S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 25 de gener de 2009

La senyora Gotzone Mora. Qui se'n recorda?

La meua adhesió i solidaritat amb totes les víctimes de la violència vinga d'on vinga. També amb aquelles víctimes del que anomenem terrorisme, terme que jo ampliaria per denominar actes que ara s'anomenen de defensa dels interessos nacionals. Darrere d'aquesta afirmació no pot seguir cap “però” i el que continua ho escric amb la voluntat de què contribuisca a construir i fonamentar les bones pràctiques i la millor convivència.

Vivim en una societat on desdejunem , dinem i sopem informació (que rima amb banalització). No fa molt de temps que passàvem estones que pretenien ser històriques amb la senyora Gotzone Mora. Les seues polèmiques declaracions polítiques i les consequències que se'n derivaven van ser carnassa per a mitjans de comunicació públics i privats. No culpe a qui després d'aquestes línies no sap de qui parle. A mi em va passar el mateix quan vaig sentir el nom. La memòria és esquiva i necessita d'un reforç continuat. Va ser ahir quan per primera volta vaig vore la cara de la senyora Gotzone i la dels que vaig (vam) intuir que eren els seus guàrdies de seguretat. Amb l'actitud paternalista dels polítics que fan campanya els 365 dies de l'any se'ns va acostar a un grup per saludar els que ella va definir com “los jóvenes de la Casa de València”. Estic segur que conscientment va ignorar la realitat de què no estàvem allà precisament per gust sinó per obligació. Algú va afegir quan ella ja havia deixat el grup: “és simpàtica”. Hui l'hem tornada a trobar quan feia de mantenidora en un acte regionalista i amb vocació regionalitzadora organitzat per la mateixa institució en un hotel de la ciutat, perquè allà tornàvem a estar els dolçainers envoltats de tanta bellesa fallera i dels Cavallers de la Ploma (i el nom no és broma).

Aquesta vesprada quan he arribat a casa he buscat al google alguna informació sobre aquesta dona. Naturalment he trobat opinions per a tots els gustos i dades interessants sobre la seua trajectòria política que és la que més ens pot interessar. Com comprovareu a continuació, les seues gestes polítiques li poden donar o bé l'entrada al cel on menjarà rotllets amb mel amb Sant Pere i amb tots els papes, capellans i gent de bé com Aznar i Bush o a l'infern a bullir a les calderes com ho farem la majoria dels mortals.
En faig un resum. Estos mandamientos se resumen en dos: el 2008 els sociates la van expulsar injustament del PSE-EE per demanar el vot per al PP i després d'una relació curta amb l'Espe (l'Aguirre), ara és Secretària Autonòmica d'Immigració i Ciutadania del govern de la Comunitat Valenciana (per qui no ho sàpiga encara, en mans del PP). Dos apunts breus: 1- Mora dixit “el meu desacord amb Zapatero m'ha situat per “damunt de les sigles” i 2- participa al programa La Linterna de la Cope, dirigit per César Vidal. Tot això ens pot fer sospitar que la senyora Gotzone és dels bons i que anirà al cel.

Ironies a banda, he aprofitat aquesta experiència vital per recordar els fets, idees i milacres de la senyora Gotzone Mora tocant la política antiterrorista i m'he permés relacionar-ho amb la seua infranquejable fé cristiana. Ella mateixa ho ha evidenciat en la seua intervenció en l'acte esmentat. Per fer-ho he tirat mà d'una llibreta on vaig apuntant frases que sent o llig i que m'agraden i n'he trobat una que diu “ La justícia és un ideal humà i la compassió un ideal diví”. Claríssimament el meu i el seu Déu no són els mateixos. El meu ens invita a superar la màxima del “ojo por ojo...” , a què ens situem com bé diu la senyora Gotzone “per damunt de les sigles” i dels interessos personals per tirar del carro i anar tancant algunes de les nombroses ferides sagnants que tenim obertes al nostre món. No és el Déu de la guerra ni de l'enfrontament.

Ens diuen alguns savis de l'Orient que hem de mirar amb el tercer ull. Hi ha tantes visions com persones i d'ací ve el conflicte. La sol·lució no pot dependre només de nosaltres; no podem perdre de vista l'altre i els seus interessos que són distints. En aquestes condicions l'única cosa que podem fer és crear les condicions per aconseguir el que volem. En teoria seria més fàcil eliminar el problema com han intentat fer-ho tants hitlers en la trista història de l'humanitat; en la pràctica, aquesta és la millor manera de perpetuar-lo i de fer-lo crèixer.

El meu respecte més sincer a la persona de la senyora Gotzone Mora, la meua solidaritat com a víctima de les amenaces d'una banda terrorista que hauria de desaparèixer del mapa i el meu desacord en el seu mètode d'acció política.

dilluns, 19 de gener de 2009

Matí següent a un sopar amb amics a casa


Després d´haver solventat el caos produit per la nit,
-els gots escurats, les bosses de brossa a la porta-
sec breu i escric: 
al carrer ,uns vells fan el pas maldestre sota l´anticicló persistent;
la Sagrada Família, edifici insigne, segell de marca,
enregistra les munions de turistes als anals més efímers
i endevine, darrere dels murs i entre la murta,
els cossos lliurats a l´art del desig;
heu marxat, heu deixat l´espai net com un llibre de sal
i les veus ordenades, acomodades a les cadires.

Andreu

diumenge, 11 de gener de 2009

Manifestació per palestina

He assistit a la manifestació en solidaritat amb el poble palestí a Barcelona. He anat amb els companys valencians i hem portat les dolçaines(versió valenciana de la gralla). La gent semblava sentir-se còmoda o almenys així ho he percebut; uns seguien el ritme i altres ballaven. Passa sovint a les manifestacions que no acabes amb la companyia amb què comences i quan estàvem a l'alçada del Palau de la Música ens hem vist físicament integrats dins d'un grup que cridaven consignes en àrab, sostenien amb els braços amunt el cos d'un home i mostraven nines embolcallades amb un sudari blanc ensangonat. Hem continuat tocant tot i que ens començàvem a sentir més incòmodes fins que un senyor amb accent argentí ens ha fet parar alçant els braços i cridant “escuchen las consignas!!...esto es un acto político y aquí no hay música, si quiero música me voy al auditorio pero no aquí!!...”. La meua capacitat de resposta ha quedat totalment anihilada davant d'una reacció tan irada, però l'efecte ha estat immediat ; hem deixat de tocar. Un noi àrab del costat s'ha mostrat comprensiu amb la situació en què ens trobàvem i ens ha explicat que els musulmans no entenen la música en una manifestació, que aquestes manifestacions eren per demostrar dolor, però que ell entenia que tots estàvem per la mateixa causa. Aquesta escena patida m'ha fet recordar el meu viatge a Síria quan algú ens va explicar que la cultura del Pròxim Orient estava molt lligada a la mort. Cada vegada veig més clar que la mort no ha de ser un tabú però, podem superar l'odi amb dosis continues d'odi i de dolor? No ajudaria més la música, l'art i la celebració de la vida a enderrocar els murs aixecats per interessos polítics i religiosos?