El que s'ha de dir. Günter Grass


L'escriptor alemany Günter Grass ha alçat polseguera després que publicara el passat 4 d'abril un poema on subratlla el perill que suposen les amenaces d'Israel de bombardejar Iran. El crit que convoca l'Holocaust ha arribat al cel. Aquells que administren el pensament i els béns comuns han decidit que l'escriptor de 84 anys ja està senil.
Ha de ser molt difícil fer una declaració tan robusta i tan contrària al silenci imposat en Alemanya respecte al paper conflictiu d'Israel a l'Orient Mitjà. Crec que és significatiu que haja triat la poesia per comunicar aquest pensament que és alhora precís i independent. Probablement un article hauria acabat acoblant d'una manera massa normal dins el maremàgnum del bla-bla-blà internacional. La poesia és un gènere precís i potent, i per tant més difícil de contestar. La poesia és un art vigent pot tancar un verí -parle de questions de la consciència- molt més mortal que la prosa.
Agraïsc des del meu blog la sinceritat, la independència i la força del vell i polèmic escriptor per llançar esca a les brases  de la consciència.

Però per què he estat en silenci fins ara?
Perquè pensava que els meus orígens,
desllustrats per una taca que mai no se n'anirà,
em lligaven a la creença que Israel, un país
al que estic i sempre hi estaré unit,
no podria acceptar aquesta declaració oberta.
¿Per què només ara, quan ja estic vell
i amb la tinta que encara em queda dic:
el poder nuclear d'Israel posa en perill
la pau d'un món que ja és tan fràgil?
Perquè el que s'ha de dir no pot ja esperar
i perquè amb aquesta culpa que ens llastra,
els alemanys podríem donar l'argument
 d'un crim previsible
 i perquè ara la nostra complicitat
no seria esborrada
per les excuses de sempre.
Per això he parlat,
fart de la hipocresia d'occident,
perquè espere que es desdiguen
del seu silenci els  responsables
del perill obert que encarem
i que  insistisquen als governs
d'Iran i d'Israel  que han de permetre que l'autoritat
internacional faça una inspecció lliure i oberta
del potencial i de la capacitat nuclear dels dos.

Günter Grass
(traducció de l'anglès d'Andreu Torregrossa)

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Manifestacions a València. Reflexions.

Imatge
      Manifestacions contra els gestors de la crisi de València. La de la capital ha sigut massiva. Jo vaig estar a la d’Elx. Al final es va convertir en una manifestació contra Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana. Hi havia algú que es va esforçar en cridar “ i Sànchez també”, però va quedar neutralitzat pel convenciment general que Mazón havia sigut el màxim responsable.  No hi té cap responsabilitat el govern central? Ara comencem  amb el “ i tú més” al que ja ens ha acostumat la política. L’antisistema, la ultra-dreta per dir-ho clar, observa i veu com s’aproxima una possible oportunitat. Encara hui estan creant l’escenari que serà  quan la majoria pense que el que hi ha  no funciona. És per això que és tan perillós quan es diu allò de “tots els polítics són iguals” perquè eixe és el caldo de cultiu . El pas següent  és  que sorgisca el líder, el personatge ideal que siga capaç de dirigir les masses. Ho és Abascal; o Alvi...
Read more »

Els jardins de l'Albarda a Pedreguer.

Imatge
    Jardins de l’Albarda a Pedreguer. De camí hem vist els pins assecant-se. La sequera que patim és inèdita. A la zona àrida del país es nota menys, les plantes estan més adaptades a patir set. En canvi, la Marina Alta és una comarca on l’aigua ha caigut sempre  de manera abundant. Els pins han desenvolupat menys arrels perquè no els calien i ara s’assequen.  El paisatge no és un jardí, però un jardí pot formar part d’un paisatge si està integrat en l’entorn. De fet,  el paisatgisme es dedica a fer jardins, a dissenyar-los, a crear-los dins d’un paisatge determinat. Hi ha jardins que formen part d’un paisatge i hi ha jardins que són elements aïllats del paisatge general.  Arribem als jardins. Dins la garita de les entrades hi ha una xica que atén un grup de dones estrangeres i a fora, mig recolzat en el taulell un xic jove, moré i amb barba ben retallada els explica l’origen del nom dels jardins. És per la partida que es diu l'Albardera, esc...
Read more »

Primeres comunions.

Es dissabte. M’he despertat a les sis del matí pels trons. M’he quedat al llit fins les set, amb els ulls oberts. Quan m’he alçat he vist que el carrer estava només amerat. L’aigua no havia corregut. Ara són ja les huit, he pres dos tes i escolte la pluja xiplejar a l’altra banda de la finestra. Plou d’una manera tranquil·la i ja no trona. Hem arribat a un punt que ja no sabem què fer de tanta aigua. No estem acostumats. Fa només dues setmanes no sabíem què fer amb la sequera. Ens preguntàvem com seria l’estiu si no plovia.  Hui fa la comunió Sofia. No recorde cap comunió ploguda. He hagut de fer un esforç per empatitzar amb l’emoció dels xiquets el dia de la seua primera comunió. Jo ja ni me’n recorde si jo estava emocionat el dia de la meua primera comunió. Recorde, això sí, que un amic dels pares que tenia una parada de fruita al mercat d’Ibi, va portar caixes i caixes de fruita de temporada: cireres, albercocs, maduixes i nespres. No sé quanta fruita vaig menjar aquell dia. Mol...
Read more »