S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 31 de desembre de 2012

Feminisme.




Anit van venir uns amics a casa. Vam encetar una botella de cava i després una altra. Vam parlar de matrimonis, del paper tan important que la dona ha tingut en el disseny de la família. Algú va esmentar un sainet valencià de principis de segle que tenia per títol “La dona fa la casa”. Algú més va protestar, la Fina Redòs, amb una estridència de gènere que va ser acollida com un dejâ vu per l'assistència. Aleshores el Tono, tot deixant la copa damunt la taula i com aquell que no espera res i està acostumat a fer contribucions no remunerades a la història del pensament humà va fer una puntualització, la puntualització:

-La història que val, la que ha quedat, és la que ha fet la part femenina de l'ésser humà. 

La Fina li ho va agrair alçant-se de la cadira i fent-li un bes llarg a les galtes que va produir una ovació per part de l'assistència. Després es va tornar a seure amb el tronc dret, va mirar tothom fixament, va agafar la copa, la va alçar oferint-la al venerable i va fer un glop llarg mentre tancava els ulls.

divendres, 21 de desembre de 2012

La festa.




La festa comença
del naixement del sol,
ni mula ni bou
i butxaques sense espenta.

La festa comença.
A qui cremarem en efígie
o en cos present si és que es deixa?
La cendra és senyal d'un inici.
L'any és cíclic, la vida torna.    

 

dimarts, 18 de desembre de 2012

Mort de dama.





Dona Obdúlia de Montcada, dels Montcada de tota la vida, reina de l'illa, tot i que només per connivència social, es mor irremeiablement. La cambra on el cos magre de la vella dama comença un periple que la portarà irremissiblement cap al deteriorament, i més enllà, cap a la descomposició total, esdevé una plaça pública, un mercat de la carn, on allò més representatiu de Ciutat s'hi aplega en so d'homenatge, guiats pel deure i també per una intel·ligència més antiga, de rèptil, molt anterior als costums que es consideren bons. La lent de l'autor capta l'escena amb personatges i gestos magnificats per l'ús i la pràctica de virtuts i pecats capitals. M'ho he passat bé tornant-la a llegir. Dona Obdúlia de Montcada, dels Montcada de tota la vida, és una moribunda perenne, una curiositat estrambòtica i poc confortable.




dilluns, 17 de desembre de 2012

Epigenètica.


 
L'epigenètica diu que és la ciència que estudia tot allò que hi ha al voltant dels gens  i  influencia el seu comportament final. El doctor Daniel Closa fa una aproximació a  l'homosexualitat mitjançant aquesta dinàmica de coneixement. Conclou que l'homosexualitat sembla no tenir un origen genètic, la qual cosa deixaria sense arguments aquells que la titllen de desviació i de malaltia, i que tampoc s'han de menystenir els factors ambientals, socials, i altres.
Això ens demostra, una altra volta, que la realitat és més complexa del que alguns voldrien. Mentre alguns s'esforcen en reduir-la, en classificar-la en dues categories (bo i dolent), aquesta s'entesta en manifestar-se diversa, com una primavera desenfrenada. La conclusió del doctor Clos al seu article de l'Ara em fa enlairar dos dits en senyal de victòria. Mentre la ciència, dividida per interessos diversos, farà estudis per demostrar això i el contrari, propose que la gent llisca bones novel·les, si pot ser de final obert, escolte bona música i mire bon cinema. L'art és un fil que ens manté conscients i connectats davant les intencions poc clares de l'espai i del temps (de la història).


dimarts, 4 de desembre de 2012

A la dama de les tortugues.



Natàlia té el vol d'àguila,
la mirada alta i el turmell calent
i habita al penó més alt
del pal estret i dret
d'un castell de sucre i ombra
al carrer vell de la font.
És ella la gran dama
del Regne de les Tortugues
i sap com salvar-nos del temps,
com trobar l'ungüent, el xarop, l'adob,
per curar la ferida
i fer-la florir en un cossi,
en un calcetí de llana
o en un pensament de cartró
davant la mirada
sempre fita de Casiopea.

dijous, 29 de novembre de 2012

Marina Iborra




Marina Iborra, des d'Alacant, amb amor, amb traços cada vegada més grossos, desencisada per la perfecció de l'hiperrealisme que la va fer, pasta colors massissos i estavella crits als llenços. Ens obri la porta i em sobta el negre i la desimboltura. No era com me l'havia imaginada, vaig pensar. En veure els seus quadres la vaig fer una outsider total, sense vernís, un esperit que de tan lliure no hauria cabut en els límits de la ciutat. Al remat s'agraeixen les fites que imposa la realitat: l'ordre , el color de les parets, la funcionalitat del mobiliari. L'únic detall que marca la diferència són els seus quadres penjats i i les obres d'art, fruit, ens explica, dels intercanvis amb companys de l'ofici. Al saló, a més, hi ha un sofà que comparteix protagonisme amb un televisor de plasma de dimensions destacables i una escala de caragol metàl·lica que sembla voler xuclar-te cap al desconegut. Hi pugem amb un got d'aigua a la mà. Hi ha una llibreria a l'esquerra, i davant, a un racó, el cavallet, les pintures i les brotxes que passen el tràmit de l'espera. Hi haurà un dia, llunyà pel que veig, quan ja no ens caldrà l'art. Serà un altre món. Potser inclús hauríem de parlar d'evolució real de l'espècie. Voldrà dir que tot estarà al seu lloc. Marina, però, és una altra que veu que el silenci és fictici i vol desbocar-se en crits de color. Ens explica les històries de la seua sèrie eròtica, quan un senyora, esposa d'un jutge, la va amenaçar i després, la d'un senyor trajat, que havent passat molta estona davant dels quadres, li va espolsar que allò era amoral. Sí, el sexe masculí en erecció encara és tabú, va concloure. Mentrestant, jo pensava qui li podria comprar alguns quadres de la sèrie feminista com el d'aquella senyora gran que tots tenim per veïna, mare dels seus fills i esposa abnegada, maltractada, netejadora d'escales i urinaris, recreada a una tela amb una escopeta a la mà. Després va fer girar la mirada per l'estança i va dir que li agradava molt pintar negres. Art d'impacte, pura valentia en temps d'asèpsia primaveral.

dimecres, 14 de novembre de 2012

OLI




-->
 TEMPS  SAGRAT.
DESIG DE SAGNAR L'OLI.
DE BEURE 'L,
UNGIR-SE ELS DITS,
I LLEPAR-LOS.

