Eivissa. 1- L'essència.

Foto d' Andreu Torregrossa

   Carrer Vicent Serra Orvay a l’eixample d’Eivissa. Entrem a un forn-cafè d’estètica artesana. Tonalitats que combinen el blanc amb els colors de la fusta i el negre. Taules de fusta reciclada. Al taulell les cambreres no paren de servir cafès i pastes. A la vora pots veure el que fa de forner a través d’un finestral que convoca l’atenció dels clients. L’observe treballar. És un xicot jove i de bon veure. Enceta paquets de plàstic amb l’ajuda d’un ganivet. Dins hi ha pasta de full i barres de pa per coure. Amb un grau de destresa certer els dóna la forma que vol. Després ho diposita a llaunes i ho posa a coure al forn elèctric. Sinceritat absoluta. No s’enganya ningú. El client seu i gaudeix d’un entorn que comunica seguretat i eficiència. 

   Hi ha una petita cua a la porta del lavabo. Quan la cambrera que talla el bacallà se n’adona, fa un gir, fa dos colps a la porta que s’obre d’una revolada i amb dos crits fa eixir dues nenes d’uns huit o deu anys: «ya està bien, os he dicho mil veces que no se juega al monopoli en el aseo». Els clients ens mirem uns a altres en un punt que vira entre la consternació i el divertiment. Darrere de la barra res no canvia: serveixen cafès i sucs naturals i despatxen barres de pa de tota mena: de llavors, d’espelta, de soja. El forner no dóna abast a obrir paquets de plàstic. A la vora de l’entrada hi ha una pissarra on es recomana tastar l’Açai Bowl per esmorzar.

   ¿Com no s’enfonsa una illa tan petita amb tanta gent, com a mínim una mica, per les vores? És a la costa on s’evidencia una densitat humana més gran. Ens serveixen un suc de taronja amb un got de vidre gruixut i alt, escultural. Per un moment pense que encara no he eixit de l’aeroport. L’aeroport, més que una connexió física és un concepte. La influència de l’aeroport és consistent i ubiqua. Alguns turistes s’entesten a creure que trobaran l’essència dels lloc que visiten. L’autèntic és pura reproducció, com la imatge de la Eivissenca captada a les pintures naïfs de l’hotel Ses Figueretes. L’autenticitat radica en el crit de la cambrera que talla el bacallà quan treu les nenes del lavabo.