S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 19 de juliol de 2016

PEL CAMÍ DE LA MANXA..






   La meua aspiració sempre ha sigut existir en silenci, observar i llegir profusament des d'un racó, a ser possible amb arbres, cases de pedra i un únic bar on acudir de tant en tant per prendre cafè i no oblidar l'existència de l'altre. Amb aquest pensament, la sobrietat de Zóbel em va captar un matí mentre esmorzava, en una postal que em va portar una amiga feia mesos i que jo havia deixat negligentment damunt la prestatgeria, entre dos llibres, de manera que el punt de fuga restava amagat. Les ombres difuminades dels ocres em van recordar un cel d'hivern o una plana immensa d'infinitats torrades, de cereals i sabó de casa fos.
   L'autovia com a artèria és una imatge inquietant. Havent passat Villena i l'encreuament de la Font de la Figuera el trànsit esdevé més fluït, a moments gairebé residual . El nostre és un país de profusions sanguínies, d' espessituds, al límit de l'ictus. En tot el trajecte des de Novelda a Villena, la conducció és un experiment de masses. Un amic diu que el nostre és el territori escollit per fer tots els experiments. La marca, l'essència del mite, de la justificació històrica, havia de quedar lliure, immaculada, per poder ser passejada en processó i mostrada com un escut decadent i molt viu. Tots els projectes nacionals fagociten la quotidianitat a favor de l'heròic.  Però les flors es marceixen i també les pedres, més a la llarga, perden el primer llustre i esdevenen memòria abans de tornar a fondre's en la primera terra. Cal reforçar el mite, engreixar-lo, cebar-lo, pensant que el dia del sacrifici no ha d'arribar mai. El mite és la història bastida: els blatars, la solidesa moral del hidalgo, els bastions de la defensa, les pedres, en definitiva el poder exercit des del centre cap a allò que volen considerar marge. Els Catalans tenen l'Ampurdà, Espanya té Castilla. No sé qui ho va dir, a risc sempre de fallar en l'anàlisi, que el castellà i el català s'assemblaven més que cap altre poble de la península. Per això, potser, estan condemnats al conflicte.

   Don Quijote i Sancho Panza son el punt de fuga, el contrapés, la llança estentòria i ridícula que esventra molins. Absents i presents, les silhuetes encabides en els gargots de tinta dels gravats de Picasso, van perdudes en la il·lusió del blanc del paper, amb un sol que presideix el marge superior esquerre; les cavalcadures varades a la terra i un horitzó de molins fariners per vèncer.
   Hi ha el crit de la terra que es buida, en paraules de Sergio del Molino (Zaragoza 1979) , de La España vacía, de l'Espanya que no existeix perquè no té relat. El de les victòries ha estat desnerit irrevocablement pel fregament constant dels discursos dels absents.
   Els madrilenys es van fer una autovia per venir a les platges de València i Alacant. Anar i tornar és barat, només el que costa el combustible. Anar per la costa és un altre cantar. Pagar peatge no és part del mite. Pagar peatge és part de la quotidianitat. Però hem de ser justos i dir que tots en paguem de peatge: els rics i els pobres, els guapos i els lletjos, els malalts i els sans; pel simple fet d'existir, de formar part d'un grup, d'una comunitat, d'una família. La Meseta es buida; no hi ha teixit industrial, les carreteres comuniquen pobles fantasma. El camp manxec està buit. L'autovia funciona com aglomerant de la població de la zona i de l'activitat comercial; Almansa, Chinchilla, Albacete, La Roda, i més enllà, en l'horitzó dels quatre punts cardinals, Madrid, la megalòpolis, un projecte geopolític que resumeix més mal que bé la història dels darrers tres segles.
   La Manxa és el camí. Les antigues ventes han estat substituïdes per petites ciutats que han perdut l'antic estatus i n'han guanyat un altre de nou lligat al suvenir i a la benzinera. Són les fondes modernes. Sense calç, sense pedra, sense pati amb pou; amb acabats lluents i alhora enfeltrits per l'ús excessiu. La Roda és potser el nucli més representatiu de la zona. Tota comunitat necessita l'aglutinant d'un consens. Normalment és la font d'on directament vénen els ingressos: un port de mar o de riu, un nus de comunicacions. En aquest cas és un punt d'aturada on poder comprar uns miguelitos, prendre un cafè i pixar. Aquesta és la percepció del viatger. A una banda i a una altra de l'autovia hi ha  les velles cases de camp desgavellades, mig assolades, assimilades també al paisatge de la intrahistòria, de tot allò que roman a l'ombra de la història oficialitzada. El contrast, vulguem o no, en siguem conscients o no, sempre comporta un grau de poesia important. Lo vell i lo nou es troben sembre en una frontera que es reiventa.