S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 30 d’octubre de 2013

La història. Dependències.

  



   La història, efectivament, ha de ser una invenció humana. Els gossos s'alegren quan em veuen; corren cap a mi. La Blanqueta em salta damunt amb els ulls expectants; l'he d'aturar amb la mà estesa damunt del llom per abaixar-la, sentint el pèl que ja li ha crescut massa després de l'última pelada. Carreguem les olives. Elles ens veuen passar, carrejant caixes amunt i avall. Deuen pensar: quins animals més estranys!. Però també el pensar deu ser una cosa exclusiva i pròpia dels humans, de la mateixa manera que ho és la història. Els animals de veres no fan aquestes coses, no inventen; mengen, caguen, senten i s'ha acabat; la seua ment no inventa mons paral·lels. Nosaltres, quan ens cansem de ser humans i volem parar la ment acudim al bagul de l'orient i anem a fer ioga, meditació, taitxí, shiatsu ....o resem el rosari i amb això fem que entenem. 

   Mire la Blanqueta i després la Boli. Són diferents, com les persones. La Boli és més poregosa. Sempre hem suposat que algú, quan era xicoteta, li va pegar. S'espanta de seguida. La vida és un misteri. ¿Hem arribat ja a la conclusió que la genètica es fa?. L'entorn, les pors, han hagut de jugar un paper fonamental. La història dels vencedors i els vençuts és la base d'allò que entenem com història. Però hi ha una altra història. La que no es diu; la que no sabem, la del dia a dia. Aquesta història que inclou les fetes individuals i les seues circumstàncies és la que  ha hagut d'influenciar la genètica; la que ha fet que nasquérem els que ho hem fet entre quatre-cents mil bil·lions de possibilitats. Llegia Robert Pinsky quan m'he trobat aquest vers: ““The past is not decent or orderly, it is made up and devious.”. Algú consideraria que aquesta és una manera de dir massa directa per a un poeta. Potser, a l'hora d'escriure'l, va entendre la importància que aquesta cosa s'havia de dir amb claredat: EL PASSAT NO ÉS NI DECENT NI ORDENAT, ÉS INVENTAT I MENTIDER. I després encara afegeix : "The man was correct when he said it was not even past." (L'home tenia raó quan va dir que ni tan sols era passat). Aquest passat de què parla el poeta podria ser la història mentidera o podria referir-se també a la inconsistència inherent a una coordenada allunyada del present a la qual només ens uneixen vincles febles com són la memòria.

   La Blanqueta i la Boli ens miren mentre carreguem les olives a la furgona. Ens estimen a la seua manera, amb una consciència de la història genètica- com ha de ser. No entenen res però tampoc hi ha res a entendre. Nosaltres treballem, carregem olives amunt i avall, les portem a l'almàssera. Tomàs ens rep a la Finca Morote com cada any. Parlem amb ell de la mala temporada que hem tingut, de la plaga de la mosca de l'oliva que n'ha fotut la meitat, de la manca de pluja, de la política local, nacional i estatal. Diu que la temporada ha estat roïna mentre reny un client, discretament, per portar-li les olives en males condicions. És el caràcter de la terra. Davant d'això podem fer poca cosa. Hui està preocupat perquè se li ha caigut el mòbil a la sèquia. Són les noves preocupacions que la història ens tenia guardades.





dissabte, 26 d’octubre de 2013

Donzelles de l'any 2000. Antologia de dones poetes dels Països Catalans.





   El passat mes de juny d'aquest 2013 es va presentar el llibre “Donzelles de l'any 2000. Antologia de dones poetes dels Països Catalans” a Agost (l'Alacantí), el poble on va nàixer una de les editores i promotores del llibre, Noèlia Díaz Vicedo. Sorprenentment, la casa de la cultura es va omplir de gent majoritàriament no acostumada a circular en carreteres poètiques i l'acte va trencar l'atonia literària del poble i es va fer evident que la poesia pot tenir un gran poder a l'hora de canviar consciències. He de reconèixer que en un primer moment em va sorprendre el títol. Ara que he tingut temps de repensa-lo, he conclòs que les paraules “Donzelles” i “2000” formen una combinació interessant en rebolcar la tradició trovadoresca de “donzelles” dins d'un univers que fa anys semblava quasi gal·làctic i de ciència ficció i que hui és una realitat manifesta. El 2000 ha deixat de ser futur per esdevenir realitat i projectar-se en propostes i canvis per a altres futurs que vindran.

    Mª Antònia Salvà, la poetessa mallorquina que es considera també la primera dona poeta moderna en català, va fer la crida el 1934 convocant les futures generacions de dones poetes: “Oh vosaltres pressentides flors d'amor i gentilesa / que viureu quan mon amor s'haurà fet esborradís....”. Aquesta antologia és la resposta a aquesta invocació i és alhora una aposta política i cultural pel territori, una aposta oberta encara i per definir que combina el pragmatisme i la màgia del cos i la veu fet poema. Aquestes poetes que formen l'antologia van nàixer en un moment històric cabdal i frontissa, on la mort del dictador marcà una fita . Avui, passada ja la primera dècada del 2000, els sistemes i els cossos han arribat a una maduresa i s'enfronten a una anàlisi i al canvi. Totes aquestes veus que s'ajunten ací, pretenen aportar saó a un panorama cultural i polític assedegat i magre després que ja s'ha evidenciat l'esgotament d'un primer projecte inicial que s'encetava els anys setanta amb la proposta fusteriana de relació política i cultural entre els territoris de parla catalana i que ara demana ser completat.

    Des dels turons que configuren l'entorn físic del poble encara queden restes de les antigues torres que vigilaven el territori. Si hi pugem, al sud-est veurem la mar. Les altres coordenades ens orienten dins d'un món sòlid on destaquen turons, pujols i serralades situats de tal manera que seria possible la comunicació d'una alçada a la següent fins a permetre'ns dibuixar una geografia de fronteres complexa on bull una mescla d'adhesions identitàries confusa. La mar és més fiable; més femenina, un univers total i circular. Quan el món masculí i sòlid de les fronteres s'esmicola tornem la mirada a la mar que ens uneix. Les paraules, aleshores, deixen de ser llances de raó vertical i prenen formes orgàniques per convocar unitats des del vers i el cos; una particular desavinença amb les velles idees de la paraula i el territori.