MALTA

 

 

 

Malta és una illa-barcassa  aturada al mig de la Mediterrània, un petit paradís acotat per la mar, una roca eixuta prenyada de salnitre i vent. Les illes són una pedra passera. Jo em podria passar la vida saltant d’illa en illa. Em produeixen una fascinació gran. Allò que és normal i desitjable és viure al continent. La gent que ha viscut a les illes, per què ho ha fet? Per què ha triat viure en un punt quan podria haver viscut en una plana?. Per què ha triat viure dins d’un parèntesi quan haguera pogut viure , més còmodament ,dins d’un paràgraf o d’un text? No ho sé. Potser he vingut a Malta a trobar la resposta. 

La primera cosa que no s’adverteix quan un arriba a Malta és la seua Africanitat. Malgrat la proximitat física, l’illa sembla fugir-ne, culturalment i moralment. M'ha semblat a mi que la història pròpia de l’illa de Malta ha estat marcada per l’obsessió d’apartar-se del continent Africà. Els maltesos no són plenament conscients que són una illa Africana i s’agarren com una llapassa a la seua història europea: la més recent, la Britànica, però també la francesa, la croada… Malta  no gosa en cap punt tocar les costes africanes, però no pot evitar que les costes d’Àfrica la toquen en forma d’immigrants, d’aquella gent que arriba i il·lumina - o taca?- amb els reflexos de la negritud una roca que sembla a la deriva del continent, desencastada i  dins una llum violenta i que anuncia el desert.  El immigrants que pul·lulen per l’illa l’acosten a allò que tem, a una negritud que va més enllà del color de la pell i que s’encasta a la por i a la pell de roca  com ho pot fer un musclo. Són cossos reals  l'iridiscència dels quals atrau i molesta per igual  locals i també el turista. O potser no és la pell, sinó la pobresa allò que més interpel·la la ment estàndard?  Bamben  pel territori  amb una bellesa nova i desforada i  escampen   la idea d’una frontera que avança, d’arenes movedisses, o la idea de les dunes del desert que fan créixer la por a la desmesura,  a la impossibilitat de salvar-se davant d’un allau d’ incertesa lacerada   o de tot  allò que es desconeix i  té la força fora mida de la pobresa. El present d'Europa és un vell vaixell imperial abandonat davant la força d’un déu indiferent i irreverent i d’uns elements naturals que juguen   impertorbables i constants, fent-se rebotar damunt d’allò que fou  l’estructura que pensàvem constant i precisa però que el temps, paciència infinita, s’ha entestat a dissoldre d’una manera integral i atòmica per integrar-la dins l’ordre real de l’univers.  

 No sé quants anys fa que l’illa ha deixat de ser blanca. Segons com es mire, mai no ho ha sigut, preguntem-li als colonitzadors britànics. El racisme és gradual i no sempre s’usa una violència marcada i manifesta i sempre té més a veure amb la pobresa que amb la tonalitat de la pell. 

