El Barranc Blanc

- A París, l’any 1936, Charles Tamkó Sirab publica “Manifeste Dimensioniste” on explica que la literatura deixarà la línia per aventurar-se en el pla, la pintura deixarà el pla per endinsar-se en l’espai, l’escultura buscarà el moviment i com a conclussió final, anuncia la conquesta artística d’allò tetradimensional. Volia dir que la línia estava al punt 0 o u o a l’inici de tot. En una entrevista que l’escriptor peruà Jaime Bayly li fa a María Kodama l’any 2013, la vidua de Borges li explica que fou el seu pare japonés qui li va ensenyar què era la belllesa quan li va mostrar una imatge de la Victoria de Samotràcia. "Però pare, si no té cap". "I qui t’ha dit que la bellesa és un cap?, mira com el vent mou la túnica. Això és la bellesa.". És el tercer punt del “Manifest….i ja fou assolit fa més de dos mil anys pels grecs i des d’aleshores anem fent voltes a la sènia. Pot ser per això el poeta hongarés va acabar dedicant-se al ioga. - Còm? - L’humanis...

--> Després d'haver passat tot el dia al carrer, la Lupe va arribar a casa amb els peus destrossats i la gorra de la CGT amb una cagada de colom i la marca que havia deixat un esguit d'ou que se n'havia eixit de mare tot perdent el seu objectiu, la seu de la diputació provincial, i havia impactat a la vora d'el senyal d'stop que hi havia just al seu costat.    - Els ous són els embrions de la revolució, no neteges mai aquesta gorra que això és un senyal. D'ací no res la mirarem i pensarem com nosaltres vam originar el canvi - va fer broma l'Enric  i encara amb més èmfasi va reprendre el discurs - Hem d'enderrocar tot l'aparell de la desesperança que han creat al nostre voltant!!!.”  Aleshores, quatre esclafits van fer volar dotzenes de coloms que s'havien refugiat als arbres i als edificis col·laterals. No, a la façana de la diputació provincial no n'hi havia cap de colom. Ja s'encarreguen d'insuflar pressupo...

Anit van venir uns amics a casa. Vam encetar una botella de cava i després una altra. Vam parlar de matrimonis, del paper tan important que la dona ha tingut en el disseny de la família. Algú va esmentar un sainet valencià de principis de segle que tenia per títol “La dona fa la casa”. Algú més va protestar, la Fina Redòs, amb una estridència de gènere que va ser acollida com un dejâ vu per l'assistència. Aleshores el Tono, tot deixant la copa damunt la taula i com aquell que no espera res i està acostumat a fer contribucions no remunerades a la història del pensament humà va fer una puntualització, la puntualització: -La història que val, la que ha quedat, és la que ha fet la part femenina de l'ésser humà.  La Fina li ho va agrair alçant-se de la cadira i fent-li un bes llarg a les galtes que va produir una ovació per part de l'assistència. Després es va tornar a seure amb el tronc dret, va mirar tothom fixament, va agafar la copa, la va alçar oferint...

  Eloi i jo jugàvem a organitzar el garaig on s'apilaven les caixes de la mudança. Hi havia les caixes de cartró lligades i plenes de coses diverses i sorprenents. Aquell dia Eloi havia decidit que en el futur volia ser hortolà. Vendria la verdura al mercat. Què val un quilo de tomates? ....I un d'albergínies?.... i les cebes què costen...? Jo dubtava: Depèn d'on les compres. Va decidir que les vendria allà on foren més cares. Vaig intentar convèncer-lo que a la vida no tot eren diners. Em va mirar i no va dir res. Mentrestant anàvem col·locant les revistes als classificadors de cartró. Quan en teníem un ple ell el deixava al prestatge. Així vam passar la meitat del matí, sense cap novetat destacable. A poc a poc, l'ordre s'instal·lava còmodament a l'espai. De sobte, en obrir un llibre de filosofia, va eixir un una coseta que es movia. Mira, mira!...és un peixet de plata!- vaig fer jo. Però no viu a l'aigua?...

Tots els dies passe per davant de “La titella del Raval” de camí a la faena, ben dematí, quan la botiga encara està tancada. Si tinc temps m'agrada parar-me i fer badar la mirada per l'aparador. N'hi ha de precioses., de titelles. M'agraden els colors tan vius i les formes que m'agiten la imaginació. Tot i això, mai no m'havia fet avant a entra-hi.  "Què  faré de les titelles?", pensava "ja no em caben més andròmines a casa". Un dia vaig passar per davant en el moment en què el propietari obria. Era un home de mitjana edat i anava ben empaquetat amb trage i corbata. El vaig trobar molt malcarat perquè quan li vaig dir “bon dia” em va repassar de dalt a baix  i ni em va contestar. Vaig pensar que matinar no li devia caure bé. A molta gent li passa. Quan vaig començar a treballar tenia un company de pis a qui no li podies dirigir la paraula fins que no passaven dues bones hores després d'haver-se alçat. Este home devia de ser d'aqu...