S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 24 de setembre de 2016

EL CORC.







De les coses quotidianes
tenim el cafè i el corc
 que viu dins del moble
que ens féu un fuster
de barra de bar
i passions inconstants,
pare de tres fills
de mares diferents.

Però tornem al corc,
rosegador i miner mínim
 de convicció germinal
que s'instal·là, impertinent,
com si el cobrador de l'Ocaso
hagués decidit quedar-se 
després d'una visita rutinària.


diumenge, 24 de juliol de 2016

VALÈNCIA. SER I ESTAR.





   Dinar al Mercat Central és  tot un espectacle que combina arquitectura, tradició, olors, colors, sabors. Mengem al quiosc de Ricard Camarena, un dels cuiners que té ara més nom a València. Els plats s'anuncien com a cuina fusió.  Fem cua amb l'esperança de trobar el desllorigador d'alguna cosa important. Mengem bé. Algú qüestionaria el sentit d'usar miso a les albergínies o llet de coco i currri tailandés a les mandonguilles. El senyor Pla, per posar un cas, no ho hauria aprovat. Ho hauria titllat de sobrer i sorollós, d' excessiu. La cuina espectacle pot ser poc discreta i contrària a l'ordre d'allò que vol ser quotidià. Producte de la insatisfacció a la que estem sotmesos? Probablement. En un racó de Cartes de Lluny l'escriptor de l'Ampurdà diu : «la cuina no és un art de revolucionaris, sinó de gent reposada. No és un art il·limitat i susceptible de salts i convulsions; és un art enraonat. Els seus principis no es presten pas a interpretacions individuals i subjectives, excepte en el cas de voler menjar malament, i els seus principis – que no volen soroll- són permanents.» El senyor Pla era un moralista reaccionari i de dretes; en definitiva un pagès. El llaurador del país també s'estima més la quotidianitat. La meua opinió, la cuina de  Camarena té el gran mèrit de conservar la serenitat, malgrat les circumnstràncies. L'única conclusió que en podem treure de tot, és que vivim temps convulsos també en la cuina.

 

    El tren de València a Llíria és una carraca que tarda més d'una hora en fer el trajecte. Ara ja no hi ha tanta gent que se'n queixe . La majoria han optat per fer el viatge amb vehicle propi. Ha sigut una llàstima que no s'invertira gens en transport públic en aquest país. El tren arriba a la seua destinació final amb molt pocs passatgers. Para a gairebé totes les urbanitzacions que comencen passat Paterna.  En un moment determinat, passades les guerres i començat un període de pau i estabilitat molt relativa, la gent va decidir que la seua família eren part d'una classe social en expansió, optimista i negacionista, i amb l'excusa que la ciutat a l'estiu era insalubre i humida van començar un trasbals poc explicable en circumstàncies normals. La burgesia valenciana no ha deixat mai de tenir base rural. És per això que han posat tant d'èmfasi en negar-ho.

   Aquesta gent primer estiuejava només. Hui en dia hi viuen tot l'any. Per la gent dels pobles són els xaleteros. Pep el de la Sèquia és el nom fictici d'un llaurador del Camp del Túria. La seua percepció del xaletero és la més compartida. Primer, diu, es construeix una tanca al voltant de la casa i després arrambla amb tot el que pot: llenya, carxofes, taronges, llimons..... El llaurador mira el xaletero de reüll, amb una mà el garrot i l'altra parada i estesa. Al cap i a la fi és el que li pot comprar els bancals que asseguraran el futur dels fills, perquè de les collites ja ningú no espera res. Pep em parla d'un amic seu que va deixar l'horta als anys huitanta i per  fer faenes de jardineria. Ritxi es movia amunt i avall amb una mobilete, era menut i negre; pudia a una barreja de tabac, alcohol, sudor i Baron Dandy. Era l'enveja de tots perquè allò eren diners segurs. Un dia els va contar que li ho havia fet a una clienta.

