del nom dels jardins. És per la partida que es diu l'Albardera, esc...
Read more »

Primeres comunions.

Es dissabte. M’he despertat a les sis del matí pels trons. M’he quedat al llit fins les set, amb els ulls oberts. Quan m’he alçat he vist que el carrer estava només amerat. L’aigua no havia corregut. Ara són ja les huit, he pres dos tes i escolte la pluja xiplejar a l’altra banda de la finestra. Plou d’una manera tranquil·la i ja no trona. Hem arribat a un punt que ja no sabem què fer de tanta aigua. No estem acostumats. Fa només dues setmanes no sabíem què fer amb la sequera. Ens preguntàvem com seria l’estiu si no plovia.  Hui fa la comunió Sofia. No recorde cap comunió ploguda. He hagut de fer un esforç per empatitzar amb l’emoció dels xiquets el dia de la seua primera comunió. Jo ja ni me’n recorde si jo estava emocionat el dia de la meua primera comunió. Recorde, això sí, que un amic dels pares que tenia una parada de fruita al mercat d’Ibi, va portar caixes i caixes de fruita de temporada: cireres, albercocs, maduixes i nespres. No sé quanta fruita vaig menjar aquell dia. Mol...
Read more »