S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 2 de novembre de 2011

GUANYAR LA CONSCIENCIA DEL PEU.







Fa unes setmanes que em fa mal el peu. He visitat el metge de capçalera, el fisioterapeuta i el podòleg amb regularitat i m’han proporcionat un lèxic que segur que defineix perfectament el problema. En canvi, quant a llengua, preferisc sempre la de la gent del carrer que quan els explicava el problema em deien “això és que se t’ha obert el peu” . Em quede l'expressió. De seguida em va inspirar un poema que compartisc amb les lectores i els lectors del bloc.

“Se t’ha obert el peu”,
diuen veïns i familiars,
diletants de la vida,      
gent  que s’esforça
per una existència digna,
passable i a voltes plàcida.

“Se m’ha obert el peu”, dic jo,
i se m’ha obert la carn, l'os, el múscul.
Tot és  un dolor blanc
inaudit i a estones teatral
-una fera amb ullals d’ivori
que se’m menja mentre espere.
Se m’ha obert el peu
perquè del capoll a la flor
hi ha només una obaga
insostenible
 i perquè la felicitat pura,
per dir-ho poèticament,
penja d’un bri de seda.
Se m’ha obert el peu
i vull pensar que el dolor
no és una taca 
sinó una posició de força
que ara m’agradaria entendre.

Andreu Torregrosa


2 comentaris:

novesflors ha dit...

La felicitat i el dolor formen una trena.
A mi, abans, de tant en tant se m'obria la mà i em faixava el canell fins que se'm posava bé. Fa tant de temps d'això que se m'havia oblidat aquesta expressió, deu ser que amb els anys recaptem força, la força del dolor atemperat pels instants de felicitat.
Que et millores.

Andreu ha dit...

Gràcies pel suport. El dolor em resulta desconcertant. M'agrada això que dius que la felicitat i eldolorformen una trena.