El Barranc Blanc

   Festes de Sant Pere a Agost. Hi ha balcons abillats amb banderes espanyoles i d’altres amb senyeres. Allò que el turista pot percebre com un fenomen estètic i si voleu poètic, respon, quan ho saps llegir, a una estructura d’objectius en conflicte. Normalment, allò que el foraster percep com a atzar és una tria més o menys conscient. L’àvia posava el cobertor. Mai no va gosar penjar cap ropó de colors llampants. El cobertor que penjava l’àvia lluïa una elegància discreta i un desencís ideològic manifest. El nacionalisme a casa nostra és relativament jove. Conten que una dona del poble que va morir a finals del segle passat, va deixar dit que li cantaren «Banderita» de cos present sota l’amenaça que els apareixeria si no ho feien. Estic en condicions d'assegurar que la demanda tenia poc a veure amb ideologies nacionals. Segurament, en la seua joventut, va experimentar algun tipus d'intensitat vital sota l'encís del ritme del conegut pasdoble. . ...

Fa 4.600 M d'anys es donaren les circumstàncies perquè es formara la terra. Fa 250 milions d'anys començaren a desenvolupar-se els primers homínids. Tot és aproximat. El llenguatge s'usa per fer divisions i fer comprensible tot el procés. Paleozòic, mesozòic, cenozòic, amb les subdivisions pertinents pintades amb colors llampants. Matèria i energia, en definitiva, o només energia?, per començar la gestació de tot allò que veig per la finestra i el punt precís on m'enteste a fer constar l'existència i la incapacitat per entendre res. Després vindran l'amor i els cementeris i un cop passades les grans guerres algú va tenir la gosadia de pensar que tot estava assolit. Va ser aleshores que una mà ens va menar al centre comercial i a la pornografia. 8 de maig del 2016

   «All thoughts make no thought». I així comença el dia, sense res manifestament destacable, tret del sol que s'entesta a lluir de manera calma, projectant ombres precises en un setembre com qualsevol altre, i tanmateix tan diferent, amb la presència de detalls gens escabrosos, com el fet que la gent recull els excrements dels seus gossos mentre altres passen corrent i amb un moviment de cap i un sò gutural i autònom , mútuament, es desitgen el millor. La teoria dels cossos funciona de manera relativament positiva i crea aquella sinergia del moment present que tots desitjaríem en totes les nostres relacions.    Malgrat això l'avi exhala un "el món no té adob", mentre mira les imatges dels emigrants sirians que corren i criden de desesperació a la pantalla. Tot això li recorda a la guerra que ell va viure quan era un adolescent en els temps en què l'adolescència no existia. Efectivament, confirmen les dades, els emigrants del món es multipl...

Ha sigut el drag qui ha engolit la princesa valenta i amable? El cel és un esguell per on cosir la vesprada pensant-te, un espill d'oronetes de veus, de nuesa geològica . Ja ho digué el poeta, abril és el mes més cruel i molts no el vam entendre. Puja l'herba-sana com un pinzell pel llenç, puja la rosella i les malves com ungles o solatges  d'aquarel·la. Pensant-te en silenci al caliu de la posta del sol faig present la memòria d'aquell matí d'hivern al carrer de la Lloma quan m'explicares com fer  gaspatxos amb tallarins i botifarra de ceba.

Distretament, sense saber-ho, aspire a tu i al teu jardí on àtoms animats i cogitants hi aturen el seu pas a l'ombra de les parres. Ferm i aïllat del dolor i del temor protegit pels murs del vi de la conversa, dels amics i de la festa, bastit únic, sense cos i ànima, pura gresca d'àtoms que mengen pa amb olives i beuen vi del barral, viuria com un déu entre els homes.

Quan no em veges penjaré un poema  de Mahmud Darwish on lamenta l'absència i fa créixer l'arrel del tòpic mediterrani de la infantesa i la mare amb mà de pasta de pa i alè de cafè  perquè els meus jardins amb els ulls tancats són la mirada clara i la pell d'aigua d'on vaig nàixer.

No havia pensat mai abans de llegir Canetti que el poder començava a la boca, a les dents ordenades com un exèrcit, tan suaus i blanques com voldríem la vida. Darrere, hi ha, diu, l'infern o la presó. Així, aquells vells de la meua infantesa esdentegats com lleons sense crinera esperaven el final vençuts i així els dentistes de hui fan l'agost matisant dentadures vampíriques per uns morts ideals.