  Mirem ara l’illa amb els ulls del turista. Com pot ser que  no haja desaparegut amb tanta pedra que li han extret per a fer les construccions, les importants, però també les altres, les cases de la gent? Perquè les cases de la gent s'han fet tradicionalment amb pedra de l'illa i són aquestes construccions populars les que li atorguen l'identitat estètica.  Si una cosa hi ha present a Malta és la pedra. Hi ha pedra a tot arreu, alla on xafes. O pot ser hauríem de dir que hi ha el color de la pedra, perquè en realitat és allò que primer es veu. Però l’aparença no és tot, no ho podria ser. L’aparença de pedra amaga altres coses que l’ull del turista no veu, que pot ser es nega a vore, perquè simplement no li interessa, o perquè no li convé. La mirada del turista ha de ser lleugera i vana, i si escruta en excés, si vol furgar més enllà de la màscara, esclata en bocins i esdevé una altra cosa. Shi hi ha una cosa que el turista no veu és la llengua. Hi ha el turisme lingüístic, aquells que hi van a aprendre anglès, hi ha un negoci basat en l’ensenyament de l’anglés a l’illa. Aquesta gent no vol saber que la llengua que parlen a casa i a l’esglèsia és una altra. Si ha saberen, potser quedarien decebuts. M’han dit que alguns maltesos també estan una mica decebuts pel fet de parlar-la, pel fet d’haver-la heretat de les seues mares i dels seus pares. Pel fet de no haver-la abandonat quan calia, quan els anglesos els van regalar una llengua imperial. Van ser musulmans que deixaren el pòsit de la llengua. El maltés és una llengua semítica, diuen que un àrab semblant al que es parlava a Al-Andalus i el mateix àrab que es parlava a tota Sicília.  És més fàcil que ens entenguen ells que no nosaltres a ells, diu l’Àlex, el guia. Ells, els parlants nadius de l’àrab a Egipte,  a Jordània, o a Tuníssia, han estat educats en l’àrab i a banda de l’àrab clàssic poden entendre de manera irregular i imperfecta  un ventall important de dialectes. La nostra llengua, diu, el maltés, ha sigut al llarg de molts segles, una llengua que s’ha mantingut a les llars i per parlar al carrer. No ha sigut mai una llengua xifrada ni literària. La llengua només ha començat a adquirir estatus polític després de la independència però sempre amb l’anglès fent-li ombra. L'anglès és la llengua que ens ha colonitzat les neurones i ara no la podem fer fora. La colonització lingüística de l’anglés ha sigut tan profunda i tan intensa que majoritàriament encara es pensa que ha sigut una benedicció i que gràcies a ella hem pogut emigrar. És la mentalitat de l’esclau, diu. Quan vaig estar a Copenhague vivint  la gent es meravellava perquè mai no havien vist un maltés. El nostre territori es petit i en som relativament pocs, diu.  Però un dia vaig conèixer un Australià i no es va estranyar gens que fora de Malta. A Austràlia en van emigrar un fum, més de la meitat de la població d’aleshores. Els anglesos, segons ell, no van crear cap tipus de riquesa. Es van dedicar a beure gintònics a les terrasses. Molts encara pensen que ens van donar tant. Jo dic que no . I cada volta som més gent que pensem que els anglesos ens van colonitzar l’ànima. És per això que hi ha tanta gent agraïda, perquè pràcticament ens van anular com a éssers polítics. Durant dos segles van ser ells qui van decidir per nosaltres. Ara encara ens sentim incapaços de governar-nos a nosaltres mateixos i quan els anglesos ens van deixar, perquè la realitat va ser que ens van deixar, quan Europa ens va allargar la mà, ens vam arrapar com una llapassa. És la mentalitat de l’esclau, repeteix, alça els muscles i fa un gest que sembla que vol salvar els seus i que nosaltres també els salvem. Som germans, som mediterranis. Vosaltres m’enteneu. Sí, som mediterranis i formem part d’un poble que també està en procés d’ésser arrassat per la història. Nosaltres també ens volem compresos i perdonats per la nostra inacció i que s’entenga tot el procés com inevitable. La història és la que és. El Darwinisme hi actua sempre a favor dels forts i arrasa amb el feble, amb el minoritari, amb aquell que a assumit la seua derrota. 

Si mai aneu a Malta, visitareu la Valleta, és inevitable. El viatge a Malta et porta a la Valleta. És inevitable, com la història. Potser hi ha gent que no veu res més. La Valleta és la capital i tot sembla fluir cap a ella , o , més aïna, cap al seu port i tot allò que l’envolta. La ciutat és un escenari recuperat per als turistes, per fer-los sentir bé i alhora per fer creure els nadius que s’està fent alguna cosa, que la finalitat no és la història, sinó recuperar-los a ells per a la història, com agents que ofereixen un servei fonamental a la història del present. La barcassa de pedra sura irremeiablement i amb obstacles mínims , cap a una glòria petita, la de servir el turista, modèstament, sense oferir resistència. De què val la resistència, quin sentit té quan el relat t’explica, que el turisme ha sigut la teua salvació i que no hi ha altra opció que el turisme? A tot això hi ha gent que s’ha enriquit. Alguns han venut les propietats dels avis, i això els ha creat una idea - falsa?- de poder, de seguretat, de pertànyer a una classe que decideix i que atorga el dret a existir a tots aquells que arriben de fora a treballar: africans, asiàtics, sud-americans. Hi ha gent amb pell més fosca que la meua. El pensament és irresistible quan el teu ADN recorda tants anys de despossessió i de vassallatge, i d’estar determinat a ser esclau. Aleshores, quan pensaves que tot estava perdut, arriba el turista qui t’otorga un nou estatus i et posa davant teu gent més pobra que treballarà per tu i, en definitiva, també per a ells. 

