Eloi i el peixet de plata.



 
Eloi i jo jugàvem a organitzar el garaig on s'apilaven les caixes de la mudança. Hi havia les caixes de cartró lligades i plenes de coses diverses i sorprenents. Aquell dia Eloi havia decidit
que en el futur volia ser hortolà. Vendria la verdura al mercat.
  • Què val un quilo de tomates? ....I un d'albergínies?.... i les cebes què costen...?
Jo dubtava:
  • Depèn d'on les compres.
Va decidir que les vendria allà on foren més cares. Vaig intentar convèncer-lo que a la vida no tot eren diners. Em va mirar i no va dir res. Mentrestant anàvem col·locant les revistes als classificadors de cartró. Quan en teníem un ple ell el deixava al prestatge. Així vam passar la meitat del matí, sense cap novetat destacable. A poc a poc, l'ordre s'instal·lava còmodament a l'espai.
De sobte, en obrir un llibre de filosofia, va eixir un una coseta que es movia.
  • Mira, mira!...és un peixet de plata!- vaig fer jo.
  • Però no viu a l'aigua?
  • No, aquest viu als llibres.... li agraden les paraules tant que se les menja.
  • Ah, no m'ho digues...un intel·lectual...- va fer un poc decebut-.... i totes les paraules li agraden igual?
  • No ho sé, però jo diria que li agraden més les paraules boniques, no creus?
Eloi va fer que sí amb el cap i amb els ulls i vam decidir que l'adoptaríem.
  • Com que és un peixet - va dir ell - haurà de viure a una peixera.
El problema va ser que no en vam trobar cap i , temporalment, el vam fer viure dins d'una tetera de vidre. Dic temporalment, perquè Eloi havia decidit que es faria tan gran com Boli, la seua gossa, i aleshores li hauríem de buscar un lloc més gran. Mentrestant, i per fer-la créixer d'una manera ràpida, vam començar a donar-li les paraules més boniques que trobàvem. Jo vaig dir que m'agradava la paraula “eixugar”, ell “pernil”, jo “eixamorar”, ell “jugar”, jo “ riure”, ell “televisió”, i en veure la meua cara em va explicar que si havia d'estar allà tancat més valia que li posàrem aquella paraula:
  • És com el iaio que no pot eixir al carrer perquè té les cames fotudes i mira molt la tele i s'entreté.
I quan jo li vaig proposar la paraula “mar” em va dir:
  • No, que s'ofegarà.


Comentaris

novesflors ha dit…
Potser no té res a veure però en llegir la darrera frase me n'ha vingut al cap una altra: Por de la llibertat.

Molt bonic, el petit relat.
14 d’octubre del 2012, a les 3:48
Andreu ha dit…
Gràcies, Novesflors. Ja ens encarreguem d'empotir-los la por quan som ben menuts.
27 d’octubre del 2012, a les 6:47
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Primeres comunions.

Es dissabte. M’he despertat a les sis del matí pels trons. M’he quedat al llit fins les set, amb els ulls oberts. Quan m’he alçat he vist que el carrer estava només amerat. L’aigua no havia corregut. Ara són ja les huit, he pres dos tes i escolte la pluja xiplejar a l’altra banda de la finestra. Plou d’una manera tranquil·la i ja no trona. Hem arribat a un punt que ja no sabem què fer de tanta aigua. No estem acostumats. Fa només dues setmanes no sabíem què fer amb la sequera. Ens preguntàvem com seria l’estiu si no plovia.  Hui fa la comunió Sofia. No recorde cap comunió ploguda. He hagut de fer un esforç per empatitzar amb l’emoció dels xiquets el dia de la seua primera comunió. Jo ja ni me’n recorde si jo estava emocionat el dia de la meua primera comunió. Recorde, això sí, que un amic dels pares que tenia una parada de fruita al mercat d’Ibi, va portar caixes i caixes de fruita de temporada: cireres, albercocs, maduixes i nespres. No sé quanta fruita vaig menjar aquell dia. Molta,
Read more »

Des d'Agost a Biar pel Maigmó. Passes, reductes i canvis en el paisatge.

Imatge
Tinc alguns amics que són de l’estètica, altres que són de l’ètica o la política i altres, pocs, que són de la butxaca. Hui he anat  a voltar amb un amic que pertany al primer grup. Pertany també al grup de valencians exiliats que dubta profundament de les nostres capacitats estètiques  i entorna els ulls i arrufa imperceptiblement el nas sense la voluntat explícita d’expressar un desgrat que de seguida li endevine abans d’espetar coses com  quina barbaritat...quin búnker s’han espolçat  ací!  o està bé el raconet eixe si no fora per...o simplement , quin mal gust ! i quan diu aquesta última el disgust se n'ix  per les costures de la cara. Jo, que soc sensible, del tipus esponja que tot ho recull,  em sent responsable de tanta lletjor, de tanta irresponsabilitat, de tanta insensibilitat i em sorprenc justificant la funcionalitat dels edificis moderns  i el gust del mal gust. Certament,  si ho comparem amb els vells casalots de poble, els pisos eren molt més amanosos . Així és com
Read more »

Primer dia de primavera.

Imatge
Foto: Toni Catany No hauríem perpetrat el dubte sense el desig. No construiríem els castells de les preguntes instal·lats com estem al llimac esvarós de l'abstracte. Aquest món de matissos que volem en blanc i negre, aquest vagó de tren sempre a velocitat límit sovint ens sorprén amb dies de sol- enganyosos si voleu,   amb estacions d'amabilitat insospitada, o amb  el moment de plenitut de les roses que amaguen en el primer marcit tota la bellesa d'un primer dia de primavera.
Read more »