S'ha produït un error en aquest gadget

divendres, 16 d’agost de 2013

Aeroports.






Comence els meus apunts sobre Nova York amb la meua obsessió amb les fronteres. És una obsessió poètica, imaginària, d'abast extrasensorial i de reminiscència social. Des d'un bon començament et fan entendre que l'accés als EEUU no ha de ser fàcil; és una qüestió de seguretat, una manera de fer-se entendre, de mostrar múscul. La gent entenem molt bé que és això de sentir-se segur. 

En un principi no hi havia res, vull dir, cap perspectiva humana. Després es van establir les primeres poblacions. Seguidament, passats molts anys, va arribar allò que es coneix amb el nom de grans civilitzacions que van crear grans estructures de poder i un mal rotllo important. Vist amb ulls d'ara, ens pot semblar que en aquells temps tot era violent (les pel·lícules es centren en les escenes bèl·liques que són les més interessants). Ara, en canvi, el tele-espectador tendeix a pensar ,de manera insolidària ( que és l'única manera pràctica de pensar), que vivim en una pau suficient o bé que la violència està controlada perquè hi ha un país bo que vetlla per la seguretat de tots. Doncs aquest control comença als aeroports. Hi ha moltes maneres d'exercir el control però sempre és amb violència, ja siga física o mental. 

Amb la vinguda de les grans societats organitzades, i amb ajuda de les religions, la por es fa ritual, i passem a la ciutat medieval emmurallada i als monestirs que garanteixen el sentit de pertinença. Als aeroports, els murs de pedra han esdevingut murs administratius. Els aeroports ens provoquen aquesta sensació descoratjadora i reafirmant de les fronteres . Quasi sempre hi ha algú que de mala gana t'obre la porta, però hi ha allò d'enfrontar-se amb l'obstacle, amb la consciència de què la teua llibertat és precària. 

 A l'aeroport de Madrid ja avisen els passatgers que viatgen als EEUU que s'han de presentar una hora i mitja abans del vol, quan normalment les portes s'obren mitja hora abans. Després hi ha tot el ritual de traure's les sabates, passar per l'escàner, deixar la teua petja digital i de l'iris. Tot això, a més de fer-te les preguntes més estúpides que et pugues imaginar com la de si portes caragols o cucs a la motxilla, bombes de mà o directament, si has matat algú o tens la intenció de fer-ho. Els vetlladors de l'ordre, els defensors de la frontera americana, són majoritàriament negres d'estructura corporal imponent, hercúlia, i fan cara de pocs amics. D'alguna manera s'ha de fer notar la diferència; el fet que no tots els països són iguals, que no totes les fronteres requereixen el mateix zel, i que de fet, estem tocant les portes de la Roma política i cultural del s. XX que té intencions clares de fer tot allò que calga per no  deixar de ser-ho el s. XXI.