 Però l’illa té cantons molt agradables marcats per una ànima pròpia que ha sorgit d’una concepció particular de la història i de l’eclecticisme: prehistòria, medievalisme, neoclàssic, barroc…. A voltes sembla que estàs enmig d’un decorat de Joc de Trons. A voltes et sents prop de Síria o Israel , amb les construccions de pedra tradicionals, sense teulats i amb terrasses. I de sobte, com un bufetada a la cara, sorgeix Slima, com del no-res, o producte d’una mala digestió o d’un boom econòmic instigat per un turisme de sol i platja, o per un sistema financer o mafiós o corrupte. La gent, diu Àlex, ha començat a reaccionar, veu les construccions de gratacels a Slima, a primera línia, i finalment han començat a disgustar-se. Potser, diu, això vol dir que comencem a trobar una identitat pròpia. A l’illa sempre havia hagut construccions baixes. Ja ho podeu vore; el màxim eren quatre pisos, i ara…s’estan carregant el perfil de l’illa que era allò que li donava encant. Si l’illa fora una barca, o un tauló llançat al mar, ara s’afonaria per la banda de Slima. L’illa això no ho pot tolerar i jo tinc l’esperança, diu,  que la gent ho pare prompte. Fins ara, cada governant tenia una idea de l’illa i cap coincidia amb l’illa mateixa. Sempre projectaven la idea d’algú altre que venia de fora: els italians, els francesos , els anglesos…què som els maltesos?  Els que van dissenyar Slima volien fer un  Dubai. Tot això parla malament de nosaltres, però també veig que això està canviant, diu l’Àlex, que ara, després d’haver passat uns anys a Dinamarca,  es dedica a fer de guia turístic.

Malta és una illa-barcassa  aturada al mig de la Mediterrània, un petit paradís acotat per la mar, una roca eixuta prenyada de salnitre i vent. Les illes són una pedra passera. Jo em podria passar la vida saltant d’illa en illa. Em produeixen una fascinació que no és ni normal. Perquè allò que és normal és viure al continent. La gent que ha viscut a les illes, per què ho ha fet? Per què ha triat viure en un punt quan podria haver viscut en una plana?. Per què ha triat viure dins d’un parèntesi quan haguera pogut viure , més còmodament ,dins d’un paràgraf o d’un text? No ho sé. Potser he vingut a Malta a trobar la resposta. 

La primera cosa que no s’adverteix quan un arriba a Malta és la seua Africanitat. Malgrat la proximitat física, l’illa sembla fugir-ne, culturalment i moralment. M'ha semblat a mi que l a història pròpia de l’illa de Malta ha estat marcada per l’obsessió d’apartar-se del continent Africà. Els maltesos no són plenament conscients que són una illa Africana i s’agarren com una llapassa a la seua història europea: la més recent, la Britànica, però també la francesa, la croada… Malta  no gosa en cap punt tocar les costes africanes, però no pot evitar que les costes d’Àfrica la toquen en forma d’immigrants, d’aquella gent que arriba i il·lumina - o taca?- amb els reflexos de la negritud una roca que sembla a la deriva del continent, desencastada i a la deriva dins una llum que s’acosta a allò que vol ser impossible i de tan intensa, gairebé glacial.  El immigrants que pul·lulen per l’illa l’acosten a allò que tem, a una negritud que va més enllà del color de la pell i que s’encasta a la por i a la pell de roca de l’illa com ho pot fer un musclo. Són cossos reals i iridiscents, sovint molestos al ulls del local i també del turista,  que vaguen pel territori, desarrapats,   amb una bellesa nova, escampant   la idea d’una frontera que avança, d’arenes movedisses, o la idea de les dunes del desert que fan créixer la por a la desmesura,  a la impossibilitat de salvar-se davant d’un allau d’ incertesa lacerada   o de tot  allò que es desconeix i  té la força fora mida de la pobresa. El present d'Europa és un vell vaixell imperial abandonat davant la força d’un déu indiferent i irreverent i d’uns elements naturals que juguen   impertorbables i constants, fent-se rebotar damunt d’allò que fou  l’estructura que pensàvem constant i precisa però que el temps, paciència infinita, s’ha entestat a dissoldre d’una manera integral i atòmica per integrar-la dins l’ordre real de l’univers.  