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Eloi i el peixet de plata.



 
Eloi i jo jugàvem a organitzar el garaig on s'apilaven les caixes de la mudança. Hi havia les caixes de cartró lligades i plenes de coses diverses i sorprenents. Aquell dia Eloi havia decidit
que en el futur volia ser hortolà. Vendria la verdura al mercat.
  • Què val un quilo de tomates? ....I un d'albergínies?.... i les cebes què costen...?
Jo dubtava:
  • Depèn d'on les compres.
Va decidir que les vendria allà on foren més cares. Vaig intentar convèncer-lo que a la vida no tot eren diners. Em va mirar i no va dir res. Mentrestant anàvem col·locant les revistes als classificadors de cartró. Quan en teníem un ple ell el deixava al prestatge. Així vam passar la meitat del matí, sense cap novetat destacable. A poc a poc, l'ordre s'instal·lava còmodament a l'espai.
De sobte, en obrir un llibre de filosofia, va eixir un una coseta que es movia.
  • Mira, mira!...és un peixet de plata!- vaig fer jo.
  • Però no viu a l'aigua?
  • No, aquest viu als llibres.... li agraden les paraules tant que se les menja.
  • Ah, no m'ho digues...un intel·lectual...- va fer un poc decebut-.... i totes les paraules li agraden igual?
  • No ho sé, però jo diria que li agraden més les paraules boniques, no creus?
Eloi va fer que sí amb el cap i amb els ulls i vam decidir que l'adoptaríem.
  • Com que és un peixet - va dir ell - haurà de viure a una peixera.
El problema va ser que no en vam trobar cap i , temporalment, el vam fer viure dins d'una tetera de vidre. Dic temporalment, perquè Eloi havia decidit que es faria tan gran com Boli, la seua gossa, i aleshores li hauríem de buscar un lloc més gran. Mentrestant, i per fer-la créixer d'una manera ràpida, vam començar a donar-li les paraules més boniques que trobàvem. Jo vaig dir que m'agradava la paraula “eixugar”, ell “pernil”, jo “eixamorar”, ell “jugar”, jo “ riure”, ell “televisió”, i en veure la meua cara em va explicar que si havia d'estar allà tancat més valia que li posàrem aquella paraula:
  • És com el iaio que no pot eixir al carrer perquè té les cames fotudes i mira molt la tele i s'entreté.
I quan jo li vaig proposar la paraula “mar” em va dir:
  • No, que s'ofegarà.


dimecres, 3 d’octubre de 2012

PEDRA DE FE.





UN SACERDOT ( un summe sacerdot)

ALÇA UN CONDÓ AMB LES MANS
 (les dues)
I AMB VEU DE TRO CLAMA

"JO SOC EL PECAT I LA VIDA".

ELS OSSOS LI CRUIXEN

ELS GENOLLS LI FAN FIGA
(pel pes de tots els plaers)

I ENCARA DIU amen

ABANS D'ANAR-SE'N

AMB EL DIMONI

QUE LI HA PROMÉS

LA CARN ETERNA.

dimecres, 12 de setembre de 2012

ARRELS.



-->
GRÀCIES AMICS, GERMANS,
PEL CRIT DE guerra PACÍFIC
CAR NOMÉS ASPIRE A LA pau
AMB MI MATEIX I AMB ELS ALTRES.
AMB TOTA sinceritat, GRÀCIES
PER TANTES COSES, PER RES;
PER FER FRONT AL DESTÍ
AMB LA por PRECISA,
SENSE BALAFIAR RECURSOS
(SEMPRE S'HA DIT DELS CATALANS!).
GRÀCIES AMICS, germans,
PER OBRIR EL CALAIX CORCAT
ON NO HI HA RES (AIXÍ ÉS LA VIDA)
I MOSTRAR LA NUESA
DELS emperadors EQÜESTRES
QUE AMB EL FUET DE LA LLENGUA
(gens VIRTUAL)
I LA retòrica (LEGAL)
HAN JUGAT A FER RESERVES,
SEMPRE AMB respectabilitat,
ALS TERRITORIS DE L'INDI.
GRÀCIES cosins, GERMANS,
PER MOSTRAR-NOS LA DRECERA
PER ON NO S'HI VA ENLLOC,
CAR AIXÒ ÉS ,EN DEFINITIVA,
LA llibertat;
UN NO-LLOC ON PODER FER NIT.

dimarts, 28 d’agost de 2012

Hopper a Madrid.


 
    Una part de Madrid és  referent mundial de l'art amb dues col·leccions tan importants com són el Museu del Prado i la Col·lecció Thyssen. Aquesta última fa anys que funciona com un imant que atrau exposicions monogràfiques d'artistes de renom, sobretot de clàssics del s. XX. Enguany la de Hopper ha estat una exposició d'èxit.

