Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2018

Mor Lluís Alpera.

Imatge
M‘arriba la notícia de la mort de Lluís Alpera, l’home. El poeta viurà mentre llegim els seus versos. Les paraules dites tenen la qualitat de les llavors i creixen o minven o es fan fonedisses. Itaca és un regne amb peus àgils i corre davant nostre. Fer durar el viatge és viure. Però Caront sap com arribar-hi i on fondejar la barca. Una barcassa en forma d’ictus se’n porta l’home. Però el poeta viu tot tement la mort i encara la vellesa i els seus efectes al llibre que faig descansar a l’abdomen mentre arrepapat a la butaca teclege paraules a l’ordinador. Es tracta d’una edició de «Tempesta d’Argent», d’Edicions 62. El pròleg és d’Àlex Broch i sota el signant hi ha la data de desembre de 1985. És un dels primers llibres de poesia en valencià que vaig comprar o pot ser fora el primer. Hi ha una altra data sota el meu nom, a la primera pàgina: 1989. Era el meu primer any a la Facultat de Filosofia i Lletres d’Alacant i me’l creuava pels corredors. Era un home de corpenta

Breu semblança literària d'Albert Rivera,

Imatge
     La mirada d’Albert Rivera no té un objectiu precís. Vira com si seguira el vol d’una mosca. El seu centre és tridimensional; il·limitat. Els moviments que fa amb la boca tendeixen a l’horitzontalitat i a cada punt mostren les dents i la punta de la llengua. L’aspiració de Rivera és circular i de dimensions poètiques. Només la corbata, que en el seu cas pendula constantment, el manté ancorat en una superfície conflictiva, en un mar que combina líquids pactats entre l’insconscient d’un aznarisme avortat, l’FMI, l’IBEX35 i Mario Vargas Llosa. En descriure’l em ve al cap la imatge d’un petit titànic sempre al punt àlgid de la col·lissió. O si ho preferiu, imagineu aguantar la pujada de l’orgasme de manera indefinida. És un producte dissenyat per a un públic que combina aspiracions macròniques de tall nacional. Elles i ells el veuen com el fill perfecte , el gendre perfecte o l’empleat de banca perfecte. L’èxit dels que han portat l’empresa endavant

Ses Figueretes.

Imatge
                                                                                   Ses Figueretes als anys 60.       «Hi ha llocs, concorreguts abundantment, en què hom no arriba a comprendre per què hi va. En altres, l’atracció és perfectament explicable. Mallorca i Eivissa especialment es troben en aquesta situació.» La cita és de Pla.      Barrets, tendals, persianes, protegir-se del sol, menjar peix salat, pa amb oli, quedar-se com un arbre, com una pedra. Esperar com les pageses reproduïdes dels quadres naïfs o actuar, vendre l’ànima al dimoni, esdevenir producte i actor de consum, considerar el territori com a experiència . El turista és un comprador de moments. No sé si la tendència natural hauria de ser anar a la deriva. El fet és que creem la il·lusió potent de l’experiència, de l’amarratge.     Nit de Sant Joan a Ses Figueretes. L’ajuntament reparteix un total de 400 kg de llenya a les platges de Talamanca i Ses Figueretes, a

Eivissa. 1- L'essència.

Imatge
Foto d' Andreu Torregrossa    Carrer Vicent Serra Orvay a l’eixample d’Eivissa. Entrem a un forn-cafè d’estètica artesana. Tonalitats que combinen el blanc amb els colors de la fusta i el negre. Taules de fusta reciclada. Al taulell les cambreres no paren de servir cafès i pastes. A la vora pots veure el que fa de forner a través d’un finestral que convoca l’atenció dels clients. L’observe treballar. És un xicot jove i de bon veure. Enceta paquets de plàstic amb l’ajuda d’un ganivet. Dins hi ha pasta de full i barres de pa per coure. Amb un grau de destresa certer els dóna la forma que vol. Després ho diposita a llaunes i ho posa a coure al forn elèctric. Sinceritat absoluta. No s’enganya ningú. El client seu i gaudeix d’un entorn que comunica seguretat i eficiència.     Hi ha una petita cua a la porta del lavabo. Quan la cambrera que talla el bacallà se n’adona, fa un gir, fa dos colps a la porta que s’obre d’una revolada i amb dos crits fa eixir dues nenes d

Unitat i llibertat. Interpretació poètica d'un text de Keith Lowe.

Imatge
   Festes de Sant Pere a Agost. Hi ha balcons abillats amb banderes espanyoles i d’altres amb senyeres. Allò que el turista pot percebre com un fenomen estètic i si voleu poètic, respon, quan ho saps llegir, a una estructura d’objectius en conflicte. Normalment, allò que el foraster percep com a atzar és una tria més o menys conscient. L’àvia posava el cobertor. Mai no va gosar penjar cap ropó de colors llampants. El cobertor que penjava l’àvia lluïa una elegància discreta i un desencís ideològic manifest. El nacionalisme a casa nostra és relativament jove. Conten que una dona del poble que va morir a finals del segle passat, va deixar dit que li cantaren «Banderita» de cos present sota l’amenaça que els apareixeria si no ho feien. Estic en condicions d'assegurar que la demanda tenia poc a veure amb ideologies nacionals. Segurament, en la seua joventut, va experimentar algun tipus d'intensitat vital sota l'encís del ritme del conegut pasdoble. .

Història del món en quatre ratlles.

Fa 4.600 M d'anys es donaren les circumstàncies perquè es formara la terra. Fa 250 milions d'anys començaren a desenvolupar-se els primers homínids. Tot és aproximat. El llenguatge s'usa per fer divisions i fer comprensible tot el procés. Paleozòic, mesozòic, cenozòic, amb les subdivisions pertinents pintades amb colors llampants. Matèria i energia, en definitiva, o només energia?, per començar la gestació de tot allò que veig per la finestra i el punt precís on m'enteste a fer constar l'existència i la incapacitat per entendre res. Després vindran l'amor i els cementeris i un cop passades les grans guerres algú va tenir la gosadia de pensar que tot estava assolit. Va ser aleshores que una mà ens va menar al centre comercial i a la pornografia. 8 de maig del 2016

L'esperpèntic en el desencontre entre Espanya i Catalunya.

Imatge
   Esperpèntic. És la paraula que s’escolta a les tertúlies radiofòniques del matí. L’objectiu és desprestigiar l’independentisme. Funciona relativament. Han aconseguit recrear en Puigdemont la figura d’un pallasso. Si parles amb la gent corrent, el President Puigdemont és un personatge d’opereta, ningú que tinga quatre dits de front se’l prendrà seriosament. Vivim dins de bombolles informatives l’objectiu de les quals és mantenir el control del poder per unes elits. En el cas d’Espanya, les elits són les de tota la vida, les que representen la bona gent. I en aquest país la bona gent encara s’emmiralla en el president del govern , el senyor Mariano Rajoy i en el seu partit. Que algú haja invertit el contingut es sigles del PP per convertir-lo en el partit podrit també té un pes relatiu. El PP continua guanyant eleccions tot i la pèrdua constant de votants. Que no n’hi ha suficient amb el PP per governar? No passa res. Les elits ja ho tenen previst. Em trec de la mànega