 No sé quants anys fa que l’illa ha deixat de ser blanca. Segons com es mire, mai no ho ha sigut, preguntem-li als colonitzadors britànics. El racisme és gradual i no sempre s’usa una violència marcada i manifesta i sempre té més a veure amb la pobresa que amb la tonalitat de la pell. 

 Mirem ara l’illa amb els ulls del turista. Com pot ser que l’illa no haja desaparegut amb tanta pedra que li han extret per a fer les construccions, les importants, però també les altres, les cases de la gent? Si una cosa hi ha present a Malta és la pedra. Hi ha pedra a tot arreu, alla on xafes. O pot ser hauríem de dir que hi ha el color de la pedra, perquè en realitat és allò que primer es veu. Però l’aparença no és tot, no ho pdria ser. L’aparença de pedra amaga altres coses que l’ull del turista no veu, que pot ser es nega a vore, perquè simplement no li interessa, o perquè no li convé. La mirada del turista ha de ser lleugera i vana, i si escruta en excès, si vol furgar més enllà de la màscara, esclata en bocins i esdevé una altra cosa. Shi hi ha una cosa que el turista no veu és la llengua. Hi ha el turisme lingüístic, aquells que hi van a aprendre anglès, hi ha un negoci basat en l’ensenyament de l’anglés a l’illa. Aquesta gent no vol saber que la llengua que parlen a casa i a l’esglèsia és una altra. Si ha saberen, potser quedarien decebuts. M’han dit que alguns maltesos també estan una mica decebuts pel fet de parlar-la, pel fet d’haver-la heretat de les seues mares i dels seus pares. Pel fet de no haver-la abandonat quan calia, quan els anglesos els van regalar una llengua imperial. Van ser musulmans que deixaren el pòsit de la llengua. El maltés és una llengua semítica, diuen que un àrab semblant al que es parlava a Al-Andalus i el mateix àrab que es parlava a tota Sicília.  És més fàcil que ens entenguen ells que no nosaltres a ells, diu l’Àlex, el guia. Ells, els parlants nadius de l’àrab a Egipte,  a Jordània, o a Tuníssia, han estat educats en l’àrab i a banda de l’àrab clàssic poden entendre de manera irregular i imperfecta  un ventall important de dialectes. La nostra llengua, diu, el maltés, ha sigut al llarg de molts segles, una llengua que s’ha mantingut a les llars i per parlar al carrer. No ha sigut mai una llengua xifrada ni literària. La llengua només ha començat a adquirir estatus polític després de la independència però sempre amb l’anglès fent-li ombra. L'anglès és la llengua que ens ha colonitzat les neurones i ara no la podem fer fora. La colonització lingüística de l’anglés ha sigut tan profunda i tan intensa que majoritàriament encara es pensa que ha sigut una benedicció i que gràcies a ella hem pogut emigrar. És la mentalitat de l’esclau, diu. Quan vaig estar a Copenhague vivint  la gent es meravellava perquè mai no havien vist un maltés. El nostre territori es petit i en som relativament pocs, diu.  Però un dia vaig conèixer un Australià i no es va estranyar gens que fora de Malta. A Austràlia en van emigrar un fum, més de la meitat de la població d’aleshores. Els anglesos, segons ell, no van crear cap tipus de riquesa. Es van dedicar a beure gintònics a les terrasses. Molts encara pensen que ens van donar tant. Jo dic que no . I cada volta som més gent que pensem que els anglesos ens van colonitzar l’ànima. És per això que hi ha tanta gent agraïda, perquè pràcticament ens van anular com a éssers polítics. Durant dos segles van ser ells qui van decidir per nosaltres. Ara encara ens sentim incapaços de governar-nos a nosaltres mateixos i quan els anglesos ens van deixar, perquè la realitat va ser que ens van deixar, quan Europa ens va allargar la mà, ens vam arrapar com una llapassa. És la mentalitat de l’esclau, repeteix, alça els muscles i fa un gest que sembla que vol salvar els seus i que nosaltres també els salvem. Som germans, som mediterranis. Vosaltres m’enteneu. Sí, som mediterranis i formem part d’un poble que també està en procés d’ésser arrassat per la història. Nosaltres també ens volem compresos i perdonats per la nostra inacció i que s’entenga tot el procés com inevitable. La història és la que és. El Darwinisme hi actua sempre a favor dels forts i arrasa amb el feble, amb el minoritari, amb aquell que a assumit la seua derrota. 