    Més que la tècnica, allò que s'ha valorat de Hopper ha sigut el tractament dels temes i els escenaris que tria. S'ha parlat molt de la relació de l'artista amb el cinema i això es fa evident en aquelles mansions també escollides per Hitchcock que semblen fetes per a donar corda a la part més fosca de la ment. Però parlar de crim en Hopper podria semblar atrevit. El seu tema és la soledat. Els seus cossos ,més aïna semblen ànimes perdudes enmig de l'erm de la ciutat o de la classe social a la que pertanyen i sempre miren més enllà del quadre en un intent per salvar-se. La vida sempre és allò que queda fora, sempre vista a través del marc d'una finestra o d'un escenari, des del pati de butaques buit, amb el teló baixat, i amb els espectadors que esperen. Els seus personatges més coneguts sempre esperen (en una habitació d'hotel, en una benzinera) en un punt del viatge. 

    Baudalaire va parlar del tedi com un sentiment, un estat d'ànim exclusiu de la burgesia. Hopper parla també de la burgesia d'entreguerres i de la seua tendència al desdoblament, la doble vida  o la doble moral. En aquest punt, la soledat és l'avantcambra de la consciència. Si estem sols, benvinguda siga la soledat. Els velers, un altre dels seus temes, també suren solitaris damunt del perill i la bellesa que és la mar perquè en els quadres de Hopper, malgrat la força de la penombra, sempre s'imposa la llum.


divendres, 13 de juliol de 2012

FOC A MARIOLA.



Ahir vaig passar el matí a Alcoi. En acabar la feina a l'institut, vaig bambar pel carrers del centre, vaig fer una cervessa al Saragata de la Plaça del Mig, vaig tornar a voltar amunt i avall i de tant en tant, em parava a una ombra aquí i allà, a l' Antiga Plaça de Sant Francesc, a les escales del Mercat de Sant Mateu, a la Glorieta, i m'adonava que des de qualsevol lloc d'Alcoi es veu i s'intueix la muntanya, les pinedes, els sots i barrancs poblats per un verd nou que vol ser esponerós, les penyes retallades que són un abisme o un accés impossible, i en definitiva, la natura que s'imposa malgrat l'home i la seua insistència en modificar-la i acoblar-la a les seues no-necessitats. Entre aquesta natura que s'esmussa entre les cases i els ponts, hi ha els noms de la Font Roja i El Barranc del Cinc que sonen amb nitidesa. La Font Roja és una serralada regular coberta d'un magnífic bosc mediterrani adormida al Sud de la Vall. Per contra , el Barranc del Cinc crida l'atenció per la seua irregularitat. És com una ferida oberta en la roca, o millor com una vagina calcària immensa que promet plaers i refugis d'ombra i sembla que un dia va parir la ciutat. Al contrari que altres barrancs que solquen la ciutat i discorren desentesos sota els peus, el del Cinc és com un rei moro engrandit per l'alçada i a la vista de tots.
El fet és que en alçar-me hui, quina ha estat la meua sorpresa en veure'l a una foto del facebook coronat per una xemeneia de fum i flames. La Serra de Mariola es crema de la mateixa manera que fa uns dies es van cremar prop de 60.000 hectàrees de bosc a les comarques dels Serrans, Alt Palància i Camp del Túria. Al llarg d'uns dies, els pobladors de les xarxes socials passaven informacions contundents sobre els vertaders responsables del foc. Venien a dir que els culpables no són els instal·ladors de plaques solars que van originar el foc quan soldaven sinó el fet que la serra estava deixada i havia un Pla Contra incendis pendent d'aprovació des del 2007. En un altra entrada algú explicava els interessos en tres passos. Primer la Consellera de Territori i Medi Ambient anunciava que volia ampliar un abocador a la localitat de Dosaigües. En el pas dos, el Govern Valencià modificava la llei per a què es poguera construir en territori cremat i retallava les inversions en la lluita contra incendis i en el pas tres un incendi assolava el terme de Dosaigües.

El foc que va començar ahir a la vesprada avança. És una metàfora del que passa al País. Al costat de les fotografies que el publiciten, hi ha el vídeo on la diputada castellonenca Andrea Fabra, filla del sàtrapa ex-president de la Diputació de Castelló, cridava al Congrés del Diputats un “que les jodan!”. Ella pensava que el seu crit inflamat d'odi estava ben dissimulat entre els aplaudiments dels seus companys després que el President Rajoy anunciara més retallades per a funcionaris i parats i l'apujada de l'Iva en tres punts. El país es crema física i moralment. Què n'eixirà de les cendres?

dissabte, 30 de juny de 2012

divendres, 29 de juny de 2012

Amor proletari..



Hem tingut uns dies de calor excessiva. Com que aquesta vesprada ja no ho he pogut resistir més he eixit buscant un racó al poble amb aire condicionat. La gelateria estava plena de gent com jo i he segut a l'única taula buida de l'interior. Al costat una mare i una filla mullaven fartons al got d'orxata. Jo feia que fullejava el diari però de fet escoltava la conversa entre les dues dones.
  • “No tinc sort a la loteria”, ha dit la filla i després d'una pausa breu: “però soc afortunada en l'amor.”
  • “Ai l'amor!....què és l'amor?” ha preguntat la mare i amb la cullera ha recuperat un tros de fartó del got d'orxata.
  • “Mama...que jo estic molt enamorada, i ja fa molts anys que ho estic. Què tu no ho estàs del papa?”
  • “Ai!...jo estic bé... però això de l'amor pa tota la vida, què vols que et diga?. Si jo em morira hui, què tardaria ton pare en buscar-se'n una altra? Pos no són dolcetes ni res eixes ecuatorianes!...a ca cosa com siga.”
  • “Jo sí que crec en l'amor”
  • “Ai l'amor!... Si no treballes no hi ha res a fer”.

divendres, 8 de juny de 2012

Sabina i Serrat a Israel.



Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina han decidit continuar amb el concert que tenen programat pel proper 21 de juny a Telaviv. Això, malgrat les pressions de la RESCOP (Red Solidaria contra la ocupación de Palestina). La mateixa organització també va intentar parar les visites a Israel d'altres artistes i intel·lectuals com Ken Loach, Santana, Noam Chomsky i més encara. Tot això està molt bé. El que m'ha impactat és la reacció de la gran majoria de comentaristes de Público on domina l'acusació fàcil i radical i on tracten els cantants d'ovelles esgarriades.

El diari Público representa l'esquerra plural. Això no vol dir que el lector estiga per fer grans concessions. El de la dreta és un pensament còmode. Es tracta d'aplicar els vells principis de la llei del més fort. L'esquerra sempre ha habitat territoris pantanosos, d'accessos difícils, per on es circula precàriament. La intel·ligència no és patrimoni de ningú; ni la raó, ni la justícia. Tot és molt confús com ho demostren les històries de la història. Hi hauríem de tenir sempre present el bagatge moral de “Fes i deixar fer. Estima't i estima”. 

Tanta coherència i tant vehemència per part dels lectors del diari em fa por. Jo estic al costat del poble palestí perquè són els que pateixen les conseqüències de la barbàrie. Ara bé, el poble palestí és una cosa i les polítiques de guerra llençades des del poder israelià, una altra de ben diferent. Considere que aquestes persones tenen credencial suficients, capacitat intel·lectual i independència per a funcionar al marge del ramat. L'ideari d'esquerres hauria de ser una avinguda ampla i arbrada per on passeja una multitud diversa i capaç i no una corda de funambulista.


divendres, 25 de maig de 2012

El bombardeig d'Alacant de 1938.

Es compleixen 74 anys del bombardeig d'Alacant per les tropes feixistes. És un dels episodis més cruents i més oblidats de la Guerra Civil Espanyola. Entre 300 i 500 civils van morir en aquell bombardeig del Mercat Central d'Alacant.




ANIVERSARI

Alacant, dimecres, a vint i cinc
de maig de mil nou-cents trenta huit.
Hi ha un cel clar però la llum del dia
no és res si la guerra viu al cap dels hòmens.
La gent espera un camí sempre recte;
esmorzars, dinars, sopars, i un llit
amb els llençols nets. No toquen les onze.
Tampoc no sonaria la sirena
un quart més tard. No sabem l'estranyesa
de viure amb la sang, a tocar, dels cossos
esclafats a la Plaça del Mercat.
Nou pardals de ferro havien surat
l'ombra de fel en l'aigua dels inicis.
Es sostenien les barques, precàriament.
El Postiguet era com un somriure
de benvinguda. Plovien les bombes.
Els cossos les rebien amb deferència
incrèdula. Després de la derrota
es va tirar terra damunt dels cossos.
Andreu Torregrossa (25 de maig del 2012)



diumenge, 20 de maig de 2012

El Valencià a Alacant. El Casal Popular del Tio Cuc d'Alacant.



“ Pareix el Castell d'Alacant!” és una expressió que fa temps que no sent. S'utilitzava per a dir que algú (especialment si era dona) se n'havia passat dels límits marcats per la modèstia. El castell d'Alacant, o de Santa Bàrbara, que diuen els de la capital, corona el Benacantil i es deixa vore per tota la contornada, o intuir, com dient “ací estic”. Marca els límits simbòlics abans que la mar no se'ls faça seus. Fa uns anys, quan jo era un xiquet, i abans que les coses ens anaren tan bé, anar a Alacant volia dir “agarrar el cotxe d'Agost” (que és com encara la gent més major anomena l'autobús que fa el trajecte Agost-Alacant) què “per avall, l'aigua corre”. Però al fet no li mancaven elements d' aventura; no era cap banalitat. Primer suposava que la meua germana i jo no aniríem a escola. D'altra banda, Alacant significava el primer esglaó per a eixir al món, amb la conseqüència primera que ens havíem de mudar . Ara m'arriba insistent el record dels cabells mullats per la colònia Heno de Pràvia, esplanats damunt del crani per la voluntat que posava l'àvia en què res no podia quedar a l'atzar, i la ratlla a un costat, ben partida, ben recta. La quantitat d'aigua de colònia era ingent i sempre se n'escorria  temples avall i amb un moviment ràpid , amb el palmell de la mà, impedíem que ens caiguera als ulls.
    Però si una cosa ens va marcar d'una manera determinant era el fet que a Alacant es parlava castellà. Mai no vam saber on estava escrit i ningú no ho deia obertament. Era, simplement, una veritat inqüestionable, de les que no es diuen. Anys després, van venir els sociolingüistes. Els pocs que vam tenir curiositat, interés i motivació (o una voluntat manifesta en complicar-nos la vida) els vam escoltar i vam aprendre alguns conceptes que ens van ser útils a l'hora d'explicar la nostra relació amb la llengua que ens va parir i amb l'entorn, i sobretot, les conseqüències que les decisions polítiques poden tenir en la nostra existència lingüística. Vam saber  que a Alacant encara es parlava el valencià i que molts el portaven a la banda de dins de la roba, amagat de la vista dels curiosos.

