El que s'ha de dir. Günter Grass


L'escriptor alemany Günter Grass ha alçat polseguera després que publicara el passat 4 d'abril un poema on subratlla el perill que suposen les amenaces d'Israel de bombardejar Iran. El crit que convoca l'Holocaust ha arribat al cel. Aquells que administren el pensament i els béns comuns han decidit que l'escriptor de 84 anys ja està senil.
Ha de ser molt difícil fer una declaració tan robusta i tan contrària al silenci imposat en Alemanya respecte al paper conflictiu d'Israel a l'Orient Mitjà. Crec que és significatiu que haja triat la poesia per comunicar aquest pensament que és alhora precís i independent. Probablement un article hauria acabat acoblant d'una manera massa normal dins el maremàgnum del bla-bla-blà internacional. La poesia és un gènere precís i potent, i per tant més difícil de contestar. La poesia és un art vigent pot tancar un verí -parle de questions de la consciència- molt més mortal que la prosa.
Agraïsc des del meu blog la sinceritat, la independència i la força del vell i polèmic escriptor per llançar esca a les brases  de la consciència.

Però per què he estat en silenci fins ara?
Perquè pensava que els meus orígens,
desllustrats per una taca que mai no se n'anirà,
em lligaven a la creença que Israel, un país
al que estic i sempre hi estaré unit,
no podria acceptar aquesta declaració oberta.
¿Per què només ara, quan ja estic vell
i amb la tinta que encara em queda dic:
el poder nuclear d'Israel posa en perill
la pau d'un món que ja és tan fràgil?
Perquè el que s'ha de dir no pot ja esperar
i perquè amb aquesta culpa que ens llastra,
els alemanys podríem donar l'argument
 d'un crim previsible
 i perquè ara la nostra complicitat
no seria esborrada
per les excuses de sempre.
Per això he parlat,
fart de la hipocresia d'occident,
perquè espere que es desdiguen
del seu silenci els  responsables
del perill obert que encarem
i que  insistisquen als governs
d'Iran i d'Israel  que han de permetre que l'autoritat
internacional faça una inspecció lliure i oberta
del potencial i de la capacitat nuclear dels dos.

Günter Grass
(traducció de l'anglès d'Andreu Torregrossa)

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Primeres comunions.

Es dissabte. M’he despertat a les sis del matí pels trons. M’he quedat al llit fins les set, amb els ulls oberts. Quan m’he alçat he vist que el carrer estava només amerat. L’aigua no havia corregut. Ara són ja les huit, he pres dos tes i escolte la pluja xiplejar a l’altra banda de la finestra. Plou d’una manera tranquil·la i ja no trona. Hem arribat a un punt que ja no sabem què fer de tanta aigua. No estem acostumats. Fa només dues setmanes no sabíem què fer amb la sequera. Ens preguntàvem com seria l’estiu si no plovia.  Hui fa la comunió Sofia. No recorde cap comunió ploguda. He hagut de fer un esforç per empatitzar amb l’emoció dels xiquets el dia de la seua primera comunió. Jo ja ni me’n recorde si jo estava emocionat el dia de la meua primera comunió. Recorde, això sí, que un amic dels pares que tenia una parada de fruita al mercat d’Ibi, va portar caixes i caixes de fruita de temporada: cireres, albercocs, maduixes i nespres. No sé quanta fruita vaig menjar aquell dia. Molta,
Read more »

Des d'Agost a Biar pel Maigmó. Passes, reductes i canvis en el paisatge.

Imatge
Tinc alguns amics que són de l’estètica, altres que són de l’ètica o la política i altres, pocs, que són de la butxaca. Hui he anat  a voltar amb un amic que pertany al primer grup. Pertany també al grup de valencians exiliats que dubta profundament de les nostres capacitats estètiques  i entorna els ulls i arrufa imperceptiblement el nas sense la voluntat explícita d’expressar un desgrat que de seguida li endevine abans d’espetar coses com  quina barbaritat...quin búnker s’han espolçat  ací!  o està bé el raconet eixe si no fora per...o simplement , quin mal gust ! i quan diu aquesta última el disgust se n'ix  per les costures de la cara. Jo, que soc sensible, del tipus esponja que tot ho recull,  em sent responsable de tanta lletjor, de tanta irresponsabilitat, de tanta insensibilitat i em sorprenc justificant la funcionalitat dels edificis moderns  i el gust del mal gust. Certament,  si ho comparem amb els vells casalots de poble, els pisos eren molt més amanosos . Així és com
Read more »

Primer dia de primavera.

Imatge
Foto: Toni Catany No hauríem perpetrat el dubte sense el desig. No construiríem els castells de les preguntes instal·lats com estem al llimac esvarós de l'abstracte. Aquest món de matissos que volem en blanc i negre, aquest vagó de tren sempre a velocitat límit sovint ens sorprén amb dies de sol- enganyosos si voleu,   amb estacions d'amabilitat insospitada, o amb  el moment de plenitut de les roses que amaguen en el primer marcit tota la bellesa d'un primer dia de primavera.
Read more »