S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 29 de novembre de 2010

Bicicleta, cullera, poma.


Vinc de veure el documental que s'ha fet sobre el dia a dia de l'ex-alcalde de Barcelona Pascual Maragall des que se li va diagnosticar la malaltia de l'Alzheimer. Potser no som conscients del canvi que aquestes declaracions públiques tindran en la percepció de la malaltia per part de la societat perquè sovint no és la malatia sinó l'estigma el que realment marca el procés del malalt. El polític insisteix que no vol que ningú senta llàstima per ell, que ningú no li diga “pobret” i al començament, quan li pregunten com li agradaria que fora aquesta pel·lícula ell contesta “divertida”.
Al documental es veu clarament com el protagonista i el seu entorn evolucionen paral·lelament mentre el procés de la pèrdua de la memòria es va tancant. L'espectador pot preveure el progressiu aïllament del personatge, la seua lluita interna per retenir el seu jo, acompanyat per la progressiva pèrdua de la consciència de la malaltia. Els seus, des de fora, procuren amortir les cada cop més sovintejades caigudes.
Ens passem la vida acumulant històries, aprenent llengües, en definitiva, retenint dades diverses. La memòria és la bastida que aguanta el personatge que som. Què queda quan aquesta es perd? Mor el que som i queda un cos. Quan deixem de reconèixer els que han compartit amb nosaltres les nostres experiències ens comencem a dissoldre. Això, amb el nostre punt de vista que valora tant la retenció , el control i l'acumulació que és el que farceix els nostres personatges, suposa una desfeta total.
Abans de la invenció de la paraula, els malalts d'Alzheimer eren bojos  o gent que simplement  "havien perdut el cap" i que sovint anaven i venien pels carrers dels nostres pobles sense mes conseqüències. Els mateixos veïns controlaven les anades i vingudes i els seguien el joc. Molts segles de pràctica havien fet encaixar el problema en tot el tinglat de les comunitats. El nom suposà la identificació de les persones com a malaltes i la seua reclusió per evitar la vergonya. Ara, l'admirable eixida de l'armari de Pascual Maragall pot començar un canvi no ja en l'avançament dels estudis que porten  millores i la cura final d'un problema que afecta  la  ment de la nostra societat , sinó un canvi de perspectiva; una nova acceptació i integració -més madura i conscient que la que teníem- de les persones afectades.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Michele Louise. Nit de cinema i torró.


El fet que Y estiga lluny i ja no em puga seguir la quotidianitat de la mateixa manera, em porta a escriure sobre els aspectes més banals de la meua existència a la ciutat que hem compartit uns anys. Crec en una força tel·lúria (o és potser de caire més astral o espiritual?) que porta a les persones a compartir un espai i un temps.
Hui em naix explicar-li i explicar-vos que ahir vam comprar el primer torró de la temporada a la torroneria Verdú, cantonada Còrsega-Passeig Sant Joan. Ja havíem passat per davant d'anada al cinema i de reüll vam vore els primers colors del Nadal i en vam intuir els plaers que se'n podien derivar. Corríem perquè, per a variar, fèiem tard.
La pel·lícula la vaig triar jo: mea culpa. És diu “Michelle Louis” i és d'uns directors francesos( B. Delépine i G. Kervern) que fan un cinema molt interessant però del que has d'estar al cas i triar el moment. La història s'integra molt bé en el moment històric que ens ha tocat viure. Comença quan el director d'una fàbrica convoca les empleades per regalar-los una bata   amb el  nom de cada una d'elles brodat. “No cal que m'ho agraiu” diu aquell senyor mentre elles se'l miren amb ulls incrèduls. Les empleades van celebrar l'ocurrència amb alcohol abundant. L'endemà, en entrar a la fàbrica , comproven amb estranyesa que  les naus estan buides .  Tampoc  no hi ha cap responsable que en puga donar explicacions; tots han fugit o s' han amagat no se sap on. La causa: una relocalització exprés.
Sona això? Les afectades es reuneixen i decideixen ajuntar els diners que els queden per pagar un professional que mate el propietari d'un tret. I qui és el propietari? Per error en van matant un i un altre i la pel·lícula s'acaba sense que hagen acomplert el seu objectiu. Per un cas algú ha descobert el responsable últim dels problemes econòmics que patim? Les multinacionals, la banca, el sistema financer? Busquem responsables o admetem que els responsables som tots, que tots hem volgut participar d'un xollo que resulta que no ho ha estat tant ?
Si ets dels que t'agrada el sentit de l'humor sense concessions al bon gust ni a la correcció política gaudiràs de la narració. A mi em va fer pensar en un Santiago Segura a la francesa o si fem un esforç de localització més gran, a l' humor del nostre Xavi Castillo (tot això salvant els gairebé murs infranquejables de les fronteres identitàries). Els directors defineixen les seues pel·lícules com a cinema anarquista; no hi ha assajos previs, les treballadores de la fàbrica són víctimes autèntiques del sistema (quina paraula aquesta!) i la intuïció és l'única arma que diuen que han fet servir a l'hora de filmar. El producte és interessant. Únicament diré que per a  un diumenge a la vesprada hauria agrait un tò més amable estèticament  i menys incisiu quant a l'anecdotari de destarifos. Això dit, els moviments obrers no s'han caracteritzat mai per tenir una estètica agradable, païble. Ha estat l'estètica un preocupació exclusivament burgesa?
De tornada i per rescabalar-nos de  la desfeta en  els nostres esperits atribulats pel món cruelment lleig del film, vam obrir les portes de la torroneria amb la frisança de retrobar el gust per la vida. El torró és un dolç proletari i alhora una excepció dignísima a la regla estètica exposada a les ratlles de dalt. L' he encetat aquest matí per esmorzar. M' he regalat un tast contundent de l'hivern que s'acosta i he celebrat la vida amb un producte d'estètica proletària impecable.