   Moltes famílies podem contribuir amb les nostres històries relatives a la substitució lingüística a la ciutat d'Alacant. Quan jo era un xiquet, i fins fa relativament poc, encara pujaven molt de tant en tant les cosines d'Alacant de l'àvia. Eren filles del germà xicotet de la besàvia que havia trobat col·loc a l'Alacant desmoralitzada de la post-guerra . El valencià aleshores va esdevenir la llengua dels vençuts i ràpidament el missatge va quallar, va arrelar, va créixer i va florir en les cosines de l'àvia que pujaven al poble parlant un castellà tan fi que ni a Salamanca. No sé si va ser aleshores o abans que es va popularitzar l'expressió “alacantí, borratxo i fi”. En aquells temps tots els forasters eren d'Alacant i parlaven castellà. Aquelles dones, sense saber-ho, van inocular el virus de l'autoodi-lingüístic-no-manifest a la major part de la família. Amb mi, però, que es veu que ja aleshores tenia les defenses lingüístiques de punta i alerta, em van aprofitar de vacuna o de revulsiu.
   L'actitud lingüística acomplexada de la ciutat anava acompanyada del bombo i el plat del fals progrès. Tot això me'n va distanciar. Després vaig descobrir Barcelona, una ciutat més gran, més cosmopolita i on podia viure en la meua llengua! La història va durar quinze anys. Ara, quan he decidit tornar, la meua destinació era Agost, i de cap manera Alacant. El ressentiment i el prejudici eren com una llepassa que se m'havia agafat a la segona pell del calcetí i que no se n'anava tot i llavar-les amb insistència. "Però hi ha llum al final de túnel", vaig pensar en conèixer la gent del  Casal Popular del tio Cuc d'Alacant. Ahir vaig visitar la seu al carrer de Sant Leandre. Vam vore un documental fet per unes sòcies del Casal sobre el Valencià a Alacant. El document és imprescindible per a aquells que volen saber més sobre la relació de conflictes i adhesions de la ciutat amb la seua llengua. M'alegra moltíssim haver-los trobat. Aquest espai em dóna peu a començar una reconciliació amb una ciutat que hauria de ser la meua.

dissabte, 12 de maig de 2012

Murs.




Hi ha murs grans que mai no es diuen
de fronteres de ficció
de matèries destructibles
de diplomàtica acció
de tecnòcrates vampirs,
alçats amb paraules buides
o amb argamassa de pors,
o amb contractes rescindibles
quan el cos jau ert i eixut
i no alça la pluja l'herba.
¿Qui és aquell qui alça el mur,
la raó i la justícia?
¿No reeixirem finalment
a tallar el fil dels límits
de la física mental , del canemàs global?
Els murs són tots de la por,
de paraules i silencis,
de l'ablació de les mèdia,
o de la fe cega, absoluta,
en els dictats del mercat.
En tombarem uns i en floriran altres
mentre siga el patriotisme
el privilegi d'uns quants
i els pobres seguisquen sent
fanàtics i terroristes
que accidentalment, 
malauradament,
han nascut allà on brollen 
els recursos naturals.
Andreu  Torregrossa (maig 2012)

dilluns, 30 d’abril de 2012

Un llibre:" Qüestió de valors. Del consumisme a la sostenibilitat." de Jordi Pigem.




A tots ens pot arribar el dia en què ens regalen una Nespresso. Fa uns dies els va passar a uns amics - de gran consciència social, ecològica i econòmica. Aleshores hem de recórrer al somriure que teníem guardat, sense que es note massa, i deixar-nos emportar per la màgia del moment.

Aquests regals han acabat per marcar un moment precís en la nostra existència. Queda així patent la força del consum com un ent abstracte que guia una acció al marge de la consciència . Quina força poden tenir les idees complexes d'un filòsof davant la simplicitat d'un eslògan publicitari?   Jordi Pigem ho intenta al seu llibre. Cal obrir la porta del forn. Després, ja li traurem la calda.

 Les nostres relacions humanes i amb l'entorn són insostenibles. Això és perquè el concepte que influeix els nostres valors és el creixement quantificable. Ho experimentem des de l'escola. El xiquet relaciona aprendre, saber amb una nota que reb al final del trimestre. Com mesurem la felicitat?. Percebem el món a través d'uns valors  de jerarquia i creixement que ens han portat on estem. No es pot créixer indefinidament en un món finit. Hem de refer els nostres valors si volem que el món tinga continuïtat. Pigem proposa nous valors , sis en total, emparellats en: 1) personals (autorealització i fluir), 2) globals (revalorar el món i tenir una consciència planetària i 3) socials ( participar i relocalitzar).

Hi ha factors històrics que ens obliguen a actuar d'una manera ràpida i decidida. El canvi climàtic, el zenit del petroli (peak oil) i la crisi econòmica han fet, fan i faran, que la consciència es desenvolupe, ara ja, de manera exponencial. La sostenibilitat deixa de ser una tesi teòrica i demana una presència activa; cal desenvolupar-la.  Pigem parla de construir una consciència i uns valors que ens permeten desenvolupar una societat més equilibrada i al marge del creixement tal i com s'ha entés fins ara. En paraules d'Erich Fromm: "per primer cop a la història, la supervivència física de l'espècie humana depén d'un canvi radical en el cor humà." Cal, tal i com afirmava R. Panikkar, "un capgirament de tots els nostres sistemes de valors".

