El Valencià a Alacant. El Casal Popular del Tio Cuc d'Alacant.

“ Pareix el Castell d'Alacant!” és una expressió que fa temps que no sent. S'utilitzava per a dir que algú (especialment si era dona) se n'havia passat dels límits marcats per la modèstia. El castell d'Alacant, o de Santa Bàrbara, que diuen els de la capital, corona el Benacantil i es deixa vore per tota la contornada, o intuir, com dient “ací estic”. Marca els límits simbòlics abans que la mar no se'ls faça seus. Fa uns anys, quan jo era un xiquet, i abans que les coses ens anaren tan bé, anar a Alacant volia dir “agarrar el cotxe d'Agost” (que és com encara la gent més major anomena l'autobús que fa el trajecte Agost-Alacant) què “per avall, l'aigua corre”. Però al fet no li mancaven elements d' aventura; no era cap banalitat. Primer suposava que la meua germana i jo no aniríem a escola. D'altra banda, Alacant significava el primer esglaó per a eixir al món, amb la conseqüència primera que ens havíem de mudar . Ara m'arriba insistent el record dels cabells mullats per la colònia Heno de Pràvia, esplanats damunt del crani per la voluntat que posava l'àvia en què res no podia quedar a l'atzar, i la ratlla a un costat, ben partida, ben recta. La quantitat d'aigua de colònia era ingent i sempre se n'escorria  temples avall i amb un moviment ràpid , amb el palmell de la mà, impedíem que ens caiguera als ulls.

    Però si una cosa ens va marcar d'una manera determinant era el fet que a Alacant es parlava castellà. Mai no vam saber on estava escrit i ningú no ho deia obertament. Era, simplement, una veritat inqüestionable, de les que no es diuen. Anys després, van venir els sociolingüistes. Els pocs que vam tenir curiositat, interés i motivació (o una voluntat manifesta en complicar-nos la vida) els vam escoltar i vam aprendre alguns conceptes que ens van ser útils a l'hora d'explicar la nostra relació amb la llengua que ens va parir i amb l'entorn, i sobretot, les conseqüències que les decisions polítiques poden tenir en la nostra existència lingüística. Vam saber  que a Alacant encara es parlava el valencià i que molts el portaven a la banda de dins de la roba, amagat de la vista dels curiosos.

   Moltes famílies podem contribuir amb les nostres històries relatives a la substitució lingüística a la ciutat d'Alacant. Quan jo era un xiquet, i fins fa relativament poc, encara pujaven molt de tant en tant les cosines d'Alacant de l'àvia. Eren filles del germà xicotet de la besàvia que havia trobat col·loc a l'Alacant desmoralitzada de la post-guerra . El valencià aleshores va esdevenir la llengua dels vençuts i ràpidament el missatge va quallar, va arrelar, va créixer i va florir en les cosines de l'àvia que pujaven al poble parlant un castellà tan fi que ni a Salamanca. No sé si va ser aleshores o abans que es va popularitzar l'expressió “alacantí, borratxo i fi”. En aquells temps tots els forasters eren d'Alacant i parlaven castellà. Aquelles dones, sense saber-ho, van inocular el virus de l'autoodi-lingüístic-no-manifest a la major part de la família. Amb mi, però, que es veu que ja aleshores tenia les defenses lingüístiques de punta i alerta, em van aprofitar de vacuna o de revulsiu.

   L'actitud lingüística acomplexada de la ciutat anava acompanyada del bombo i el plat del fals progrès. Tot això me'n va distanciar. Després vaig descobrir Barcelona, una ciutat més gran, més cosmopolita i on podia viure en la meua llengua! La història va durar quinze anys. Ara, quan he decidit tornar, la meua destinació era Agost, i de cap manera Alacant. El ressentiment i el prejudici eren com una llepassa que se m'havia agafat a la segona pell del calcetí i que no se n'anava tot i llavar-les amb insistència. "Però hi ha llum al final de túnel", vaig pensar en conèixer la gent del  Casal Popular del tio Cuc d'Alacant. Ahir vaig visitar la seu al carrer de Sant Leandre. Vam vore un documental fet per unes sòcies del Casal sobre el Valencià a Alacant. El document és imprescindible per a aquells que volen saber més sobre la relació de conflictes i adhesions de la ciutat amb la seua llengua. M'alegra moltíssim haver-los trobat. Aquest espai em dóna peu a començar una reconciliació amb una ciutat que hauria de ser la meua.