SALVADOR SOSTRES I EL PERIODISME CANALLA.





   Potser la paraula canvi siga excessiva per definir els temps que vivim. Un canvi és un angle de 90 º i nosaltres estem dins d'un meandre continuat i pacient, dins d'una pau fictícia que s'enroca a pujar un cim impossible seguint una carretera de voltes amables. Malgrat la corrupció, i malgrat la lluita ideològico-pràctico-política entre les visions centralistes i centrífugues dels territoris, anem fent. Mengem i fem de ventre, actes cabdals de l'existència, i encara més, hi ha gent que quan els arriba l'hora, es mor i avant. Li ha passat a  Muriel Casals, una de les impulsores del procés soberanista català, i a qui he conegut només per les referències de la premsa.
   Però no m'interessa parlar d'ella , ni del seu activisme polític, entre altres coses perquè ho desconec tot. El que em porta a escriure aquestes ratlles en un article-obituari que publica hui Salvador Sostres al diari catòlic, monàrquic i conservador ABC. L'amic que me'l recomana el titlla d'impresentable i d'immoral. Ara dubte si es refereix només a l'article, al periodista o als dos. Jo diria que és polèmic i agosarat. Sobretot perquè en aquest país els obituaris defugen tota polèmica. El contrari no es  elegant . A més,  el públic no està acostumat a que la classe catòlica i conservadora del país s'ens adrece amb els budells a la mà, sense els subterfugis lingüístics que normalment amaguen intencions clares. El personatge s'ha definit com a «blanc, catòlic i català» i a mi em venen al cap pensaments estranys i les imatges de  Donald Trump i  Puting jugant al parxís.
   Els articles de Sostres són contrastats i eficaços en la forma però ens descol·loca la latència descarnada i impúdica d'un pensament que va en contra de tot allò bo que hem aconseguit amb moltes penes i treballs i ho deixa a mercé del cabdillisme més vigent. L'obituari que li dedica a Muriel Casals connecta amb el que li va dedicar a José Antònio Labordeta, ambdós lectures recomanades per entendre on podem acabar. Sostres, sense pèls a la llengua i segons com, pot fer riure, però més aïna fa por.  Sobre tot perquè és part del braç testimonial d'una tendència vital , agressiva, exclusiva i exclusivista que ens pot retornar a la cova en un tancar i obrir d'ulls.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Primeres comunions.

Es dissabte. M’he despertat a les sis del matí pels trons. M’he quedat al llit fins les set, amb els ulls oberts. Quan m’he alçat he vist que el carrer estava només amerat. L’aigua no havia corregut. Ara són ja les huit, he pres dos tes i escolte la pluja xiplejar a l’altra banda de la finestra. Plou d’una manera tranquil·la i ja no trona. Hem arribat a un punt que ja no sabem què fer de tanta aigua. No estem acostumats. Fa només dues setmanes no sabíem què fer amb la sequera. Ens preguntàvem com seria l’estiu si no plovia.  Hui fa la comunió Sofia. No recorde cap comunió ploguda. He hagut de fer un esforç per empatitzar amb l’emoció dels xiquets el dia de la seua primera comunió. Jo ja ni me’n recorde si jo estava emocionat el dia de la meua primera comunió. Recorde, això sí, que un amic dels pares que tenia una parada de fruita al mercat d’Ibi, va portar caixes i caixes de fruita de temporada: cireres, albercocs, maduixes i nespres. No sé quanta fruita vaig menjar aquell dia. Molta,
Read more »

Des d'Agost a Biar pel Maigmó. Passes, reductes i canvis en el paisatge.

Imatge
Tinc alguns amics que són de l’estètica, altres que són de l’ètica o la política i altres, pocs, que són de la butxaca. Hui he anat  a voltar amb un amic que pertany al primer grup. Pertany també al grup de valencians exiliats que dubta profundament de les nostres capacitats estètiques  i entorna els ulls i arrufa imperceptiblement el nas sense la voluntat explícita d’expressar un desgrat que de seguida li endevine abans d’espetar coses com  quina barbaritat...quin búnker s’han espolçat  ací!  o està bé el raconet eixe si no fora per...o simplement , quin mal gust ! i quan diu aquesta última el disgust se n'ix  per les costures de la cara. Jo, que soc sensible, del tipus esponja que tot ho recull,  em sent responsable de tanta lletjor, de tanta irresponsabilitat, de tanta insensibilitat i em sorprenc justificant la funcionalitat dels edificis moderns  i el gust del mal gust. Certament,  si ho comparem amb els vells casalots de poble, els pisos eren molt més amanosos . Així és com
Read more »

Primer dia de primavera.

Imatge
Foto: Toni Catany No hauríem perpetrat el dubte sense el desig. No construiríem els castells de les preguntes instal·lats com estem al llimac esvarós de l'abstracte. Aquest món de matissos que volem en blanc i negre, aquest vagó de tren sempre a velocitat límit sovint ens sorprén amb dies de sol- enganyosos si voleu,   amb estacions d'amabilitat insospitada, o amb  el moment de plenitut de les roses que amaguen en el primer marcit tota la bellesa d'un primer dia de primavera.
Read more »