S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 16 de maig de 2011

DEMOCRÀCIA REAL JA. La revolució de les titelles.




Tots els dies passe per davant de “La titella del Raval” de camí a la faena, ben dematí, quan la botiga encara està tancada. Si tinc temps m'agrada parar-me i fer badar la mirada per l'aparador. N'hi ha de precioses., de titelles. M'agraden els colors tan vius i les formes que m'agiten la imaginació. Tot i això, mai no m'havia fet avant a entra-hi.  "Què  faré de les titelles?", pensava "ja no em caben més andròmines a casa". Un dia vaig passar per davant en el moment en què el propietari obria. Era un home de mitjana edat i anava ben empaquetat amb trage i corbata. El vaig trobar molt malcarat perquè quan li vaig dir “bon dia” em va repassar de dalt a baix  i ni em va contestar. Vaig pensar que matinar no li devia caure bé. A molta gent li passa. Quan vaig començar a treballar tenia un company de pis a qui no li podies dirigir la paraula fins que no passaven dues bones hores després d'haver-se alçat. Este home devia de ser d'aquells. Després de les dues hores de rigor ha de ser una persona fantàstica i creativa. Còm sinó podia tenir aquella botiga?
Un dia se'm va acudir entrar. Vaig dir “bon dia” i tot i que ja era migjorn el botiguer malcarat no em va contestar; és més,  ni tan sols em va mirar. Quan em vaig acostar al mostrador amb una titella que havia escollit em va mirar amb cara de bull-dog i amb els ulls d'ira em va dir “ We don't sell anything here”. Ràpidament vaig rescatar els meus rudiments d'anglès i vaig poder entendre la frase d'una manera precària però suficient, “no venem res ací...” va venir a dir aquell home. No em vaig atrevir a preguntar res més. Vaig deixar la titella contrariat i vaig eixir amb la cua entre les cames.
Ahir, mentre m'aponava per recollir la caca del meu gos al parc, vaig veure a la vora d'un parterre amb rosers una titella. De seguida vaig saber que era d'aquella botiga; era indubtable. No n'havia vist mai de tan ben fetes. Era qualitat tot el que tenia aquell desgraciat allà. I per què les volia si no eren per vendre?. Vaig mirar a dreta i a esquerra com si m'estiguera preparant per perpetrar un acte criminal i d'una xarpada me la vaig amagar a la butxaca de la jaqueta.
El primer que vaig fer en entrar a casa va ser passar el forrellat de la porta. Sense saber com, vaig tenir el pressentiment de fatalitat que allò que estava fent era perillosíssim. Vaig mirar per la finestra. Hi havia un cotxe de la policia davant del parc i dos individus ben trajats i amb barret negre -com els que porten els detectius clàssics- escorcollaven entre els parterres. Vaig respirar profundament tres vegades i vaig seure a la butaca sense atrevir-me encara a traure la titella .  Després d'una estona i ja amb més tranquil·litat vaig avaluar la situació.  Ningú no m'havia pogut veure agafar-la. La prova estava en què encara la buscaven. Així que, amb un moviment ràpid i violent, em vaig tirar la mà a la butxaca i la vaig traure. La titella va cridar “Ai...!!”. Em vaig quedar parat i amb un altre moviment d'espant la vaig llançar damunt del sofà. Va ser aleshores que vaig veure que portava a la mà una pancarta que deia “DEMOCRÀCIA REAL JA!” i amb els ulls incrèduls vaig observar com la titella s'incorporava lentament tot i queixant-se del mal que li feia la cama.
-Còm pot ser que parles?- li vaig preguntar encara atordit.
-Què tu no parles?- va ser la resposta.
  • Sí, però jo soc un home.
  •  Tu ets una titella com jo.
Li vaig demanar que m'aclarira tot aquell embolic. Em va explicar com aquell senyor que passava per ser el propietari de la botiga de titelles i que era tan malcarat no era més que un antic alt càrrec de Lehman Brothers. Sembla ser que amb la connivència dels alts poders d'ací i d'allà va tenir la idea de crear un magatzem de titelles amb la finalitat primera de tenir-nos a tots controlats.
  • Bàsicament, ara som les víctimes de les hipoteques i els aturats...però  la gran majoria acabareu també dins. Qué no tens hipoteca? Què no treballes a la privada?.... No patisques que t'ensarronaran a tu també.
L'experiència em va trasbalsar. He dormit malament . A les sis del matí ja m'he  alçat, m'he  pres un te ben carregat i m'he connectat a internet. Després de passar un parell d'hores buscant informació sobre la crisi, les multinacionals, la banca i el sistema financer, he decidit que hem faré activista. Encara no tinc res massa clar però la revelació ha estat que el món em necessita. A partir  d'ara em dedicaré a definir uns objectius clars. Diuen que és la part més complicada.

3 comentaris:

babelia ha dit...

¡Qué maco conte! Sembla que coses comencen a moure's en Espanya, ja és hora.

lola Ivorra ha dit...

Em sembla molt bo! Sempre és un plaer entrar al teu blog.
Lola.

Albert Rodriguez Maurí ha dit...

Hola! Sóc l'Albert Maurí. Ho sento per tardar tant, he estat una mica ocupat aquests dies i se m'ha anat una mica del cap. Però aquí ho tens, el enllaç del meu blog.

findedia.blogspot.com

M'ha agradat molt la teva entrada. Ahir vaig estar a la assemblea de plaça Catalunya. I cada cop tinc més ganes de lluitar per la causa. M'ha emocionat el poder que “tenim els joves” per promoure aquestes accions. En part, crec que la gent gran que va lluitar en altres moments esta orgullosa de nosaltres i jo a l'hora estic orgullós de saber que els joves es saben moure per altres coses que no siguin fer “botellons”.

Una abraçada.