Ha tornat a passar un any amb les morts estrictes i els naixements que li fan el contrapés i hem volgut emular els temps aquells quan érem més jóvens i només ens devíem a nosaltres mateixos . Ha estat , deixeu-m'ho dir, des de la meua perspectiva, un fracàs relatiu. El temps és així, circular per les coses grans, tot torna, però lineal pel que fa als hòmens. Els fills en són una demostració i heu vingut carregats d'aquesta gent petita i per mi aliena, ho sent (en tan importants com són per vosaltres!). Era Saturn qui es menjava els fills? En aquest punt, pense jo i segons he pogut comprovar, la mitologia va errada, o bé vol explicar l'excepció, tot pot ser, ja que la regla marca que siguen els fills els qui, mos a mos, van deglutint les generacions prèvies mentre els riem la gràcia. On ha quedat tot allò que compartíem els temps de la jeunesse ? Ho hem deixat als racons? Ho hem distrib...

Som quatre gats  benavinguts malavinguts en un debat necessari a nivell social racial o comunitari. PODEMos es defineix i al mateix temps  la IN-definició és al seu MARKETing com aquell que va al super i no sap si emportar-se'n per fer olla amb carn o espaguetis i acaba comprant un quilo de gambes de Santa Pola. Algú ho explica amb termes rellevants i diu MOVIMENT DE BASE ni de dretes ni d'esquerres l'objectiu del qual és mobilitzar el país per produir un canvi. La sala és plena de gent de les urbanitzacions, d'Alacant i d'altres llocs de la comarca, mentre els quatre del poble ens mirem atàvicament  i de reüll per intentar trobar l'enfilall del pensament de l'altre. Tots parlen en castellà i alguns s'esforcen d'allò més en l'intent de fer-ho i de semblar  globals, qüestió gens menyspreable donades les circumstàncies i quan algú alça la mà i diu BONA N...

Bunyols de Sant Josep , pneumàtics de confiteri a abonyegats i flàccids, màrtirs fregits amb oli, excrecència d ' obsolescència , pa amb oli de dia de festa, pal·liatiu de la rutina , congregació de la vespra qu an despert en la sentència amb el crec-crec de la neu de sucre.

La festa comença del naixement del sol, ni mula ni bou i butxaques sense espenta . La festa comença . A qui cremarem en efí gie o en cos pre sent s i és que es deixa? La cendra és senyal d'un inici. L'any és cíclic , la vida torna.      

UN SACERDOT ( un summe sacerdot) ALÇA UN CONDÓ AMB LES MANS  (les dues) I AMB VEU DE TRO CLAMA "JO SOC EL PECAT I LA VIDA". ELS OSSOS LI CRUIXEN ELS GENOLLS LI FAN FIGA (pel pes de tots els plaers) I ENCARA DIU amen ABANS D'ANAR-SE'N AMB EL DIMONI QUE LI HA PROMÉS LA CARN ETERNA.

GRÀCIES AMICS, GERMANS, PEL CRIT DE guerra PACÍFIC CAR NOMÉS ASPIRE A LA pau AMB MI MATEIX I AMB ELS ALTRES. AMB TOTA sinceritat, GRÀCIES PER TANTES COSES, PER RES; PER FER FRONT AL DESTÍ AMB LA por PRECISA, SENSE BALAFIAR RECURSOS (SEMPRE S'HA DIT DELS CATALANS!). GRÀCIES AMICS, germans, PER OBRIR EL CALAIX CORCAT ON NO HI HA RES (AIXÍ ÉS LA VIDA) I MOSTRAR LA NUESA DELS emperadors EQÜESTRES QUE AMB EL FUET DE LA LLENGUA (gens VIRTUAL) I LA retòrica (LEGAL) HAN JUGAT A FER RESERVES, SEMPRE AMB respectabilitat, ALS TERRITORIS DE L'INDI. GRÀCIES cosins, GERMANS, PER MOSTRAR-NOS LA DRECERA PER ON NO S'HI VA ENLLOC, CAR AIXÒ ÉS ,EN DEFINITIVA, LA llibertat; UN NO-LLOC ON PODER FER NIT.

Sohrab Sepehri és un poeta i pintor persa que va nàixer a Kashan, a la província d'Isfahan, el 1928. La seua poesia és una celebració de la vida, un cant a la simplicitat i a la humanitat. La seua obra és un pont entre orient i occident (budisme, misticisme i filosofia occidental). He traduït al català un poema seu d'una altra traducció del anglès de Mahvash Shahegh. La vida és una tradició agradable. L'ala de la vida és més vasta que la mort. La vida és un salt de la grandària de l'amor. La vida no és res. Ens vestim amb l'hàbit del costum i oblidem. No importa on soc el cel sempre és meu. Finestres, idees, amor, la terra, tot meu. Perquè ha d'importar si a voltes pugen els gladiols de la nostàlgia? Despullem-nos. L'aigua està a tocar. Agafem un cabàs  i omplim-lo amb tots els verds i tots els rojos. No estem fets per a comprendre el misteri de les roses sinó per  a nadar en l'encís de les roses o per a trobar la cançó de la veritat entre un...

