La línia, la Victòria de Samotràcia i el Covid-19.

- A París, l’any 1936, Charles Tamkó Sirab publica “Manifeste Dimensioniste” on explica que la literatura deixarà la línia per aventurar-se en el pla, la pintura deixarà el pla per endinsar-se en l’espai, l’escultura buscarà el moviment i com a conclussió final, anuncia la conquesta artística d’allò tetradimensional. Volia dir que la línia estava al punt 0 o u o a l’inici de tot. En una entrevista que l’escriptor peruà Jaime Bayly li fa a María Kodama l’any 2013, la vidua de Borges li explica que fou el seu pare japonés qui li va ensenyar què era la belllesa quan li va mostrar una imatge de la Victoria de Samotràcia. "Però pare, si no té cap". "I qui t’ha dit que la bellesa és un cap?, mira com el vent mou la túnica. Això és la bellesa.". És el tercer punt del “Manifest….i ja fou assolit fa més de dos mil anys pels grecs i des d’aleshores anem fent voltes a la sènia. Pot ser per això el poeta hongarés va acabar dedicant-se al ioga.

- Còm?

- L’humanisme occidental és presoner de la línia. L’humanisme té el seu origen en la línia , en la recerca, en la direcció, en el progrés. La línia en un món de circularitats  li ha donat tot el que té i alhora també l'ha limitat, no pot anar més enllà. Podem enganyar els sentits i això és el que hem fet, sense ser-ne conscients. Borges va plorar al Louvre quan Maria Kodama li va explicar que estaven davant de la Victòria de Samotràcia. Borges era un gran humanista i va condensar en quatre llàgrimes admiració i frustració. Admiració per la bellesa que l’home era capaç de generar i frustració perquè més enllà de la bellesa que Kodama li referia, la humanitat havia quedat encallada feia vint-i-cinc segles. Borges era agnòstic i va acabar prenent un cert interés en les disciplines orientals, però la seua pràctica era purament intel·lectual, linial, acumulativa. Ell,  com Joyce o Elliot o tants altres, creien en el progrés i  eren conscients de la impossibilitat d'assolir-lo.

Els egipcis, els babilonis, els maies, els inques, entre altres, i també els nostres pagesos , sempre al marge de la doctrina cristiana, concebien el temps de manera circular. El canvi es dóna en la Bíblia i en Homer i a partir d'ací tot és espera. Llargs segles teixint esperes. Encara esperem, tancats, a casa, que se'n passe el Covid-19, o que arribe la vacuna, o l'hora del sopar.

- !!!????

-  L'humanisme fa temps que dóna senyals de mort. Hem arribat al final; la línia, el camí,  ens ha menat al precipici. Fa segles que científicament hem demostrat que la terra és redona. En canvi, seguim pensant com si fos plana. Per això estem al final del precipici.

- Tot això és degut al capitalisme, a la industrialització.

- El capitalisme i la industrialització només són un subproducte de la línia. El capitalisme va canviar el llenguatge i on deia salvació va dir progrés.

- Buff, no saps com em canses....

- Els primers humans es desplaçaven pel món de manera lenta i dificultosa. Seguien les costes o els cursos d’aigua. Després, algú va pujar a un tossal i va descobrir la religió i la poesia. Alguns hi van pujar també per defensar-se. Però en definitiva vam continuar traçant línies. Si algú s'havia desviat, els romans el va tornar  a ressituar a l'ordre del pla i de la línia, ja saps, card i decumà. En definitiva ens vam convèncer que la línia era l’única manera possible d’existir, i pot ser ho era. Després, a mesura que la població va fer-se més densa a les ciutats va vindre l’acumulació; el gòtic, l’esperança fictícia del renaixement i el barroc com la ultraessència del caprici i la vol·latilitat, però també del control. Tothom se’n meravella del barroc i a a mi Roma em cansa. No puc amb el marbre i el dorat. Sóc més de les civilitzacions del desert: recorde Palmira, ara feta miques, quina llàstima! La línia, perquè ho entengues, no existeix a la natura. És una creació de la ment humana, i el barroc també. La línia és camí i també divisió. Dividim el món entre açò i allò, tenim paraules per les coses, fronteres. Ser civilitzat vol dir mantenir-te en la línia.

- Estàs barrejant coses. Qué té a veure la línia amb les paraules?

-Jo no barrege res que ja no estiga ja  barrejat. La línia està a l’inici. La paraula també. Ambdues tenen l’origen en les nostres dificultats per adaptar-nos com ho fa un llop o un porc senglar o un mico. Les altres espècies no sentencien, no tenen la necessitat de distingir entre el bé i el mal, no parlen de dependències ni de llibertat, ni tenen literatura, no parlen de la vida perquè són vida.

-Literatura? Ara flipe. Sempre ens han dit que la literatura era llibertat.

- No cal. La literatura manifesta de la manera més clara la nostra frustració i la nostra limitació. Fes un ull a les obres més importants de la literatura universal i ja em diràs si en algun punt comuniquen esperança. Si ho fan, o bé no és literatura allò que has llegit o t’han explicat ( perquè tú no lliges i ho sé)  o bé la lectura que has fet no és la que cal.

- I tú m’acuses de no llegir quan t’acabes de carregar la història de la literatura? Mira, ara no hi ha línies, not any more, ara hi ha pantalles i s’ha acabat. No m’agraden els llibres ni els museus, em semblen d’una pretensió innecessària. La pantalla ho supera tot, i el virus i el creixement exponencial. Ara no hi ha progrés, s’ha acabat el progrés, hi ha creixement viral o exponencial i punt i final. L’univers és quàntic, o això he sentit dir, i m’agrada més i sona millor. La línia ja m’embafa, sobretot després d’escoltar-te. Entenc el teu interés en fer-me entendre les coses, però entengues tú també que jo funcione millor de manera quàntica que per resumir-ho vol dir sense entendre res.

- Dubte molt que la quàntica siga el que tu dius, però pot ser tens raó. Potser la pantalla, el virus, el maleït Covid-19, i el seu creixement exponencial han vingut a qüestionar , a fer bocins, definitivament la línia, el pensament racional, l’humanisme en tota la seua extensió, segles i segles de brossa generada per la feblesa humana, per la frustració humana. Les versions oficials, el poder, encara s'aferra  a la línia. Ai, quin fracàs! La mostren en forma de gràfics, de pendents ascendent i descendents. Fixa’t en la línia i aniràs pel bon camí, et diuen; tot allò que hi ha fora de la línia et portarà a la frustració. En canvi, a fora, als carrers, al camp, a la natura, s’estableix un ordre nou, una  llei que ens neguem a acceptar com la nostra. La comprensió col·lectiva és fràgil i el silenci dels carrers és producte de la por i no de la consciència.

- Au, me’n vaig a fer-me una cervesa que flipes molt. I tu, fes com el Sirab eixe i apuntat al ioga, però t’avise que l’alcohol i les drogues tenen efectes més ràpids.