Si mai aneu a Malta, visitareu la Valleta, és inevitable. El viatge a Malta et porta a la Valleta. És inevitable, com la història. Potser hi ha gent que no veu res més. La Valleta és la capital i tot sembla fluir cap a ella , o , més aïna, cap al seu port i tot allò que l’envolta. La ciutat és un escenari recuperat per als turistes, per fer-los sentir bé i alhora per fer creure els nadius que s’està fent alguna cosa, que la finalitat no és la història, sinó recuperar-los a ells per a la història, com agents que ofereixen un servei fonamental a la història del present. La barcassa de pedra sura irremeiablement i amb obstacles mínims , cap a una glòria petita, la de servir el turista, modèstament, sense oferir resistència. De què val la resistència, quin sentit té quan el relat t’explica, que el turisme ha sigut la teua salvació i que no hi ha altra opció que el turisme? A tot això hi ha gent que s’ha enriquit. Alguns han venut les propietats dels avis, i això els ha creat una idea - falsa?- de poder, de seguretat, de pertànyer a una classe que decideix i que atorga el dret a existir a tots aquells que arriben de fora a treballar: africans, asiàtics, sud-americans. Hi ha gent amb pell més fosca que la meua. El pensament és irresistible quan el teu ADN recorda tants anys de despossessió i de vassallatge, i d’estar determinat a ser esclau. Aleshores, quan pensaves que tot estava perdut, arriba el turista qui t’otorga un nou estatus i et posa davant teu gent més pobra que treballarà per tu i, en definitiva, també per a ells. 

 Però l’illa té cantons molt agradables marcats per una ànima pròpia que ha sorgit d’una concepció particular de la història i de l’eclecticisme: prehistòria, medievalisme, neoclàssic, barroc…. A voltes sembla que estàs enmig d’un decorat de Joc de Trons. A voltes et sents prop de Síria o Israel , amb les construccions de pedra tradicionals, sense teulats i amb terrasses. I de sobte, com un bufetada a la cara, sorgeix Slima, com del no-res, o producte d’una mala digestió o d’un boom econòmic instigat per un turisme de sol i platja, o per un sistema financer o mafiós o corrupte. La gent, diu Àlex, ha començat a reaccionar, veu les construccions de gratacels a Slima, a primera línia, i finalment han començat a disgustar-se. Potser, diu, això vol dir que comencem a trobar una identitat pròpia. A l’illa sempre havia hagut construccions baixes. Ja ho podeu vore; el màxim eren quatre pisos, i ara…s’estan carregant el perfil de l’illa que era allò que li donava encant. Si l’illa fora una barca, o un tauló llançat al mar, ara s’afonaria per la banda de Slima. L’illa això no ho pot tolerar i jo tinc l’esperança, diu,  que la gent ho pare prompte. Fins ara, cada governant tenia una idea de l’illa i cap coincidia amb l’illa mateixa. Sempre projectaven la idea d’algú altre que venia de fora: els italians, els francesos , els anglesos…què som els maltesos?  Els que van dissenyar Slima volien fer un  Dubai. Tot això parla malament de nosaltres, però també veig que això està canviant, diu l’Àlex, que ara, després d’haver passat uns anys a Dinamarca,  es dedica a fer de guia turístic.