S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 13 de setembre de 2015

All thoughts make no thought.








   «All thoughts make no thought». I així comença el dia, sense res manifestament destacable, tret del sol que s'entesta a lluir de manera calma, projectant ombres precises en un setembre com qualsevol altre, i tanmateix tan diferent, amb la presència de detalls gens escabrosos, com el fet que la gent recull els excrements dels seus gossos mentre altres passen corrent i amb un moviment de cap i un sò gutural i autònom , mútuament, es desitgen el millor. La teoria dels cossos funciona de manera relativament positiva i crea aquella sinergia del moment present que tots desitjaríem en totes les nostres relacions.
   Malgrat això l'avi exhala un "el món no té adob", mentre mira les imatges dels emigrants sirians que corren i criden de desesperació a la pantalla. Tot això li recorda a la guerra que ell va viure quan era un adolescent en els temps en què l'adolescència no existia. Efectivament, confirmen les dades, els emigrants del món es multipliquen, constitueixen una ferida al cos total del món, de la globalització i de no sé quantes abstraccions més. Les xarxes se'n fan ressò, del fet , i ens regalen imatges suposadament pactades de la sagnia de cossos que reverberen per les costures mal-cordades de les fronteres d'Europa, el vell continent que ha perdut les idees i els principis o els valors,  i lluita en  una guerra gens dialèctica  sense trinxeres definides a la manera material de sempre.
    Deu és amor i l'amor mata, i potser és aquesta la clau i no s'ha de burxar més i els assassinats múltiples i el petit cos sirià fotografiat a una platja és la prova del sacrifici per amor de les hegemonies més hegemòniques de l'occident sumat a les hegemonies més hegemòniques de l'orient. O Osama Al-Ghadab, ja sabeu, víctima precisa de la cameta de la reportera hongaresa, mala peça, amb la càmera al muscle, i ell amb el fill als braços, i els dos a terra víctimes de l'amor i d'aquella precisa prevenció humana acèrrima i ancestral en un ramal de l'espècie que segons demostren els fets, és la menys evolucionada de totes.
    El crit és l'inici, va dir John Holloway. Abans ho havia pintat Edward Munch. A partir del crit o de l'afecte, segons Beasley-Murray, es construeix l'hàbit, que en aquest cas és el confort que es relativitza en les arquitectures d'un camp de concentració; en la possibilitat de bullir aigua i preparar un té precari i en el fet que les accions del cos del grup siguen conseqüència del conflicte i de les lluites de poder. L'afecte i l'hàbit, gràcies Beasley, són molt més forts que la ideologia a l'hora de crear permanències, i la projecció dels cossos en una actitud política activa i positiva és clau per enfortir els vincles comunitaris i provocar el canvi. Hi ha crits a mansalva, però són crits a les pantalles que escoltem com qui sent ploure
    Donat el context, és important que la gent participe. El crit o l'afecte inicial, és a dir, el primer homínid que recull un excrement de gos, comença un hàbit i també aquell que per mor a l'ociositat va comença a córrer, o per pur plaer o per excentricitat, o obsessió. Només un ( és un dir)  dubte: cal establir, doncs, els nous hàbits, o les noves sinèrgies tot i desballestant, cremant, els/les velles o cal partir de les existents del capitalisme/comunisme, espanyolisme/catalanisme, etc, per crear-ne de noves? S'esperen respostes (és un altre dir).