    El paisatge s'ha ressentit després de la febre urbanitzadora dels últims trenta anys. Hi ha la sensació d'abaltiment i això també es veu als carrers. Abans hi havia la perspectiva del creixement. Tot i que les comunitats humanes minven amb les certeses, les preferim al dubte i al caos. Pep, amb una mà deixada caure damunt del sellí i l'altra al manillar, usa la bicicleta centenària com a escut o burladero per a protegir-se de l'altre. Amb un moviment llargament assatjat, alça els muscles i la cara de feltre se li comprimix amb l'ajuda de quatre arrugues, com si fos un mocador deixat dins d'un puny. Tota la tensió d'una història compartida es concentra en un punt entre les celles escasses o inexistent. L'escepticisme al país és a prova de bomba i infinitament més estable que el preu de la taronja. De sobte, la tensió del rostre vira cap a la ratlla generosa de la boca que esdevé una sinuositat convulsa. Amb els ulls com dues ratlles que neguen tota possibilitat d'esperança sembla determinat a convèncer l'interlocutor que el món no té adob. I el nou govern?, li pregunte. Res, tots uns lladres; no n'hi ha un de bo, mires on mires tots lladres. Vaig pensar que el dia que el llaurador valencià és va negar la possibilitat de veure's en perspectiva va signar el seu decret d'extinció.. 



dimecres, 20 de juliol de 2016

CUENCA.






    Les Txitxarres s'aventen i embolcallen la ciutat d'una sonsònia irreverent. Cuenca no és la Manxa. És Serrania. Hi ha la sensació de racò. L'espai deixa de ser obert i es recull a las hoces en  una verticalitat gairebé monacal, un parèntesi exquisit en la plana de les fronteres polítiques que s'alça vehement i plàcida en un colze, esblaimada per la calima dels primers dies de juliol. No et deixaran dir els de Cuenca que ets a la Manxa. Açò és la Serrania.
   El subratllat és evident. Tampoc podràs dir «las casas colgantes». Hauràs de dir colgadas. Són aquestes coses que defineixen un poble, que l'arrelen. Són les coses sense importància que la tenen tota quan et toquen el territori, el teu racó de món i allò que defineix el «foraster». Podrem dir que no n'hi ha de forasters en el món de la Nespresso. Però no em negareu que és en aquest context quan la diferència és més reconfortant. 

    És la segona trobada de les Escoles de la Unesco a la que assistisc com a representant de la meua escola. Ens trobem al Palau de Congressos de la ciutat i abans de les presentacions una professora recentment jubilada que ha triat, segons les pròpies paraules, la ciutat per a morir, interpreta el cant de la Sibil·la en la versió de Mª del Mar Bonet. Li pregunte com és això. Em diu havia viscut a Eivissa i a Barcelona. La cultura sempre és un gram de pau en aquest univers embogit.
   Cuenca no és una ciutat romana. Els romans fugien de la verticalitat. No tenien enemics. No els calia defensar-se. Conca és una ciutat musulmana. Els berbers tenien una tendència natural a encastellar-se, a arrapar-se a la roca. La unitat entre ells només va durar, a l'engròs, el temps que va durar la conquesta. Anys després la divisió va ser important i també la necessitat de defensar-se, de trobar llocs des d'on poder vigilar els accessos des d'on podien arribar els enemics. Així les coses Cuenca és sobretot un indret ben trobat entre la Serrania i la plana.

    Hui  és una ciutat extremadament discreta, a sotto voce, i el cant de la Sibil·la incorpora ressonàncies mediterrànies que poden semblar excessives en un context on el monocordisme de les txitxarres ja és una dissidència. Cuenca és pedra i aigua de riu. La història és una incorporació tardana, com un parèntesi afegit a última hora, en les correccions. Així Joaquín Araujo fa una defensa dura de la natura com oposada al poder. NA (de natura)  que  vé del Sànscrit MARE. PA (de patrimoni), de PODER. Araujo va lluny, molt lluny, fins afirmar que la intel·ligència i el seu suport material són la mateixa cosa. El cervell és aigua en un 93% i això és inseparable del pensament. I què podem dir de la intel·ligència artificial?. També li cal l'aigua per funcionar. Podeu trobar cap argument més potent?. És allò que hui en la medicina alternativa es diu holisme.  Araujo es queixa  que als currículums de les escoles falten les paraules més importants: vida, aigua i terra. 


