Les fronteres del poder.

Jo parle, jo tinc, jo soc, jo crec...., són les fronteres del llenguatge i l'origen de les nostres desgràcies. És una afirmació tan contundent que ara ja em costa seguir. És el que tenen les fronteres; que et barren el pas, que no et deixen avançar, que són un entrebanc per al creixement personal i de l'individu. Si el món és un, ¿per què tendim a la divisió?, ¿per què hi ha poderosos i oprimits?. Si ens despullem físicament i culturalment , ¿què queda? ¿No hauria de ser aquest l'objectiu comú; anar traient-nos la roba, progressivament, sensualment qui puga, i anar desvestint també, de manera constant, el pensament i les fronteres que el guien?.

Llig una cita d'Héctor Abad en un article que publica Josep Ramoneda al diari Ara: “La veritat sol ser confusa, és la mentida la que té les faccions massa nítides”. ¿És la por a la indeterminació i al caos la que ens porta a la precisió de la mentida i a la creació de les fronteres físiques i mentals? Podria ser. Els primers hòmens ja van témer les conseqüències de la vida- es van refugiar en el grup , en els límits precisos de la cova, i van començar a negar l'horitzó.

Aquests dies hem vist córrer els estudiants davant de la policia. L'uniforme, les porres, les armes – per molt de fogueig que siguen- són les fronteres del poder, el senyal que ens mostra el seu ordre i les faccions massa nítides de la seua mentida. Si evidenciem les seues imperfeccions, la humanitat que s'amaga darrere de les viseres dels cascos, i més enllà, les misèries humanes dels nostres governants, estem assolant els murs. El poder és un món que només es sosté si pot comunicar les seues certeses – les seues mentides. El dubte i el qüestionament de les fronteres, malgrat totes les incomoditats, és l'única casa que ens proporcionarà vistes noves cada matí.