El llibre de Pigem fa de molt bon llegir. És una llàstima que més gent no en tinga accès. Al costat de la pregunta " qui no necessita una Nespresso?" podríem afegir "qui necessita un filòsof?. Sempre hi ha la possibilitat que les respostes ens sorprenguen.


dissabte, 7 d’abril de 2012

El que s'ha de dir. Günter Grass


L'escriptor alemany Günter Grass ha alçat polseguera després que publicara el passat 4 d'abril un poema on subratlla el perill que suposen les amenaces d'Israel de bombardejar Iran. El crit que convoca l'Holocaust ha arribat al cel. Aquells que administren el pensament i els béns comuns han decidit que l'escriptor de 84 anys ja està senil.
Ha de ser molt difícil fer una declaració tan robusta i tan contrària al silenci imposat en Alemanya respecte al paper conflictiu d'Israel a l'Orient Mitjà. Crec que és significatiu que haja triat la poesia per comunicar aquest pensament que és alhora precís i independent. Probablement un article hauria acabat acoblant d'una manera massa normal dins el maremàgnum del bla-bla-blà internacional. La poesia és un gènere precís i potent, i per tant més difícil de contestar. La poesia és un art vigent pot tancar un verí -parle de questions de la consciència- molt més mortal que la prosa.
Agraïsc des del meu blog la sinceritat, la independència i la força del vell i polèmic escriptor per llançar esca a les brases  de la consciència.

Però per què he estat en silenci fins ara?
Perquè pensava que els meus orígens,
desllustrats per una taca que mai no se n'anirà,
em lligaven a la creença que Israel, un país
al que estic i sempre hi estaré unit,
no podria acceptar aquesta declaració oberta.
¿Per què només ara, quan ja estic vell
i amb la tinta que encara em queda dic:
el poder nuclear d'Israel posa en perill
la pau d'un món que ja és tan fràgil?
Perquè el que s'ha de dir no pot ja esperar
i perquè amb aquesta culpa que ens llastra,
els alemanys podríem donar l'argument
 d'un crim previsible
 i perquè ara la nostra complicitat
no seria esborrada
per les excuses de sempre.
Per això he parlat,
fart de la hipocresia d'occident,
perquè espere que es desdiguen
del seu silenci els  responsables
del perill obert que encarem
i que  insistisquen als governs
d'Iran i d'Israel  que han de permetre que l'autoritat
internacional faça una inspecció lliure i oberta
del potencial i de la capacitat nuclear dels dos.

Günter Grass
(traducció de l'anglès d'Andreu Torregrossa)

dijous, 5 d’abril de 2012

Sohrab Sepehri. Les marques de l'aigua.


Sohrab Sepehri és un poeta i pintor persa que va nàixer a Kashan, a la província d'Isfahan, el 1928.
La seua poesia és una celebració de la vida, un cant a la simplicitat i a la humanitat. La seua obra és un pont entre orient i occident (budisme, misticisme i filosofia occidental).

He traduït al català un poema seu d'una altra traducció del anglès de Mahvash Shahegh.



La vida és una tradició agradable.
L'ala de la vida és més vasta que la mort.
La vida és un salt de la grandària de l'amor.
La vida no és res.
Ens vestim amb l'hàbit del costum
i oblidem.
No importa on soc
el cel sempre és meu.
Finestres, idees, amor,
la terra, tot meu.
Perquè ha d'importar si a voltes
pugen els gladiols de la nostàlgia?
Despullem-nos.
L'aigua està a tocar.
Agafem un cabàs 
i omplim-lo amb tots els verds
i tots els rojos.
No estem fets per a comprendre
el misteri de les roses
sinó per  a nadar en l'encís de les roses
o per a trobar la cançó de la veritat
entre un matí de glòria
i el segle.

dissabte, 31 de març de 2012

Pet de frare, cistanche phelypaea o l'origen de la corrupció.


 Els noms populars de les plantes són variants i canviants. És per això que es va acordar un nom científic que recull les característiques objectives. El poble, per una altra banda, en anomenar una planta, li atorgava un estatus cultural i d'una manera molt condensada explicava històries humanes. Si acudiu als manuals d'etnobotànica vigents, segurament trobareu noms variants d'aquesta flor al costat del científic. Enlloc no he trobat "pet de frare", que era el que jo tenia present i que  l'avi m'ha confirmat.  El nom popular ofereix  una interpretació en clau d'humor d'un univers jeràrquic. El fet que siga una planta paràsita i que alhora siga tan espectacular, combinat amb el nom popular, pet de frare, forma una constel·lació irresistible davant la qual no podem  fer res més que meravellar-nos.


"Planta parasitària de les Quenopodiàcies llenyoses dels saladars i matollars halòfils"
D. Climent i Giner a Les nostres plantes.

"Campanut en la Beata
viu i no fa faena,
la seua dona li guanya
els diners a giraesquena."
popular

Canta i piula primavera
que jo eixiré a la guerra
de la terra que m'enveja
les sabates tan polides
i l'or del meu groc guanyat
sense trencar-me l'esquena
només perquè hi ha qui viu
i això pareix natural,
dels jornals fets per un altre
i ho fa com un caporal.
Mireu ministres, banquers
que tot se'ls hi dóna igual,
mentre viuen com senyors
altres han de treballar.
Així que jo uns dies trac
quan la vella ja és cremada,
a relluir la corbata
d'un groc espectacular
sense por que la gent pense 
que tant de luxe no cal.

Andreu Torregrossa
març 2012

dimarts, 27 de març de 2012

Erotokritos interpretat per Ross Daly.

Traure el sò de  les pedres, de les roques que s'enlairen en plecs impossibles per on s'esgola l'alé d'un cel com un ramat blau i negre. Belen ventades eixorques,  carrisquegen en les platges, tradueixen l'escuma en borumballes ascètiques. Viure és la pau del migdia mentre s'escolta el silenci que transcendeix la música. Escoltar-lo és el grau de maduresa que cal per recollir la mel de les notes. El tel de la nit s'abrida a la terra. Quin estiu el del 2008 a l'illa de Creta!