   La visita al Museu d'Art Contemporani és guiada. Arribe a la conclusió que l'art abstracte és per viure'l en silenci, en comunió amb l'espai, sense que ningú t'esguite aquesta pau que has vingut a experimentar amb erudicions i  conviccions. Cadascú vivim tancats entre les nostres quatre parets. La guia insisteix que no hi ha res tan important  com l'art abstracte. El visitant, de la mateixa manera que el votant en democràcia, al final només creu en allò que creu que li dóna de menjar. Em fan mal als peus. Sec a un banc de fusta davant d'un finestral. La barreja d'art abstracte, arquitectura tradicional i natura provoca l'alliberament dels sentits. Un company em mira fixament als ulls i em diu «Que això és art!». M'alce d'un bot i comença a riure.


dimarts, 19 de juliol de 2016

PEL CAMÍ DE LA MANXA..






   La meua aspiració sempre ha sigut existir en silenci, observar i llegir profusament des d'un racó, a ser possible amb arbres, cases de pedra i un únic bar on acudir de tant en tant per prendre cafè i no oblidar l'existència de l'altre. Amb aquest pensament, la sobrietat de Zóbel em va captar un matí mentre esmorzava, en una postal que em va portar una amiga feia mesos i que jo havia deixat negligentment damunt la prestatgeria, entre dos llibres, de manera que el punt de fuga restava amagat. Les ombres difuminades dels ocres em van recordar un cel d'hivern o una plana immensa d'infinitats torrades, de cereals i sabó de casa fos.
   L'autovia com a artèria és una imatge inquietant. Havent passat Villena i l'encreuament de la Font de la Figuera el trànsit esdevé més fluït, a moments gairebé residual . El nostre és un país de profusions sanguínies, d' espessituds, al límit de l'ictus. En tot el trajecte des de Novelda a Villena, la conducció és un experiment de masses. Un amic diu que el nostre és el territori escollit per fer tots els experiments. La marca, l'essència del mite, de la justificació històrica, havia de quedar lliure, immaculada, per poder ser passejada en processó i mostrada com un escut decadent i molt viu. Tots els projectes nacionals fagociten la quotidianitat a favor de l'heròic.  Però les flors es marceixen i també les pedres, més a la llarga, perden el primer llustre i esdevenen memòria abans de tornar a fondre's en la primera terra. Cal reforçar el mite, engreixar-lo, cebar-lo, pensant que el dia del sacrifici no ha d'arribar mai. El mite és la història bastida: els blatars, la solidesa moral del hidalgo, els bastions de la defensa, les pedres, en definitiva el poder exercit des del centre cap a allò que volen considerar marge. Els Catalans tenen l'Ampurdà, Espanya té Castilla. No sé qui ho va dir, a risc sempre de fallar en l'anàlisi, que el castellà i el català s'assemblaven més que cap altre poble de la península. Per això, potser, estan condemnats al conflicte.

