SALVADOR SOSTRES I EL PERIODISME CANALLA.





   Potser la paraula canvi siga excessiva per definir els temps que vivim. Un canvi és un angle de 90 º i nosaltres estem dins d'un meandre continuat i pacient, dins d'una pau fictícia que s'enroca a pujar un cim impossible seguint una carretera de voltes amables. Malgrat la corrupció, i malgrat la lluita ideològico-pràctico-política entre les visions centralistes i centrífugues dels territoris, anem fent. Mengem i fem de ventre, actes cabdals de l'existència, i encara més, hi ha gent que quan els arriba l'hora, es mor i avant. Li ha passat a  Muriel Casals, una de les impulsores del procés soberanista català, i a qui he conegut només per les referències de la premsa.
   Però no m'interessa parlar d'ella , ni del seu activisme polític, entre altres coses perquè ho desconec tot. El que em porta a escriure aquestes ratlles en un article-obituari que publica hui Salvador Sostres al diari catòlic, monàrquic i conservador ABC. L'amic que me'l recomana el titlla d'impresentable i d'immoral. Ara dubte si es refereix només a l'article, al periodista o als dos. Jo diria que és polèmic i agosarat. Sobretot perquè en aquest país els obituaris defugen tota polèmica. El contrari no es  elegant . A més,  el públic no està acostumat a que la classe catòlica i conservadora del país s'ens adrece amb els budells a la mà, sense els subterfugis lingüístics que normalment amaguen intencions clares. El personatge s'ha definit com a «blanc, catòlic i català» i a mi em venen al cap pensaments estranys i les imatges de  Donald Trump i  Puting jugant al parxís.
   Els articles de Sostres són contrastats i eficaços en la forma però ens descol·loca la latència descarnada i impúdica d'un pensament que va en contra de tot allò bo que hem aconseguit amb moltes penes i treballs i ho deixa a mercé del cabdillisme més vigent. L'obituari que li dedica a Muriel Casals connecta amb el que li va dedicar a José Antònio Labordeta, ambdós lectures recomanades per entendre on podem acabar. Sostres, sense pèls a la llengua i segons com, pot fer riure, però més aïna fa por.  Sobre tot perquè és part del braç testimonial d'una tendència vital , agressiva, exclusiva i exclusivista que ens pot retornar a la cova en un tancar i obrir d'ulls.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Manifestacions a València. Reflexions.

Imatge
      Manifestacions contra els gestors de la crisi de València. La de la capital ha sigut massiva. Jo vaig estar a la d’Elx. Al final es va convertir en una manifestació contra Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana. Hi havia algú que es va esforçar en cridar “ i Sànchez també”, però va quedar neutralitzat pel convenciment general que Mazón havia sigut el màxim responsable.  No hi té cap responsabilitat el govern central? Ara comencem  amb el “ i tú més” al que ja ens ha acostumat la política. L’antisistema, la ultra-dreta per dir-ho clar, observa i veu com s’aproxima una possible oportunitat. Encara hui estan creant l’escenari que serà  quan la majoria pense que el que hi ha  no funciona. És per això que és tan perillós quan es diu allò de “tots els polítics són iguals” perquè eixe és el caldo de cultiu . El pas següent  és  que sorgisca el líder, el personatge ideal que siga capaç de dirigir les masses. Ho és Abascal; o Alvi...
Read more »

Els jardins de l'Albarda a Pedreguer.

Imatge
    Jardins de l’Albarda a Pedreguer. De camí hem vist els pins assecant-se. La sequera que patim és inèdita. A la zona àrida del país es nota menys, les plantes estan més adaptades a patir set. En canvi, la Marina Alta és una comarca on l’aigua ha caigut sempre  de manera abundant. Els pins han desenvolupat menys arrels perquè no els calien i ara s’assequen.  El paisatge no és un jardí, però un jardí pot formar part d’un paisatge si està integrat en l’entorn. De fet,  el paisatgisme es dedica a fer jardins, a dissenyar-los, a crear-los dins d’un paisatge determinat. Hi ha jardins que formen part d’un paisatge i hi ha jardins que són elements aïllats del paisatge general.  Arribem als jardins. Dins la garita de les entrades hi ha una xica que atén un grup de dones estrangeres i a fora, mig recolzat en el taulell un xic jove, moré i amb barba ben retallada els explica l’origen del nom dels jardins. És per la partida que es diu l'Albardera, esc...
Read more »

Primeres comunions.

Es dissabte. M’he despertat a les sis del matí pels trons. M’he quedat al llit fins les set, amb els ulls oberts. Quan m’he alçat he vist que el carrer estava només amerat. L’aigua no havia corregut. Ara són ja les huit, he pres dos tes i escolte la pluja xiplejar a l’altra banda de la finestra. Plou d’una manera tranquil·la i ja no trona. Hem arribat a un punt que ja no sabem què fer de tanta aigua. No estem acostumats. Fa només dues setmanes no sabíem què fer amb la sequera. Ens preguntàvem com seria l’estiu si no plovia.  Hui fa la comunió Sofia. No recorde cap comunió ploguda. He hagut de fer un esforç per empatitzar amb l’emoció dels xiquets el dia de la seua primera comunió. Jo ja ni me’n recorde si jo estava emocionat el dia de la meua primera comunió. Recorde, això sí, que un amic dels pares que tenia una parada de fruita al mercat d’Ibi, va portar caixes i caixes de fruita de temporada: cireres, albercocs, maduixes i nespres. No sé quanta fruita vaig menjar aquell dia. Mol...
Read more »