S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 29 de novembre de 2010

Bicicleta, cullera, poma.


Vinc de veure el documental que s'ha fet sobre el dia a dia de l'ex-alcalde de Barcelona Pascual Maragall des que se li va diagnosticar la malaltia de l'Alzheimer. Potser no som conscients del canvi que aquestes declaracions públiques tindran en la percepció de la malaltia per part de la societat perquè sovint no és la malatia sinó l'estigma el que realment marca el procés del malalt. El polític insisteix que no vol que ningú senta llàstima per ell, que ningú no li diga “pobret” i al començament, quan li pregunten com li agradaria que fora aquesta pel·lícula ell contesta “divertida”.
Al documental es veu clarament com el protagonista i el seu entorn evolucionen paral·lelament mentre el procés de la pèrdua de la memòria es va tancant. L'espectador pot preveure el progressiu aïllament del personatge, la seua lluita interna per retenir el seu jo, acompanyat per la progressiva pèrdua de la consciència de la malaltia. Els seus, des de fora, procuren amortir les cada cop més sovintejades caigudes.
Ens passem la vida acumulant històries, aprenent llengües, en definitiva, retenint dades diverses. La memòria és la bastida que aguanta el personatge que som. Què queda quan aquesta es perd? Mor el que som i queda un cos. Quan deixem de reconèixer els que han compartit amb nosaltres les nostres experiències ens comencem a dissoldre. Això, amb el nostre punt de vista que valora tant la retenció , el control i l'acumulació que és el que farceix els nostres personatges, suposa una desfeta total.
Abans de la invenció de la paraula, els malalts d'Alzheimer eren bojos  o gent que simplement  "havien perdut el cap" i que sovint anaven i venien pels carrers dels nostres pobles sense mes conseqüències. Els mateixos veïns controlaven les anades i vingudes i els seguien el joc. Molts segles de pràctica havien fet encaixar el problema en tot el tinglat de les comunitats. El nom suposà la identificació de les persones com a malaltes i la seua reclusió per evitar la vergonya. Ara, l'admirable eixida de l'armari de Pascual Maragall pot començar un canvi no ja en l'avançament dels estudis que porten  millores i la cura final d'un problema que afecta  la  ment de la nostra societat , sinó un canvi de perspectiva; una nova acceptació i integració -més madura i conscient que la que teníem- de les persones afectades.

1 comentari:

conxa ha dit...

Crec que és molt important que personatges públics i amb un ressó mediàtic, com ell, facin aquestes coses; si més no, per normalitzar i concienciar la gent.

Conxa