S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Eloi i el peixet de plata.



 
Eloi i jo jugàvem a organitzar el garaig on s'apilaven les caixes de la mudança. Hi havia les caixes de cartró lligades i plenes de coses diverses i sorprenents. Aquell dia Eloi havia decidit
que en el futur volia ser hortolà. Vendria la verdura al mercat.
  • Què val un quilo de tomates? ....I un d'albergínies?.... i les cebes què costen...?
Jo dubtava:
  • Depèn d'on les compres.
Va decidir que les vendria allà on foren més cares. Vaig intentar convèncer-lo que a la vida no tot eren diners. Em va mirar i no va dir res. Mentrestant anàvem col·locant les revistes als classificadors de cartró. Quan en teníem un ple ell el deixava al prestatge. Així vam passar la meitat del matí, sense cap novetat destacable. A poc a poc, l'ordre s'instal·lava còmodament a l'espai.
De sobte, en obrir un llibre de filosofia, va eixir un una coseta que es movia.
  • Mira, mira!...és un peixet de plata!- vaig fer jo.
  • Però no viu a l'aigua?
  • No, aquest viu als llibres.... li agraden les paraules tant que se les menja.
  • Ah, no m'ho digues...un intel·lectual...- va fer un poc decebut-.... i totes les paraules li agraden igual?
  • No ho sé, però jo diria que li agraden més les paraules boniques, no creus?
Eloi va fer que sí amb el cap i amb els ulls i vam decidir que l'adoptaríem.
  • Com que és un peixet - va dir ell - haurà de viure a una peixera.
El problema va ser que no en vam trobar cap i , temporalment, el vam fer viure dins d'una tetera de vidre. Dic temporalment, perquè Eloi havia decidit que es faria tan gran com Boli, la seua gossa, i aleshores li hauríem de buscar un lloc més gran. Mentrestant, i per fer-la créixer d'una manera ràpida, vam començar a donar-li les paraules més boniques que trobàvem. Jo vaig dir que m'agradava la paraula “eixugar”, ell “pernil”, jo “eixamorar”, ell “jugar”, jo “ riure”, ell “televisió”, i en veure la meua cara em va explicar que si havia d'estar allà tancat més valia que li posàrem aquella paraula:
  • És com el iaio que no pot eixir al carrer perquè té les cames fotudes i mira molt la tele i s'entreté.
I quan jo li vaig proposar la paraula “mar” em va dir:
  • No, que s'ofegarà.


2 comentaris:

novesflors ha dit...

Potser no té res a veure però en llegir la darrera frase me n'ha vingut al cap una altra: Por de la llibertat.

Molt bonic, el petit relat.

Andreu ha dit...

Gràcies, Novesflors. Ja ens encarreguem d'empotir-los la por quan som ben menuts.