S'ha produït un error en aquest gadget

dimarts, 27 d’agost de 2013

Nova York 6. Al Guggenheim.





L'edifici com a joc, l'art com a joc, com a caprici. La llum de James Turrel, l'edifici caracol, o més aviat espiral. Juguen amb l'espai només aquells que s'ho poden permetre, davant de Central Park, al cor de Manhattan. Comencem el trajecte sense presses, bevem un cafè a la cafeteria del Centre, un altre got de paper plastificat que conté un beuratge bollint. El deixe descansar damunt de la barra mentre escric i mire pel finestral l'edifici de cara-vista blanca de davant; les finestres sense protecció visual proporcionen combustible abundant a la imaginació. Es veu l'ombra darrere de la llum del dia, però s'intueixen vides. Darrere d'una de les finestres, a l'alçada de la cafeteria, hi ha una dona jove, sembla sud-americana, amb la bata que porten les assistentes, que faeneja. Dues finestres més enllà, es veu la roba blanca d'un llit i un embalum també de roba blanca que sembla que es mou. És un home, o una dona, incorporat al llit. Darrere de mí, a la meua esquena, més enllà d'uns quants pilans i envans divisoris, queda l'obra de Kandinski, el Kandinski a París, que anuncia l'exposició, amb colors vius i formes desordenades dins del llenç.

Deixeu-me dubtar un moment de les intencions últimes de l'art, o potser hauria de dir de l'ús que se n'ha fet d'ell, instal·lat en edificis excessius, considerats també art, segrestat pels poders econòmics, administrat al públic a dosis petites i triades a canvi d'un peatge. Kandinski era un home i un artista compromés. La seua obra va ser sacrificada primer pels nazis i després per Stalin per acabar tancada en un edifici d'una fundació privada en nom del capitalisme.

Formes rodones a terra, a les parets, sempre en ascens continuat; parets blanques i llum zenital. Tot crea la il·lusió d'un ascens innocent. Res no creix, dic jo, de forma continuada, fins l'infinit, res no roman. L'època de la reproducció també qüestiona l'art. S'insisteix en l'originalitat com una característica “sine qua non”. La repetició, la reinterpretació, s'entesten en demostrar que les idees no pertanyen a ningú. Els sistemes, igual que les persones, produeixen contradiccions. En el fons , cada artista presenta la seua visió com l'única possible.

Els hòmens a NovaYork no es depil·len. Ho comprove a la fila de l'exposició de James Turrell. La gent espera pacient, segura del que fa , com si tingueren la seguretat que l'experiència de l'art els portarà a una altra dimensió. Evitem fer veure que ens mirem uns a altres. Potser la intenció de l'artista fora aquesta, que ens miràrem a la cua, que ens reconeguérem en els altres. De fet, l'art és un intermediari, una pantalla més, com un llibre o un ordinador. Les cues ens fan sentir petits. A les cues ens trobem i ens perdem. Més enllà de la pantalla, creixen o minven com la lluna o com el dia, però més ràpidament, sense l'element intrús de la natura. A les cues experimentem la nostra soledat en companyia. Ha mort molta gent fent cua; també han parit algunes dones i més d'un artista ha aprofitat l'espera a una cua per pensar un quadre o un poema. Nassos, braços, peus i mans, cabells i ungles, camises i bruses, pantalons negres, pantalons blancs, grisos, samarretes sense mànegues que deixen veure uns muscles forts i una pell suau, estampades, blanques, negres; sabates amb peus grans dins, d'home, de dona, o petits, de la grandària d'un got, de xiquet. Nassos i passos de botes militars portades per pacifistes de convicció ferma; barrets, auriculars i aparells varis: telèfons mòbils perquè, sobre totes les altres coses, tenim la necessitat de comunicar-nos. 

Torne a caure  en el compte que a Nova York no he vist cap home depilat. I és que , on veges pèl, ceba. Les modes són circulars, o més aviat, avancen en espiral. L'espiral és una forma que desorienta; no saps si puja o baixa o si no fa ni una cosa ni l'altra. L'espiral comença on s'acaba, i acaba on comença. És un límit difícil entre la línia recta i el cercle. La llum de Jamen Turrell és una promesa darrere de la cua i de l'espiral. Continuem esperant fins que arribem a un cartell que posa “ Wait from this point, aprox 15'”, i continuem esperant. S'acaba l'espiral. Comença la rampa; directa i en línia recta. És un senyal formal clar.

Hi ha gent que ensenya. Hi ha gent que aprèn. La gent que ensenya aprèn, la gent que aprèn ensenya. Hi ha gent que ni ensenya ni aprèn. I això no té cap importància. La promesa és que James Turrel ens ensenyarà a mirar dins de l'espai, la llum, amb fronteres difuses, i com els cossos aprenen l'espai a través de la llum i com s'hi situen en la llum i en l'espai. L'espai no és mai únic sinó que està connectat amb altres a través de la llum que permet la transició. El silenci és la llum perquè el silenci permet la transició.

Les cues generen interès. Són un bon reclam. Quan veu una cua la gent es pregunta si no es perdrà alguna cosa vital si no s'hi posa. Després de més de mitja hora, un home negre i jove amb ulleres i uniforme ens fa passar. Hi ha una sala en la penombra, només il·luminada per unes llumetes al sostre. Com prometien, la llum és indirecta. No podem reclamar. Ens hi reunim un grup d'unes deu persones. Com que no veiem res més destacable ens situem de cara a la paret frontal on hi ha el que sembla una projecció d'ombra. La gent continua esperant que passe alguna cosa, que baixe una magrana del cel, s'obra, i aparega James Turrell i ens diga alguna xorrada. Una dona negra d'uniforme, amb posat transcendental comença a parlar. Ens pregunta què pensem que és això. Algú diu que és una ombra. Ella diu molt bé, però que també podia ser un llenç. La gent fa que sí amb el cap i continua esperant que baixe la magrana del cel o que es despenge James Turrel en conill (en pilota picada). Després diu ara toqueu-ho i la gent comença a allargar els braços i comprova que és un forat en la paret i no un llenç ni una ombra projectada. Ningú no riu. La gent es dedica a tocar el buit fins que decideix deixar la sala. A fora la cua ha crescut. Els últims, potser hauran d'esperar una hora o més. Tinc tentacions de dir-los que vagen a prendre cafè. No ho faig perquè pense que al remat l'objectiu últim pot ser la cua.