Aquest matí he anat a prendre un cafè i sonaven les nadales més recurrides a tot volum i  l'espai estava ben farcit de tòpics amb moltes estreles nevades i altres punyetes passades de sucre. La nova religió del consumisme pega de valent. No sé si el Jesuset participa dels beneficis. El que pareix més cert és que a nosaltres ens toca pagar el pato. Mentrestant, entre regal i regal, entre anades i vingudes al Corte Inglès - com qui anava fa uns quants anys a la Missa del Gall-  perdem la consciència i el sentit més profund de la celebració del l'hivern. Més enllà encara del cristianisme (i d'aquelles històries tan perilloses pel seu poder anestesiant) hi ha moltes tradicions que conecten amb els misteris de la vida i amb la concepció cíclica del món. Segurament els primers homes temien la nit més llarga i ja van començar a conjurar la presència del sol i la fertilitat amb rituals que incloïen el foc i altres elements que el recordaven. Al meu poble es ballen dances i la nit...

Hi ha gent aturada que ni atura ni dorm bé capficada com està en el què vindrà. És fàcil donar consell dir-los tot passa vindran temps millors mentre passegen el gos i amb bossa de plàstic recullen l'excrement.

Rothko Despertar-se amb el silenci, amb la llum esvelta d'un matí de dissabte, quan hi ha a fora el primer fred de l'any en curs, sense res més a fer que callar i observar el temps amb indiferència, sense la precaució que imposa la rutina, és un regal, una oració i una invitació a la plenitud. A. Torregrosa

Fa unes setmanes que em fa mal el peu. He visitat el metge de capçalera, el fisioterapeuta i el podòleg amb regularitat i m’han proporcionat un lèxic que segur que defineix perfectament el problema. En canvi, quant a llengua, preferisc sempre la de la gent del carrer que quan els explicava el problema em deien “això és que se t’ha obert el peu” . Em quede l'expressió. De seguida em va inspirar un poema que compartisc amb les lectores i els lectors del bloc. “Se t’ha obert el peu”, diuen veïns i familiars, diletants de la vida,       gent  que s’esforça per una existència digna, passable i a voltes plàcida. “Se m’ha obert el peu”, dic jo, i se m’ha obert la carn, l'os, el múscul. Tot és  un dolor blanc inaudit i a estones teatral -una fera amb ullals d’ivori que se’m menja mentre espere. Se m’ha obert el peu perquè del capoll a la flor hi ha només una obaga insostenible  i perquè la felicitat pura, per dir-ho poèticament, penja d’un br...

"Conillets, esteu ben amagadets?" Cobriu-vos bé les esquenes que plou foc des de les trones! Bous sense noblesa, messalines frígides com un calamar estufen tinta d'ignorància i mala fè.  Sigueu pacients, tingueu misericòrdia d'aquells  que us escupen, d'aquells que construeixen la por amb l'odi que els alleta, d'aquells que estenen consignes de revenja, d'aquells que esmolen les paraules per afavorir adhesions, d'aquells que us tornaran a xafar com si fóreu paneroles -un dia sentireu el crec, crec... quan se us trenque la closca sota els talons esmolats  de les sabates enllustrades-. Maleït casticisme de "casa de putes" instigador d'intel·ligències brutes amargues i poc propenses a tot el que no siga atiar els gossos de la discòrdia. "Jai rêve un lieu mes pour hi vivre" que deia la Deneuve a "Indochine".

La Maria Beneyto ens va deixar ara farà gairebé un mes. Tenia 85 anys i segurament moltes paraules encara per escriure. En aquesta fotografia que he trobat a vilaweb he vist tota la força d'una generació que se'n va, a poc a poc, amb el dolor que no sempre es diu dels qui observem, aparentment immunes, el degoteig de silencis i de paraules que s'engoleix la terra. Maria Beneyto era la dona forta i tota una generació de dones valencianes es fa escoltar encara - i per molts anys- en els seus versos. L’ENGANY   Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura. (Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.) Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu tancant els camins vívids a més crescuda veu. Ells em motegen freda, i serena, i valenta. I estic plena de pànic i de tristor calenta. Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau. Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau. Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama, ells, folls, els gots ...