VALÈNCIA. SER I ESTAR.

   Dinar al Mercat Central és  tot un espectacle que combina arquitectura, tradició, olors, colors, sabors. Mengem al quiosc de Ricard Camarena, un dels cuiners que té ara més nom a València. Els plats s'anuncien com a cuina fusió.  Fem cua amb l'esperança de trobar el desllorigador d'alguna cosa important. Mengem bé. Algú qüestionaria el sentit d'usar miso a les albergínies o llet de coco i currri tailandés a les mandonguilles. El senyor Pla, per posar un cas, no ho hauria aprovat. Ho hauria titllat de sobrer i sorollós, d' excessiu. La cuina espectacle pot ser poc discreta i contrària a l'ordre d'allò que vol ser quotidià. Producte de la insatisfacció a la que estem sotmesos? Probablement. En un racó de Cartes de Lluny l'escriptor de l'Ampurdà diu : «la cuina no és un art de revolucionaris, sinó de gent reposada. No és un art il·limitat i susceptible de salts i convulsions; és un art enraonat. Els seus principis no es presten pas a interpretacions individuals i subjectives, excepte en el cas de voler menjar malament, i els seus principis – que no volen soroll- són permanents.» El senyor Pla era un moralista reaccionari i de dretes; en definitiva un pagès. El llaurador del país també s'estima més la quotidianitat. La meua opinió, la cuina de  Camarena té el gran mèrit de conservar la serenitat, malgrat les circumnstràncies. L'única conclusió que en podem treure de tot, és que vivim temps convulsos també en la cuina.

 

    El tren de València a Llíria és una carraca que tarda més d'una hora en fer el trajecte. Ara ja no hi ha tanta gent que se'n queixe . La majoria han optat per fer el viatge amb vehicle propi. Ha sigut una llàstima que no s'invertira gens en transport públic en aquest país. El tren arriba a la seua destinació final amb molt pocs passatgers. Para a gairebé totes les urbanitzacions que comencen passat Paterna.  En un moment determinat, passades les guerres i començat un període de pau i estabilitat molt relativa, la gent va decidir que la seua família eren part d'una classe social en expansió, optimista i negacionista, i amb l'excusa que la ciutat a l'estiu era insalubre i humida van començar un trasbals poc explicable en circumstàncies normals. La burgesia valenciana no ha deixat mai de tenir base rural. És per això que han posat tant d'èmfasi en negar-ho.

   Aquesta gent primer estiuejava només. Hui en dia hi viuen tot l'any. Per la gent dels pobles són els xaleteros. Pep el de la Sèquia és el nom fictici d'un llaurador del Camp del Túria. La seua percepció del xaletero és la més compartida. Primer, diu, es construeix una tanca al voltant de la casa i després arrambla amb tot el que pot: llenya, carxofes, taronges, llimons..... El llaurador mira el xaletero de reüll, amb una mà el garrot i l'altra parada i estesa. Al cap i a la fi és el que li pot comprar els bancals que asseguraran el futur dels fills, perquè de les collites ja ningú no espera res. Pep em parla d'un amic seu que va deixar l'horta als anys huitanta i per  fer faenes de jardineria. Ritxi es movia amunt i avall amb una mobilete, era menut i negre; pudia a una barreja de tabac, alcohol, sudor i Baron Dandy. Era l'enveja de tots perquè allò eren diners segurs. Un dia els va contar que li ho havia fet a una clienta.

    El paisatge s'ha ressentit després de la febre urbanitzadora dels últims trenta anys. Hi ha la sensació d'abaltiment i això també es veu als carrers. Abans hi havia la perspectiva del creixement. Tot i que les comunitats humanes minven amb les certeses, les preferim al dubte i al caos. Pep, amb una mà deixada caure damunt del sellí i l'altra al manillar, usa la bicicleta centenària com a escut o burladero per a protegir-se de l'altre. Amb un moviment llargament assatjat, alça els muscles i la cara de feltre se li comprimix amb l'ajuda de quatre arrugues, com si fos un mocador deixat dins d'un puny. Tota la tensió d'una història compartida es concentra en un punt entre les celles escasses o inexistent. L'escepticisme al país és a prova de bomba i infinitament més estable que el preu de la taronja. De sobte, la tensió del rostre vira cap a la ratlla generosa de la boca que esdevé una sinuositat convulsa. Amb els ulls com dues ratlles que neguen tota possibilitat d'esperança sembla determinat a convèncer l'interlocutor que el món no té adob. I el nou govern?, li pregunte. Res, tots uns lladres; no n'hi ha un de bo, mires on mires tots lladres. Vaig pensar que el dia que el llaurador valencià és va negar la possibilitat de veure's en perspectiva va signar el seu decret d'extinció..