Manifestació per palestina

He assistit a la manifestació en solidaritat amb el poble palestí a Barcelona. He anat amb els companys valencians i hem portat les dolçaines(versió valenciana de la gralla). La gent semblava sentir-se còmoda o almenys així ho he percebut; uns seguien el ritme i altres ballaven. Passa sovint a les manifestacions que no acabes amb la companyia amb què comences i quan estàvem a l'alçada del Palau de la Música ens hem vist físicament integrats dins d'un grup que cridaven consignes en àrab, sostenien amb els braços amunt el cos d'un home i mostraven nines embolcallades amb un sudari blanc ensangonat. Hem continuat tocant tot i que ens començàvem a sentir més incòmodes fins que un senyor amb accent argentí ens ha fet parar alçant els braços i cridant “escuchen las consignas!!...esto es un acto político y aquí no hay música, si quiero música me voy al auditorio pero no aquí!!...”. La meua capacitat de resposta ha quedat totalment anihilada davant d'una reacció tan irada, però l'efecte ha estat immediat ; hem deixat de tocar. Un noi àrab del costat s'ha mostrat comprensiu amb la situació en què ens trobàvem i ens ha explicat que els musulmans no entenen la música en una manifestació, que aquestes manifestacions eren per demostrar dolor, però que ell entenia que tots estàvem per la mateixa causa. Aquesta escena patida m'ha fet recordar el meu viatge a Síria quan algú ens va explicar que la cultura del Pròxim Orient estava molt lligada a la mort. Cada vegada veig més clar que la mort no ha de ser un tabú però, podem superar l'odi amb dosis continues d'odi i de dolor? No ajudaria més la música, l'art i la celebració de la vida a enderrocar els murs aixecats per interessos polítics i religiosos?

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Manifestacions a València. Reflexions.

Imatge
      Manifestacions contra els gestors de la crisi de València. La de la capital ha sigut massiva. Jo vaig estar a la d’Elx. Al final es va convertir en una manifestació contra Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana. Hi havia algú que es va esforçar en cridar “ i Sànchez també”, però va quedar neutralitzat pel convenciment general que Mazón havia sigut el màxim responsable.  No hi té cap responsabilitat el govern central? Ara comencem  amb el “ i tú més” al que ja ens ha acostumat la política. L’antisistema, la ultra-dreta per dir-ho clar, observa i veu com s’aproxima una possible oportunitat. Encara hui estan creant l’escenari que serà  quan la majoria pense que el que hi ha  no funciona. És per això que és tan perillós quan es diu allò de “tots els polítics són iguals” perquè eixe és el caldo de cultiu . El pas següent  és  que sorgisca el líder, el personatge ideal que siga capaç de dirigir les masses. Ho és Abascal; o Alvi...
Read more »

Els jardins de l'Albarda a Pedreguer.

Imatge
    Jardins de l’Albarda a Pedreguer. De camí hem vist els pins assecant-se. La sequera que patim és inèdita. A la zona àrida del país es nota menys, les plantes estan més adaptades a patir set. En canvi, la Marina Alta és una comarca on l’aigua ha caigut sempre  de manera abundant. Els pins han desenvolupat menys arrels perquè no els calien i ara s’assequen.  El paisatge no és un jardí, però un jardí pot formar part d’un paisatge si està integrat en l’entorn. De fet,  el paisatgisme es dedica a fer jardins, a dissenyar-los, a crear-los dins d’un paisatge determinat. Hi ha jardins que formen part d’un paisatge i hi ha jardins que són elements aïllats del paisatge general.  Arribem als jardins. Dins la garita de les entrades hi ha una xica que atén un grup de dones estrangeres i a fora, mig recolzat en el taulell un xic jove, moré i amb barba ben retallada els explica l’origen del nom dels jardins. És per la partida que es diu l'Albardera, esc...
Read more »

Primeres comunions.

Es dissabte. M’he despertat a les sis del matí pels trons. M’he quedat al llit fins les set, amb els ulls oberts. Quan m’he alçat he vist que el carrer estava només amerat. L’aigua no havia corregut. Ara són ja les huit, he pres dos tes i escolte la pluja xiplejar a l’altra banda de la finestra. Plou d’una manera tranquil·la i ja no trona. Hem arribat a un punt que ja no sabem què fer de tanta aigua. No estem acostumats. Fa només dues setmanes no sabíem què fer amb la sequera. Ens preguntàvem com seria l’estiu si no plovia.  Hui fa la comunió Sofia. No recorde cap comunió ploguda. He hagut de fer un esforç per empatitzar amb l’emoció dels xiquets el dia de la seua primera comunió. Jo ja ni me’n recorde si jo estava emocionat el dia de la meua primera comunió. Recorde, això sí, que un amic dels pares que tenia una parada de fruita al mercat d’Ibi, va portar caixes i caixes de fruita de temporada: cireres, albercocs, maduixes i nespres. No sé quanta fruita vaig menjar aquell dia. Mol...
Read more »