A Marc i a Pep, companys de viatge.

dilluns, 26 de març de 2012

LLETRERA



“I les lletreres, de fulles petites i d'un verd molt clar, tiraven unes gotetes de llet quan arrancaves alguna fulla, com si foren maretes de criar” Carmelina Sànchez Cutillas

Xiclet de clorofil·la
o violència de verd
damunt l'argila.
Solitària Messalina
mare rotunda
de llet enganyosa,
glop de disseny
de butaques impossibles
d'ombrel·les estrafolàries,
 bressols d'erugues
i bregada feminista
 no estimada pels hòmens.

dimarts, 20 de març de 2012

COLEJO

Ferran Bolta ha estat publicant una sèrie de fotografies de flors que es crien per ací. Vam tenir una confussió amb el nom d'una i finalment,i gràcies a LES NOSTRES PLANTES de Daniel Climent i Giner i a l'ajuda de l'avi, he trobat que el nom que s'ha utilitzat ací sempre és "colejó". Tirant del fil del nom he volgut donar-li protagonisme a una floreta que sempre hem vist però que mai li hem fet massa cas i he fet un poema. Utilitze la paraula plana tal i com ho fa Climent al seu llibre i no el colejó" de la gent d'Agost.

De dentetes morades
de corona proletària
habitant de l'hivern
en marges i voravies
i en solars distrets,
quin viatge farà
per la mar del fred
l'espia inadvertida
distreta, resistent,
l'amiga cinèfila
de sessions continues
al llençol del firmament,
de llàgrima fàcil
amb els amors desgraciats?
Que tingues un bon dia
paridora esvelta
del color a ple hivern,
que trobes l'illa de sol
on pondre la República.
A. T (març-2012)

diumenge, 4 de març de 2012

Les fronteres del poder.

Jo parle, jo tinc, jo soc, jo crec...., són les fronteres del llenguatge i l'origen de les nostres desgràcies. És una afirmació tan contundent que ara ja em costa seguir. És el que tenen les fronteres; que et barren el pas, que no et deixen avançar, que són un entrebanc per al creixement personal i de l'individu. Si el món és un, ¿per què tendim a la divisió?, ¿per què hi ha poderosos i oprimits?. Si ens despullem físicament i culturalment , ¿què queda? ¿No hauria de ser aquest l'objectiu comú; anar traient-nos la roba, progressivament, sensualment qui puga, i anar desvestint també, de manera constant, el pensament i les fronteres que el guien?.
Llig una cita d'Héctor Abad en un article que publica Josep Ramoneda al diari Ara: “La veritat sol ser confusa, és la mentida la que té les faccions massa nítides”. ¿És la por a la indeterminació i al caos la que ens porta a la precisió de la mentida i a la creació de les fronteres físiques i mentals? Podria ser. Els primers hòmens ja van témer les conseqüències de la vida- es van refugiar en el grup , en els límits precisos de la cova, i van començar a negar l'horitzó.
Aquests dies hem vist córrer els estudiants davant de la policia. L'uniforme, les porres, les armes – per molt de fogueig que siguen- són les fronteres del poder, el senyal que ens mostra el seu ordre i les faccions massa nítides de la seua mentida. Si evidenciem les seues imperfeccions, la humanitat que s'amaga darrere de les viseres dels cascos, i més enllà, les misèries humanes dels nostres governants, estem assolant els murs. El poder és un món que només es sosté si pot comunicar les seues certeses – les seues mentides. El dubte i el qüestionament de les fronteres, malgrat totes les incomoditats, és l'única casa que ens proporcionarà vistes noves cada matí.


dilluns, 27 de febrer de 2012

Itaca. La llengua a trossos.



Els esdeveniments de les últimes setmanes, mentre a fora feia un fred de mil dimonis, ens han previngut d'una gelada total; el cor i els budells, al ritme d'una vida desbocada, descordada, descontrolada, s'han mantingut actius i calents a força d'indignació. Per acabar-ho d'adobar tot, divendres, un alumne ( a Alcoi) i que a més només havia vist un parell de voltes des que havia començat el curs, m'ha demanat per què no li parlava castellà. “Què no entens el valencià?”, li he preguntat. “Sí, lo entiendo todo pero es que me raya”, ha sigut la resposta. Totes les primaveres del món (la valenciana inclosa) se m'han posat a la boca de l'estómac i una tristesa se m'ha instal·lat al cos. La meua resposta  li va fer dir “tampoco te he dicho tanto” y per un moment hem va deixar paralitzat, amb el pensament que potser no l'acompanyava una mala intenció sinó una ignorància voluntària però alhora instigada per un ideari sinistre que tot ho controla. Qui mou els fils d'aquesta titella desballestada? Com li hauria pogut explicar al meu alumne tantes coses que em venien al cap?
Amin Maalouf té un llibret que està traduït al català com “Les identitats que maten. Per una mudialització que respecti la diversitat” És una lectura molt recomanable i en un racó que dedica al paper tan important que té l'acceptació de la llengua de l'altre diu: “ Per acostar-se sense por als altres, cal tenir els braços ben oberts i anar amb el cap alt – però només podrem obrir els braços si anem amb el cap alt. Si cada moviment que fem tenim la sensació de trair el nostre poble i de trair-nos a nosaltres mateixos, qualsevol pas en direcció dels altres és un mal pas; si estudio la llengua de l'altre i l'altre no respecta la meva, parlar la seva llengua deixa de ser un gest d'obertura per transformar-se en un acte de vassallatge i de submissió.”. Ho entendria?
Quan fa uns mesos vaig decidir tornar-me'n a casa ja feia quinze anys que rodava per Catalunya. Mai, en cap lloc, cap alumne ni ningú, no m'ha demanat que li parlara en espanyol. Tothom te clar que a Catalunya el català es una llengua d'ús normal. “Benvingut al nostre país”, m'haurien pogut dir els meus amics mentre sopàvem i els explicava el succeït. Ara que llig la magnífica traducció que Joan Francesc Mira ha fet de l'”Odissea” i si haguera tingut present la cita els hauria contestat amb les paraules d'Ulisses:
“No hi ha a Ítaca prats, i tampoc camins amples per córrer:
terra de cabres, que m'estime molt més que si fóra de poltres!”


dimecres, 8 de febrer de 2012

Pere Calders. Les ficcions de la realitat.


