S'ha produït un error en aquest gadget

dilluns, 27 de febrer de 2012

Itaca. La llengua a trossos.



Els esdeveniments de les últimes setmanes, mentre a fora feia un fred de mil dimonis, ens han previngut d'una gelada total; el cor i els budells, al ritme d'una vida desbocada, descordada, descontrolada, s'han mantingut actius i calents a força d'indignació. Per acabar-ho d'adobar tot, divendres, un alumne ( a Alcoi) i que a més només havia vist un parell de voltes des que havia començat el curs, m'ha demanat per què no li parlava castellà. “Què no entens el valencià?”, li he preguntat. “Sí, lo entiendo todo pero es que me raya”, ha sigut la resposta. Totes les primaveres del món (la valenciana inclosa) se m'han posat a la boca de l'estómac i una tristesa se m'ha instal·lat al cos. La meua resposta  li va fer dir “tampoco te he dicho tanto” y per un moment hem va deixar paralitzat, amb el pensament que potser no l'acompanyava una mala intenció sinó una ignorància voluntària però alhora instigada per un ideari sinistre que tot ho controla. Qui mou els fils d'aquesta titella desballestada? Com li hauria pogut explicar al meu alumne tantes coses que em venien al cap?
Amin Maalouf té un llibret que està traduït al català com “Les identitats que maten. Per una mudialització que respecti la diversitat” És una lectura molt recomanable i en un racó que dedica al paper tan important que té l'acceptació de la llengua de l'altre diu: “ Per acostar-se sense por als altres, cal tenir els braços ben oberts i anar amb el cap alt – però només podrem obrir els braços si anem amb el cap alt. Si cada moviment que fem tenim la sensació de trair el nostre poble i de trair-nos a nosaltres mateixos, qualsevol pas en direcció dels altres és un mal pas; si estudio la llengua de l'altre i l'altre no respecta la meva, parlar la seva llengua deixa de ser un gest d'obertura per transformar-se en un acte de vassallatge i de submissió.”. Ho entendria?
Quan fa uns mesos vaig decidir tornar-me'n a casa ja feia quinze anys que rodava per Catalunya. Mai, en cap lloc, cap alumne ni ningú, no m'ha demanat que li parlara en espanyol. Tothom te clar que a Catalunya el català es una llengua d'ús normal. “Benvingut al nostre país”, m'haurien pogut dir els meus amics mentre sopàvem i els explicava el succeït. Ara que llig la magnífica traducció que Joan Francesc Mira ha fet de l'”Odissea” i si haguera tingut present la cita els hauria contestat amb les paraules d'Ulisses:
“No hi ha a Ítaca prats, i tampoc camins amples per córrer:
terra de cabres, que m'estime molt més que si fóra de poltres!”


5 comentaris:

babelia ha dit...

Només tinc una paraula, Andreu (bé, dues): QUÈ FORT

Andreu ha dit...

Tot i que ho saps, mai no t'acabes d'acostumar. A més, no valen raonaments quan el prejudici està tan ben instal·lat.

novesflors ha dit...

Em pensava que això només passava a la "capitaleta", quan això arriba a Alcoi... malament va la cosa.

Noèlia ha dit...

Aquest succeït és la conseqüència com tu molt bé has dit dels fils que mouen les titelles. Aquest xiquet, pobre, ignorant, no enten de respecte. Això aqui a Londres a la universitat és impensable...hem de buscar l'alternativa a no oposar les llengües sino a que vosaltres els mestres teniu un gran poder a les mans, pegueu-li la volta al cante i feu que les llengües els mostren més universos amagats que no siguen només indicadors socials. Això també ho intente fer jo cada dia per aquí...Molta sort...

Andreu ha dit...

Sí, passa a Alcoi, a aquell paradís del valencianisme que coneixes tan bé Novesflors.
No és un xiquet. Deu tenir 20 anys i soc conscient que no eran ell qui parlava sinó tot un corrent d'ideologia contrària a la diversitat.