S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 31 de març de 2012

Pet de frare, cistanche phelypaea o l'origen de la corrupció.


 Els noms populars de les plantes són variants i canviants. És per això que es va acordar un nom científic que recull les característiques objectives. El poble, per una altra banda, en anomenar una planta, li atorgava un estatus cultural i d'una manera molt condensada explicava històries humanes. Si acudiu als manuals d'etnobotànica vigents, segurament trobareu noms variants d'aquesta flor al costat del científic. Enlloc no he trobat "pet de frare", que era el que jo tenia present i que  l'avi m'ha confirmat.  El nom popular ofereix  una interpretació en clau d'humor d'un univers jeràrquic. El fet que siga una planta paràsita i que alhora siga tan espectacular, combinat amb el nom popular, pet de frare, forma una constel·lació irresistible davant la qual no podem  fer res més que meravellar-nos.


"Planta parasitària de les Quenopodiàcies llenyoses dels saladars i matollars halòfils"
D. Climent i Giner a Les nostres plantes.

"Campanut en la Beata
viu i no fa faena,
la seua dona li guanya
els diners a giraesquena."
popular

Canta i piula primavera
que jo eixiré a la guerra
de la terra que m'enveja
les sabates tan polides
i l'or del meu groc guanyat
sense trencar-me l'esquena
només perquè hi ha qui viu
i això pareix natural,
dels jornals fets per un altre
i ho fa com un caporal.
Mireu ministres, banquers
que tot se'ls hi dóna igual,
mentre viuen com senyors
altres han de treballar.
Així que jo uns dies trac
quan la vella ja és cremada,
a relluir la corbata
d'un groc espectacular
sense por que la gent pense 
que tant de luxe no cal.

Andreu Torregrossa
març 2012

dimarts, 27 de març de 2012

Erotokritos interpretat per Ross Daly.

Traure el sò de  les pedres, de les roques que s'enlairen en plecs impossibles per on s'esgola l'alé d'un cel com un ramat blau i negre. Belen ventades eixorques,  carrisquegen en les platges, tradueixen l'escuma en borumballes ascètiques. Viure és la pau del migdia mentre s'escolta el silenci que transcendeix la música. Escoltar-lo és el grau de maduresa que cal per recollir la mel de les notes. El tel de la nit s'abrida a la terra. Quin estiu el del 2008 a l'illa de Creta!

A Marc i a Pep, companys de viatge.

dilluns, 26 de març de 2012

LLETRERA



“I les lletreres, de fulles petites i d'un verd molt clar, tiraven unes gotetes de llet quan arrancaves alguna fulla, com si foren maretes de criar” Carmelina Sànchez Cutillas

Xiclet de clorofil·la
o violència de verd
damunt l'argila.
Solitària Messalina
mare rotunda
de llet enganyosa,
glop de disseny
de butaques impossibles
d'ombrel·les estrafolàries,
 bressols d'erugues
i bregada feminista
 no estimada pels hòmens.

dimarts, 20 de març de 2012

COLEJO

Ferran Bolta ha estat publicant una sèrie de fotografies de flors que es crien per ací. Vam tenir una confussió amb el nom d'una i finalment,i gràcies a LES NOSTRES PLANTES de Daniel Climent i Giner i a l'ajuda de l'avi, he trobat que el nom que s'ha utilitzat ací sempre és "colejó". Tirant del fil del nom he volgut donar-li protagonisme a una floreta que sempre hem vist però que mai li hem fet massa cas i he fet un poema. Utilitze la paraula plana tal i com ho fa Climent al seu llibre i no el colejó" de la gent d'Agost.

De dentetes morades
de corona proletària
habitant de l'hivern
en marges i voravies
i en solars distrets,
quin viatge farà
per la mar del fred
l'espia inadvertida
distreta, resistent,
l'amiga cinèfila
de sessions continues
al llençol del firmament,
de llàgrima fàcil
amb els amors desgraciats?
Que tingues un bon dia
paridora esvelta
del color a ple hivern,
que trobes l'illa de sol
on pondre la República.
A. T (març-2012)

diumenge, 4 de març de 2012

Les fronteres del poder.

Jo parle, jo tinc, jo soc, jo crec...., són les fronteres del llenguatge i l'origen de les nostres desgràcies. És una afirmació tan contundent que ara ja em costa seguir. És el que tenen les fronteres; que et barren el pas, que no et deixen avançar, que són un entrebanc per al creixement personal i de l'individu. Si el món és un, ¿per què tendim a la divisió?, ¿per què hi ha poderosos i oprimits?. Si ens despullem físicament i culturalment , ¿què queda? ¿No hauria de ser aquest l'objectiu comú; anar traient-nos la roba, progressivament, sensualment qui puga, i anar desvestint també, de manera constant, el pensament i les fronteres que el guien?.
Llig una cita d'Héctor Abad en un article que publica Josep Ramoneda al diari Ara: “La veritat sol ser confusa, és la mentida la que té les faccions massa nítides”. ¿És la por a la indeterminació i al caos la que ens porta a la precisió de la mentida i a la creació de les fronteres físiques i mentals? Podria ser. Els primers hòmens ja van témer les conseqüències de la vida- es van refugiar en el grup , en els límits precisos de la cova, i van començar a negar l'horitzó.
Aquests dies hem vist córrer els estudiants davant de la policia. L'uniforme, les porres, les armes – per molt de fogueig que siguen- són les fronteres del poder, el senyal que ens mostra el seu ordre i les faccions massa nítides de la seua mentida. Si evidenciem les seues imperfeccions, la humanitat que s'amaga darrere de les viseres dels cascos, i més enllà, les misèries humanes dels nostres governants, estem assolant els murs. El poder és un món que només es sosté si pot comunicar les seues certeses – les seues mentides. El dubte i el qüestionament de les fronteres, malgrat totes les incomoditats, és l'única casa que ens proporcionarà vistes noves cada matí.