dimecres, 17 de novembre de 2010

Haití i "La bassa de la Medusa"



M'alce i amb els ulls encara embotats pel son pose aigua a escalfar. L'aroma que desprén el bon té em revifa els sentits, em torna a poc a poc al món dels desperts. Hem de posar bona cara a la vida, pense, mentre aboque l'aigua bullint a la tetera i les fulles del té verd japonés comencen a desprendre totes les suposadament propietats miraculoses. Em quede uns segons mirant la tetera blanca – quasi un litre de té que em permetrà un xarrupeig contingut al llarg del matí mentre consulte el correu i escolte la ràdio o mentre faig feina per l'institut-.
Cafè o té? Ja fa uns anys que sent el debat. El cafè és masculí, agressiu ; el té és femení i parla de la subtilesa. El cafè connecta amb un individu atrafegat i productiu; el té amb l'espiritualitat, amb un món sostingut i observant. A partir d'ací ,tinc la tentació d'entrar en una anàlisi combativa de les pràctiques d'algunes multinacionals i del fet que Nespresso ha segrestat descaradament la nostra innocència i ens ofereix a canvi una petita càpsula - el súmmum del producte neutre, privat d'història, enllaunat- amb la qual comprarem la nostra salvació .
Ho deixe ací per continuar amb el meu té; bufe i en bec un glop. Assaborisc la subtilesa de l'aspre, el retinc uns moments i me l'empasse. Mentre xarrupe abstret, amb les mans envoltant la tassa, escolte la paraula “Haití”. Em ve la imatge de “La bassa de la Medusa”, de Thèodore Gericault. El vaixell francès Medusa encalla en un banc de sorra i ràpidament s'organitza el salvament dels passatgers segons la classes social. No hi ha prou pots salvavides i s'improvisa una bassa on s'hi encabeixen 149 hòmens de la condició més baixa. El propòsit era que les barques remolcaren la bassa 50 milles fins la costa, però en vore les dificultats de l'empresa, la gent de més nissaga va insistir en tallar els caps de remolc. Dues setmanes després un altre vaixell francès rescatava els 15 nàufrags supervivents; insolació, sed, fam, canibalisme...Així és com he vist hui la gent d' Haití, surant a la mar en un bassa xicoteta i mal forjada, víctimes de l'enfermetat, de la ignorància, de la desesperació, de l'oblit de la resta del món. Qui ha manat tallar els caps de remolc?

