Eloi i el peixet de plata.



 
Eloi i jo jugàvem a organitzar el garaig on s'apilaven les caixes de la mudança. Hi havia les caixes de cartró lligades i plenes de coses diverses i sorprenents. Aquell dia Eloi havia decidit
que en el futur volia ser hortolà. Vendria la verdura al mercat.
  • Què val un quilo de tomates? ....I un d'albergínies?.... i les cebes què costen...?
Jo dubtava:
  • Depèn d'on les compres.
Va decidir que les vendria allà on foren més cares. Vaig intentar convèncer-lo que a la vida no tot eren diners. Em va mirar i no va dir res. Mentrestant anàvem col·locant les revistes als classificadors de cartró. Quan en teníem un ple ell el deixava al prestatge. Així vam passar la meitat del matí, sense cap novetat destacable. A poc a poc, l'ordre s'instal·lava còmodament a l'espai.
De sobte, en obrir un llibre de filosofia, va eixir un una coseta que es movia.
  • Mira, mira!...és un peixet de plata!- vaig fer jo.
  • Però no viu a l'aigua?
  • No, aquest viu als llibres.... li agraden les paraules tant que se les menja.
  • Ah, no m'ho digues...un intel·lectual...- va fer un poc decebut-.... i totes les paraules li agraden igual?
  • No ho sé, però jo diria que li agraden més les paraules boniques, no creus?
Eloi va fer que sí amb el cap i amb els ulls i vam decidir que l'adoptaríem.
  • Com que és un peixet - va dir ell - haurà de viure a una peixera.
El problema va ser que no en vam trobar cap i , temporalment, el vam fer viure dins d'una tetera de vidre. Dic temporalment, perquè Eloi havia decidit que es faria tan gran com Boli, la seua gossa, i aleshores li hauríem de buscar un lloc més gran. Mentrestant, i per fer-la créixer d'una manera ràpida, vam començar a donar-li les paraules més boniques que trobàvem. Jo vaig dir que m'agradava la paraula “eixugar”, ell “pernil”, jo “eixamorar”, ell “jugar”, jo “ riure”, ell “televisió”, i en veure la meua cara em va explicar que si havia d'estar allà tancat més valia que li posàrem aquella paraula:
  • És com el iaio que no pot eixir al carrer perquè té les cames fotudes i mira molt la tele i s'entreté.
I quan jo li vaig proposar la paraula “mar” em va dir:
  • No, que s'ofegarà.


Comentaris

novesflors ha dit…
Potser no té res a veure però en llegir la darrera frase me n'ha vingut al cap una altra: Por de la llibertat.

Molt bonic, el petit relat.
14 d’octubre del 2012, a les 3:48
Andreu ha dit…
Gràcies, Novesflors. Ja ens encarreguem d'empotir-los la por quan som ben menuts.
27 d’octubre del 2012, a les 6:47
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Manifestacions a València. Reflexions.

Imatge
      Manifestacions contra els gestors de la crisi de València. La de la capital ha sigut massiva. Jo vaig estar a la d’Elx. Al final es va convertir en una manifestació contra Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana. Hi havia algú que es va esforçar en cridar “ i Sànchez també”, però va quedar neutralitzat pel convenciment general que Mazón havia sigut el màxim responsable.  No hi té cap responsabilitat el govern central? Ara comencem  amb el “ i tú més” al que ja ens ha acostumat la política. L’antisistema, la ultra-dreta per dir-ho clar, observa i veu com s’aproxima una possible oportunitat. Encara hui estan creant l’escenari que serà  quan la majoria pense que el que hi ha  no funciona. És per això que és tan perillós quan es diu allò de “tots els polítics són iguals” perquè eixe és el caldo de cultiu . El pas següent  és  que sorgisca el líder, el personatge ideal que siga capaç de dirigir les masses. Ho és Abascal; o Alvi...
Read more »

Els jardins de l'Albarda a Pedreguer.

Imatge
    Jardins de l’Albarda a Pedreguer. De camí hem vist els pins assecant-se. La sequera que patim és inèdita. A la zona àrida del país es nota menys, les plantes estan més adaptades a patir set. En canvi, la Marina Alta és una comarca on l’aigua ha caigut sempre  de manera abundant. Els pins han desenvolupat menys arrels perquè no els calien i ara s’assequen.  El paisatge no és un jardí, però un jardí pot formar part d’un paisatge si està integrat en l’entorn. De fet,  el paisatgisme es dedica a fer jardins, a dissenyar-los, a crear-los dins d’un paisatge determinat. Hi ha jardins que formen part d’un paisatge i hi ha jardins que són elements aïllats del paisatge general.  Arribem als jardins. Dins la garita de les entrades hi ha una xica que atén un grup de dones estrangeres i a fora, mig recolzat en el taulell un xic jove, moré i amb barba ben retallada els explica l’origen del nom dels jardins. És per la partida que es diu l'Albardera, esc...
Read more »

Primeres comunions.

Es dissabte. M’he despertat a les sis del matí pels trons. M’he quedat al llit fins les set, amb els ulls oberts. Quan m’he alçat he vist que el carrer estava només amerat. L’aigua no havia corregut. Ara són ja les huit, he pres dos tes i escolte la pluja xiplejar a l’altra banda de la finestra. Plou d’una manera tranquil·la i ja no trona. Hem arribat a un punt que ja no sabem què fer de tanta aigua. No estem acostumats. Fa només dues setmanes no sabíem què fer amb la sequera. Ens preguntàvem com seria l’estiu si no plovia.  Hui fa la comunió Sofia. No recorde cap comunió ploguda. He hagut de fer un esforç per empatitzar amb l’emoció dels xiquets el dia de la seua primera comunió. Jo ja ni me’n recorde si jo estava emocionat el dia de la meua primera comunió. Recorde, això sí, que un amic dels pares que tenia una parada de fruita al mercat d’Ibi, va portar caixes i caixes de fruita de temporada: cireres, albercocs, maduixes i nespres. No sé quanta fruita vaig menjar aquell dia. Mol...
Read more »