S'ha produït un error en aquest gadget

dissabte, 7 de maig de 2011

L'àvia Anka.




Ahir llegia una entrevista a Gao Xingjian, premi Nobel de literatura l'any 2000. Entre altres coses parlava de l'estupidesa de l'ésser humà i de la capacitat per enverinar que tenen les ideologies. L'autor pensa que a la naturalesa humana habita el mal i que la funció de l'art i de la literatura és despertar les consciències. M'ha colpit una frase que diu “ és essencial conèixer la condició humana, saber que un botxí no és el dimoni, és un ésser humà.”. M'ha estat inevitable pensar en la pel·lícula de Berlanga. Alló que dóna entitat a la literatura i a l'art és la seua capacitat, al marge de l' autor, d'abstraure's de les ideologies i de les identitats. Només així, és capaç de despertar consciències netes i disposades a deixar de banda la tendència a la classificació, al blanc i al negre.
Fa dies que tinc per casa “El Danubi” de Claudio Magris. El viatge al llarg del gran riu europeu conforma alhora el fil argumental i l'estructura. L'autor fa el viatge des del naixement del riu en terres alemanyes fins a la desembocadura al Mar Negre en Romania. La immensa cultura literària de l'autor crea una xarxa metaliterària per on es fa de vegades feixuc de transitar. Tot i això, mai t'abandona la sensació d'estar al mig d'un gran projecte.
El trajecte pel Danubi està marcat pel conflicte i en escarbar en ell sempre arribem a la conclusió que està basat en el sense sentit, en l'estupidesa innata dels pobles i dels individus, en l'obsessió per la consecució del poder. Maó, Gadafi, Stalin, Hitler....no són per la gran majoria exemples edificadors de persones felices. Per què aleshores aquesta obsessió pel poder? Potser tinga raó Gao Xingjian que tot ve perquè l'acció humana parteix de l'estupidesa. Guanyar la consciència és l'única manera de superar aquest entrebanc tan important. L'art, la pràctica d'una espiritualitat autèntica, i sobretot una autoimposada sobrietat en la manera de fer i de viure crec que ens podria ajudar a superar-la. Des d'aquesta talaia de la consciència semblen ridícules moltes de les accions humanes.
Una de les grans sorpreses del llibre de Magris és l'àvia Anka. Aquest personatge, com tot el que és creació, bascula entre la realitat i la ficció. És una dona de vuitanta anys que acompanya el narrador en un tram del viatge. Els tentacles que la uneixen i la separen de les distintes ètnies que han habitat el territori els darrers segles l'han feta alhora propera i distanciada del conflicte. A partir del seu encontre a Bela Crkva al Banat romanès, ja no serà el riu qui marque el trajecte: “Però soc aquí amb l'àvia Anka, que decideix personalment què ve abans o després, amb la tranquil·la certesa de qui viu segur d'ell mateix i no necessita cap ordre sistemàtic.” L'àvia Anka  és romanesa, sèrbia, suaba i en ella “que parla totes les llengües, les nacionalitats se superposen i s'envesteixen” i també les ideologies: “...l'àvia Anka no pot veure Tito ni el comunisme.......però l'amor que sent per l'ordre i el seu sentiment eslau fan que apreciï la Unió Soviètica, per la qual cosa es mira amb menyspreu la Amèrica i Reagan...”. Podria reproduir nombroses anècdotes i acudits que el narrador esmenta a mesura que la figura del personatge es fa més gran. No és només pel fet que ha estat casada i vídua quatre vegades, que ens fa recordar la  dona de Bath dels Contes de Canterbury, sinó també pel fet que posa l'experiència humana per davant dels llibres. Aquest personatge de Magris acull tots els prejudicis però els supera amb una força que és vital i que ha de ser font d'inspiració de les obres d'art autèntiques. En paraules de Magris: “ ...els conflictes, en l'àvia Anka, són absolutament impersonals; cada prejudici reconeix el dret o més ben dit la necessitat dels prejudicis dels altres.” Seria interessant que tots posàrem en pràctica quotidiana aquesta manera de fer.

2 comentaris:

babelia ha dit...

I si fem un viatge al delta del Danubi junts?

Andreu ha dit...

M'agradaria molt...van quedar moltes coses pendents.