L'esperpèntic en el desencontre entre Espanya i Catalunya.

   Esperpèntic. És la paraula que s’escolta a les tertúlies radiofòniques del matí. L’objectiu és desprestigiar l’independentisme. Funciona relativament. Han aconseguit recrear en Puigdemont la figura d’un pallasso. Si parles amb la gent corrent, el President Puigdemont és un personatge d’opereta, ningú que tinga quatre dits de front se’l prendrà seriosament. Vivim dins de bombolles informatives l’objectiu de les quals és mantenir el control del poder per unes elits. En el cas d’Espanya, les elits són les de tota la vida, les que representen la bona gent. I en aquest país la bona gent encara s’emmiralla en el president del govern , el senyor Mariano Rajoy i en el seu partit. Que algú haja invertit el contingut es sigles del PP per convertir-lo en el partit podrit també té un pes relatiu. El PP continua guanyant eleccions tot i la pèrdua constant de votants. Que no n’hi ha suficient amb el PP per governar? No passa res. Les elits ja ho tenen previst. Em trec de la mànega un Ciudadanos. No perdeu de vista els noms. El nom, en aquest cas, fa la cosa: partit popular, del poble, ciudadanos....el mateix gos, vull dir, amb un altre collar.

    Tota la parafernàlia estatal posada al servei del manteniment del sistema. Imaginem que el sistema és un tanc, un dipòsit ple de qualsevol líquid. Tant em fa , pel cas, que siga aigua, petroli o oli d’oliva verge extra. Durant quaranta anys hi ha hagut un consens polític en mantenir en dipòsit en unes condicions lloables. Com s’ha aconseguit? Mitjançant acords polítics moltes vegades, però segurament també per coaccions de mil tipus on la corrupció ha jugat també el seu paper. Fa més de quaranta anys moria el dictador. Tot havia de quedar com nou d’aparença però les elits que venien del franquisme no anaven a tolerar un canvi de contingut. I ací el gran invent de la Transición Espanyola; canviar-ho tot per a que res canvie. Quaranta anys de pau social no és cap cosa menyspreable. Quaranta anys de «llibertats», «d’independències judicials», «de drets socials impensables en altres temps». En definitiva, un dipòsit ple i estable . Aquest és l’escenari; la funció que s’estava representant. Que hi havia entre bastidors? Un panorama més complicat, més humà, més mediterrani, més catòlic: una Sicília sense morts, com diu el títol de la novel·la de Guillem Frontera on explica la Mallorca del boom econòmic. El títol està ben trobat. Espanya és una Sicília sense morts i encara gràcies. Els morts ja han passat. Estan a les cunetes, se’ls ha deixat en silenci, sense veu. Era part del pacte social. Silenciar els morts, els assassinats. El Espanya va bien del senyor Aznar era la veu. El senyor Aznva ensenyar a estimar els neons, els paradisos artificials.

    Esperpèntic, torne a escoltar. La paraula repetida mil vegades, rebregada fins els límits de l’extenuació. El discurs de Puigdemont des de Brussel·les renunciant a la presidència de la Generalitat Catalana és esperpèntic i més encara l’oferiment que li fa a Jordi Sánchez, empresonat, per a que siga ell president. Esperpèntic. Tot plegat, esperpèntic; un circ, ridícul, esperpèntic. Quin país...l’argumentació és sòlida, contundent. El seu país està ple de bona gent però també de gent intel·ligent, amb arguments sòlids, precisos, edificants.

    España va bien, los balcones están llenos de banderas, Marta Sánchez le ha puesto letra al himno, los catalanes son unos payasos, no tienen remedio; viva el Rey, la monarquía y la constitución (la del 155, claro), putos catalanes, a por ellos. ¿Catalán, para qué? Que estudien inglés que les harà más falta...no, si la culpa es de los inmigrantes, y de los catalanes y de los vascos.... pero si tan guapos son que se vayan. Podríem continuar. En definitiva, el dipòsit va ple. Va ple?

    El pacte de la transició s’ha esgotat. Els pactes es renoven des de la política, des del diàleg. Catalunya és un forat que es va eixamplant i per on dia a dia es perd més líquid, més estabilitat. El govern el reomple desesperadament a base de sentències judicials, càrregues policials, agitant banderes i himnes, brandant constitucions i 155s , amb actes delirants de patriotismes passats de rosca. L’anticatalanisme es tradueix en adherències populars. El nostre és un poble que se sent més realitzat amb el fracàs alié que amb el propi èxit. Saben molt bé com ens han d’alienar. Mentre rage el conflicte català no mirarem els altres forats per on se’n va tot el patrimoni potencial de convivència i estabilitat. Hi ha el forat de la corrupció, el forat de les pensions, el forat del l’atur, el forat de la monarquia, el forat de la independència judicial, el forat de la credibilitat política, el forat de la memòria històrica.... i podria continuar. La solució a tot plegat és fer veure que l’independentisme és un circ.