   Don Quijote i Sancho Panza son el punt de fuga, el contrapés, la llança estentòria i ridícula que esventra molins. Absents i presents, les silhuetes encabides en els gargots de tinta dels gravats de Picasso, van perdudes en la il·lusió del blanc del paper, amb un sol que presideix el marge superior esquerre; les cavalcadures varades a la terra i un horitzó de molins fariners per vèncer.
   Hi ha el crit de la terra que es buida, en paraules de Sergio del Molino (Zaragoza 1979) , de La España vacía, de l'Espanya que no existeix perquè no té relat. El de les victòries ha estat desnerit irrevocablement pel fregament constant dels discursos dels absents.
   Els madrilenys es van fer una autovia per venir a les platges de València i Alacant. Anar i tornar és barat, només el que costa el combustible. Anar per la costa és un altre cantar. Pagar peatge no és part del mite. Pagar peatge és part de la quotidianitat. Però hem de ser justos i dir que tots en paguem de peatge: els rics i els pobres, els guapos i els lletjos, els malalts i els sans; pel simple fet d'existir, de formar part d'un grup, d'una comunitat, d'una família. La Meseta es buida; no hi ha teixit industrial, les carreteres comuniquen pobles fantasma. El camp manxec està buit. L'autovia funciona com aglomerant de la població de la zona i de l'activitat comercial; Almansa, Chinchilla, Albacete, La Roda, i més enllà, en l'horitzó dels quatre punts cardinals, Madrid, la megalòpolis, un projecte geopolític que resumeix més mal que bé la història dels darrers tres segles.
   La Manxa és el camí. Les antigues ventes han estat substituïdes per petites ciutats que han perdut l'antic estatus i n'han guanyat un altre de nou lligat al suvenir i a la benzinera. Són les fondes modernes. Sense calç, sense pedra, sense pati amb pou; amb acabats lluents i alhora enfeltrits per l'ús excessiu. La Roda és potser el nucli més representatiu de la zona. Tota comunitat necessita l'aglutinant d'un consens. Normalment és la font d'on directament vénen els ingressos: un port de mar o de riu, un nus de comunicacions. En aquest cas és un punt d'aturada on poder comprar uns miguelitos, prendre un cafè i pixar. Aquesta és la percepció del viatger. A una banda i a una altra de l'autovia hi ha  les velles cases de camp desgavellades, mig assolades, assimilades també al paisatge de la intrahistòria, de tot allò que roman a l'ombra de la història oficialitzada. El contrast, vulguem o no, en siguem conscients o no, sempre comporta un grau de poesia important. Lo vell i lo nou es troben sembre en una frontera que es reiventa.

diumenge, 14 de febrer de 2016

SALVADOR SOSTRES I EL PERIODISME CANALLA.





   Potser la paraula canvi siga excessiva per definir els temps que vivim. Un canvi és un angle de 90 º i nosaltres estem dins d'un meandre continuat i pacient, dins d'una pau fictícia que s'enroca a pujar un cim impossible seguint una carretera de voltes amables. Malgrat la corrupció, i malgrat la lluita ideològico-pràctico-política entre les visions centralistes i centrífugues dels territoris, anem fent. Mengem i fem de ventre, actes cabdals de l'existència, i encara més, hi ha gent que quan els arriba l'hora, es mor i avant. Li ha passat a  Muriel Casals, una de les impulsores del procés soberanista català, i a qui he conegut només per les referències de la premsa.
   Però no m'interessa parlar d'ella , ni del seu activisme polític, entre altres coses perquè ho desconec tot. El que em porta a escriure aquestes ratlles en un article-obituari que publica hui Salvador Sostres al diari catòlic, monàrquic i conservador ABC. L'amic que me'l recomana el titlla d'impresentable i d'immoral. Ara dubte si es refereix només a l'article, al periodista o als dos. Jo diria que és polèmic i agosarat. Sobretot perquè en aquest país els obituaris defugen tota polèmica. El contrari no es  elegant . A més,  el públic no està acostumat a que la classe catòlica i conservadora del país s'ens adrece amb els budells a la mà, sense els subterfugis lingüístics que normalment amaguen intencions clares. El personatge s'ha definit com a «blanc, catòlic i català» i a mi em venen al cap pensaments estranys i les imatges de  Donald Trump i  Puting jugant al parxís.
   Els articles de Sostres són contrastats i eficaços en la forma però ens descol·loca la latència descarnada i impúdica d'un pensament que va en contra de tot allò bo que hem aconseguit amb moltes penes i treballs i ho deixa a mercé del cabdillisme més vigent. L'obituari que li dedica a Muriel Casals connecta amb el que li va dedicar a José Antònio Labordeta, ambdós lectures recomanades per entendre on podem acabar. Sostres, sense pèls a la llengua i segons com, pot fer riure, però més aïna fa por.  Sobre tot perquè és part del braç testimonial d'una tendència vital , agressiva, exclusiva i exclusivista que ens pot retornar a la cova en un tancar i obrir d'ulls.