S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 11 de gener de 2009

Manifestació per palestina

He assistit a la manifestació en solidaritat amb el poble palestí a Barcelona. He anat amb els companys valencians i hem portat les dolçaines(versió valenciana de la gralla). La gent semblava sentir-se còmoda o almenys així ho he percebut; uns seguien el ritme i altres ballaven. Passa sovint a les manifestacions que no acabes amb la companyia amb què comences i quan estàvem a l'alçada del Palau de la Música ens hem vist físicament integrats dins d'un grup que cridaven consignes en àrab, sostenien amb els braços amunt el cos d'un home i mostraven nines embolcallades amb un sudari blanc ensangonat. Hem continuat tocant tot i que ens començàvem a sentir més incòmodes fins que un senyor amb accent argentí ens ha fet parar alçant els braços i cridant “escuchen las consignas!!...esto es un acto político y aquí no hay música, si quiero música me voy al auditorio pero no aquí!!...”. La meua capacitat de resposta ha quedat totalment anihilada davant d'una reacció tan irada, però l'efecte ha estat immediat ; hem deixat de tocar. Un noi àrab del costat s'ha mostrat comprensiu amb la situació en què ens trobàvem i ens ha explicat que els musulmans no entenen la música en una manifestació, que aquestes manifestacions eren per demostrar dolor, però que ell entenia que tots estàvem per la mateixa causa. Aquesta escena patida m'ha fet recordar el meu viatge a Síria quan algú ens va explicar que la cultura del Pròxim Orient estava molt lligada a la mort. Cada vegada veig més clar que la mort no ha de ser un tabú però, podem superar l'odi amb dosis continues d'odi i de dolor? No ajudaria més la música, l'art i la celebració de la vida a enderrocar els murs aixecats per interessos polítics i religiosos?