El Nadal passat em vaig regalar un volum; un totxo de paper. A la portada es llegeix “Pere Calders. Tots el contes” i hi ha un dibuix fet amb quatre ratlles, potser a tinta, on el contista sembla del tot conscient que l'estan retratant i a través del vidre imaginari d'unes ulleres de pasta descomunals, mira el receptor de manera precisa tot convidant-lo a entrar i alhora a mirar-s'ho tot des de fora. És un plaer submergir-se cada dia en aquestes petites joies que són els seus contes, fer que la vista passe pel llenguatge com ho faria una baieta de camussa per una superfície polida i sorprendre's de les ocurrències que hi transiten.
L'altre dia llegia un conte al meu nebot Eloi que acaba de fer 9 anys. El nen Sala, davant la tristesa que li provoca el fet que els seus adults s'hagen desfet del seu gosset, el “Turc”, troba la companyia adient en un raspall a qui dóna identitat i vida de gos de la bona. Quan vaig acabar, en l'escena precisa en la qual “Raspall” impedeix la malifeta d'un lladre i conseqüentment es guanya el reconeixement dels adult, Eloi va esbatanar els ulls negres i rodons i amb un somriure de boca esdentegada va proferir un “m'agrada!” sense fissures. Vaig pensar que això era una prova sense pal·liatius de la qualitat literària del Mestre.
Hui he matinat i encara amb el pijama posat i amb la companyia infal·lible d'un got de té he fet una passeig per la plaça pública de facebook. He segut darrere dels vidres d'un cafè a la vista dels parroquians i del públic en general i he obert el diari. Després de la immersió que aquests dies he fet en el món de Calders, no m'ha sobtat massa llegir que a Chiclana de la Frontera (Cadiz), un client d'una fruiteria s'ha trobat una granada de mà entre les creïlles que havia comprat.

diumenge, 22 de gener de 2012

Ivan Levasseur o la matèria de l'aura.

(fotos del blog de Federico Mongars)

   Farà uns dos mesos que el veig passar amunt i avall amb un caminar determinat a no arribar enlloc i amb el posat de consciència mesiànica. És una figura menuda vestida amb coloraines ètniques i tocada amb un cabell llarg i blanc i una barba blanca i llarga. Diuen que és nòmada i a més, ceramista i músic, i al meu poble, poble de ceramistes i músics, uns i altres se`l miren amb desconfiança atàvica. Ells esgrimirien  l’inconvenient de la llengua, el fet que només ha colat quatre paraules del castellà dins del seu francès i les usa de manera indiscriminada. Ningú no hauria confesat que és el seu aspecte curosament desabillat el que els provoca la prevenció. Ell en canvi, no hauria tingut cap problema en seure a qualsevol taula local a menjar putxero amb fassegures o borreta. Ho hauria agraït desbocant-se tot per les finestres menudes i negres dels seus ulls i amb gestos de vehemència de clown hauria deixat palesa la seua diferència.  
L'altre dia va fer un concert; el segon sembla ser.  M’han dit que feia dies que tocava portes per trobar músics que l’acompanyaren i certament en va trobar de molt bons; un percussionista, un celo, una flauta, un violí i una guitarra. Vaig arribar tard i ja havia començat. Em va cridar l’atenció que l’escenari estava ple d’instruments de tota  classe on destacava  un joc de campanes vidriades de blau verdós marí. Ell, ara tocava una ocarina i després una flauta i ara entrava un músic, i un altre, i un altre més, fins que tots van estar damunt de l’escenari embolcallats per l’aura del mestre de cerimònies.



    Mentrestant, la porta no parava: s’obria i es tancava. Ara era un grup d’adolescents que s’havien cansat i després algú que buscava la seua dona entre el públic i preguntava a uns i a altres. O eren pares que anaven i venien amb xiquets. A tot això, el mestre es mantenia protegit pel seu art i per la llum vermella que inundava l’escenari. A voltes alçava el cap i feia quatre gràcies als espectadors que sempre responien amb timidesa, amb por a excedir-se. Vaig canviar de lloc, més davant, més lluny de la porta. Al minut, en sentir soroll, em vaig girar i vaig vore  un matrimoni amb un xiquet.  Ell parlava pel mòbil. Vaig assajar una mirada assassina que no va passar inadvertida. Als poc minuts va ser un altre mòbil que va sonar. Em vaig girar i vaig vore que algú es posava les mans al cap en senyal de desesperació. Però l’artista i el seu art es mostraven invencibles davant les tropes bàrbares, parapetats  per una aura que no els abandonava.
De sobte, enmig d'una gas vermellós que emanava de l'escenari vaig veure aparèixer la figura l'Orfeu creuant l’erm dels segles; més vell i més menut del que jo me l'havia figurat, i  segons les circumstàncies avançava amb la mirada alta o el cap cot, i a banda i banda deixava que es consumiren les escenes humanes mentre Ell pujava les escales de la immortalitat.   Orfeu passava inadvertit però segur del seu objectiu. Només així vaig entendre que l'aura que protegia a aquells músics estava feta de la matèria més indestructible:  pura fe.