S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 22 de gener de 2012

Ivan Levasseur o la matèria de l'aura.

(fotos del blog de Federico Mongars)

   Farà uns dos mesos que el veig passar amunt i avall amb un caminar determinat a no arribar enlloc i amb el posat de consciència mesiànica. És una figura menuda vestida amb coloraines ètniques i tocada amb un cabell llarg i blanc i una barba blanca i llarga. Diuen que és nòmada i a més, ceramista i músic, i al meu poble, poble de ceramistes i músics, uns i altres se`l miren amb desconfiança atàvica. Ells esgrimirien  l’inconvenient de la llengua, el fet que només ha colat quatre paraules del castellà dins del seu francès i les usa de manera indiscriminada. Ningú no hauria confesat que és el seu aspecte curosament desabillat el que els provoca la prevenció. Ell en canvi, no hauria tingut cap problema en seure a qualsevol taula local a menjar putxero amb fassegures o borreta. Ho hauria agraït desbocant-se tot per les finestres menudes i negres dels seus ulls i amb gestos de vehemència de clown hauria deixat palesa la seua diferència.  
L'altre dia va fer un concert; el segon sembla ser.  M’han dit que feia dies que tocava portes per trobar músics que l’acompanyaren i certament en va trobar de molt bons; un percussionista, un celo, una flauta, un violí i una guitarra. Vaig arribar tard i ja havia començat. Em va cridar l’atenció que l’escenari estava ple d’instruments de tota  classe on destacava  un joc de campanes vidriades de blau verdós marí. Ell, ara tocava una ocarina i després una flauta i ara entrava un músic, i un altre, i un altre més, fins que tots van estar damunt de l’escenari embolcallats per l’aura del mestre de cerimònies.



    Mentrestant, la porta no parava: s’obria i es tancava. Ara era un grup d’adolescents que s’havien cansat i després algú que buscava la seua dona entre el públic i preguntava a uns i a altres. O eren pares que anaven i venien amb xiquets. A tot això, el mestre es mantenia protegit pel seu art i per la llum vermella que inundava l’escenari. A voltes alçava el cap i feia quatre gràcies als espectadors que sempre responien amb timidesa, amb por a excedir-se. Vaig canviar de lloc, més davant, més lluny de la porta. Al minut, en sentir soroll, em vaig girar i vaig vore  un matrimoni amb un xiquet.  Ell parlava pel mòbil. Vaig assajar una mirada assassina que no va passar inadvertida. Als poc minuts va ser un altre mòbil que va sonar. Em vaig girar i vaig vore que algú es posava les mans al cap en senyal de desesperació. Però l’artista i el seu art es mostraven invencibles davant les tropes bàrbares, parapetats  per una aura que no els abandonava.
De sobte, enmig d'una gas vermellós que emanava de l'escenari vaig veure aparèixer la figura l'Orfeu creuant l’erm dels segles; més vell i més menut del que jo me l'havia figurat, i  segons les circumstàncies avançava amb la mirada alta o el cap cot, i a banda i banda deixava que es consumiren les escenes humanes mentre Ell pujava les escales de la immortalitat.   Orfeu passava inadvertit però segur del seu objectiu. Només així vaig entendre que l'aura que protegia a aquells músics estava feta de la matèria més indestructible:  pura fe.

1 comentari:

Noèlia ha dit...

És una preciosa al.legoria de l'art i la força invissible i indestructible de la música...sé de qui parles, havia jo escoltat que al poble vivia un 'hippie'. Vas somriure immediatament. Crec que aquest és un home afortunat, que veu l'invissible per a molts altres...mentre els altres pregonen la seua falta d'educacio envaïnt un espai sagrat i seu...i que ningú els diu que s'hi queden...Gràcies per aquest text, m'ha alegrat el dia...