dilluns, 8 de novembre de 2010

Visita Papal


LA SONSÒNIA DEL PODER PAPAL

   La nit anterior havíem tingut la despedida de Y. que marxa de Barcelona a Romania per amor. Potser són uns mesos només donada la situació econòmica i social del país; potser és per sempre, diu ella. Això mai es sap. La vida et dóna sorpreses. Qui m'havia de dir a mi que esperaria la visita del Papa amb tanta ànsia, amb aquest cor i la resta de vísceres ofertes, com un sacrifici impiu, a l`ànima laica ?. Durant dies, potser setmanes, el meu seny s'ha debatut entre mostrar indiferència, menyspreu o la tan ubicua i difusa  tolerància que hom predica, o bé manifestar el meu rebuig cap a una esglèsia que ha esdevingut una anacronia i que només escolta el seu monòleg que ja és un zumzumeig que adormisca i que per una altra banda ja dura uns quants massa segles. El Papa Ratzinger Z ens ha vingut a salvar dels perills del laïcisme, del caos moral que això comporta. I quina alternativa ens ofereix?. La de sempre; tornar a fer caldo amb la mateixa gallina.
La imatge de les mongetes netejant l'altar és molt descriptiva i he vist que hui els mitjans de comunicació se'n fan ressò. També han comentat a bastament aquelles declaracions papals a Compostela sobre el laïcisme i la II República. Quina barra! Qui hi ha darrere? El Rouco? Ja van dir allò de què l'esglèsia catalana no existeix. Però enmig d'aquest enrenou mediàtic, si hi ha hagut un fet que m'ha deixat totalment flaixejat ha estat la persona de la Pilar Rahola fent una defensa de la figura del Papa Ratzinguer al programa del Cuní. Per no faltar en res a la veritat he d'afegir que és cert que ha dit que no li va agradar això de les monges fent de “chaches”. Aquesta dona no deixarà mai de sorprendre'ns. Admire la seua capacitat de girar arguments, com si girara calcetins, i a més amb una lògica espaterrant.

MOSTRES DE FERVORS ALS BALCONS
Hi ha un tema que he seguit aquests dies amb un interès especial. Es tracta de la penjada d'objectes variats als balcons. Després d'uns dies de pura observació, d'ataüllar i pensar les actituds que la gent mostrava al carrer, divendres em vaig decidir a anar a buscar unes banderoles de les de “Jo no t'espero”. Ja no en quedaven . De tota manera, mentre pujava a casa no vaig deixar de mirar. Guanyava la indiferència. La gran majoria de catalans han apostat per no exhibir res que els poguera delatar. La pressió dels veïns de l'escala sovint és decisiva. A un veí que va penjar una pancarta amb el lema “El Papa pel litoral”, li van fer arribar un anònim que deia més o menys que si ell se n'anara pel litoral molts veïns li ho agrairien. Som animals simbòlics i la vida en comunitat necessita del símbol. Una societat sana creix amb el diàleg sa. Aquesta esglèsia, però, està massa mal acostumada a fer-nos empassar el seu monòleg sense que hi hagen rèpliques. És per això, però també com a resposta a moltes coses que no m'han agradat, que em vaig decidir a penjar unes paraules manllevades d'algú ben conegut i no precisament per ser “Imagine no religion”.

SOBRETOT SEGURETAT!
Dissabte a la nit quan tornava del supermercat, em vaig trobar un grup de catòlics que havien improvisat una processó.Anava la creu, símbol de salvació- per si no ho sabieu- i darrere una colla nombrosa de jóvens que cantaven i cridaven viva el Papa i després en català que visca el Papa. En un tres i no res havíem retrocedit 30 anys quan al poble fèiem les convivències o venien els missioners i recorríem els carrers a mitjanit cantant “Perdona a tu pueblo señor...”. Un espectador del happening improvisat que hi havia al meu costat va mirar cap a un balcó i li va dir a un jove, que devia ser el fill, amb un aire burleta “semblen els del “Hare Krisna”. A partir d'aquest moment els carrers es van començar a omplir de policies i mossos. Una amiga em va tocar i quan va començar a proferir paraules malsonants cap al pontífex algú li van bloquejar el telèfon.
Una altra anècdota va ser quan en tornar d'un sopar amb amics vaig trobar dos mossos a la cantonada que em van demanar acreditació per entrar a ma casa. Al meu DNI no hi ha l'adreça de Barcelona, i tampoc valia el Carnet de la biblioteca del barri, ni el del gimnàs i quan ja m'anava fent a la idea d'arraulir-me a un racó del caixer més proper se'm va ocórrer ( a mi que no a ells!) que els podia deixar el DNI i anar a buscar una factura on constara el meu nom i l'adreça. En aquell moment , mentre pensava una possible eixida vaig presenciar com el mosso deixava passar una noia que portava acreditació, però no a la seua parella. Ell va marxar a dormir a casa dels seus pares mentre deia: “el Papa no vol que follem aquesta nit”.