GUANYAR LA CONSCIENCIA DEL PEU.

Fa unes setmanes que em fa mal el peu. He visitat el metge de capçalera, el fisioterapeuta i el podòleg amb regularitat i m’han proporcionat un lèxic que segur que defineix perfectament el problema. En canvi, quant a llengua, preferisc sempre la de la gent del carrer que quan els explicava el problema em deien “això és que se t’ha obert el peu” . Em quede l'expressió. De seguida em va inspirar un poema que compartisc amb les lectores i els lectors del bloc.

“Se t’ha obert el peu”,

diuen veïns i familiars,

diletants de la vida,      

gent  que s’esforça

per una existència digna,

passable i a voltes plàcida.

“Se m’ha obert el peu”, dic jo,

i se m’ha obert la carn, l'os, el múscul.

Tot és  un dolor blanc

inaudit i a estones teatral

-una fera amb ullals d’ivori

que se’m menja mentre espere.

Se m’ha obert el peu

perquè del capoll a la flor

hi ha només una obaga

insostenible

 i perquè la felicitat pura,

per dir-ho poèticament,

penja d’un bri de seda.

Se m’ha obert el peu

i vull pensar que el dolor

no és una taca 

sinó una posició de força

que ara m’agradaria entendre.

Andreu Torregrosa